LA RELATIVITAT TAMBÉ POT SER MOLT RADIOACTIVA

Quan Marie Curie va rebre la carta d’Albert Einstein tot convidant-la a pasar  l'estiu a casa seva  amb les seves filles, la  científica  no s’ho va pensar gaire i, practicament ja va començar a fer l’equipatge. Encara faltaven uns mesos perqué vingués l’estiu. Marie aprofitaria aquells dies per desconectar de  tot. Sentia que, en certa manera, la seva vida en el darrer any se li havia escapat de les mans. Havia comprovat que  la societat estava feta a mida exclusivament per als homes. Per què hi ha tanta diferència, que s'hi pot fer?  I si hi ha alguna diferència ¿què? Si entre els propis homes també hi ha múltiples diferències. La gràcia es troba precisament en la diferència, pensava aquella genial científica

  Marie Curie havia demostrat que les dones poden ser tan intel.ligents i valentes com els homes. Es dedicava a la ciència perquè era el  que l’omplia de debó. Encara que també hi havia les seves filles, i  el record del Piere que sempre l’acompanyaría allà on es trobés.  En Piere havia sigut, sens dubte l’amor de la seva vida. Havia sigut un home escepcional, no només un excelent científic, sinó una persona generosa. La Marie ja no se sentia culpable de la seva mort. Aquell accident mortal amb aquell cotxe de cavalls, havia sigut tota una broma de l’atzar. L’atzar que a voltes, per no dir sovint, pren les regnes del destí. Aquí Marie es va apuntar preguntar-li a l’Einstein quin paper pintar l’atzar en la vida d'una i, de pas,  de l’univers. Potser és l’essència de tot plegat, ja que Déu no jugar els daus, però potser juga al parxis o al domino ves a saber… I treure un sis per poder sortir de la casella de sortida, sigui questió d’afinar amb la formula de l'atzar. Marie sempre havia pensat que la ciència és la via més fiable per poder treure l’entrellat de tot plegat, però també era conscient que la ciència estava farcida de màgia i poesia. Tot i així, es sentia una privielejada al comprovar que la vida, malgrat  la seva duresa, era tot un viatge fantàstic que valia la pena.

   Les seves dues filles, l'Ève i la Irène, al saber la notícia de les vacances d’estiu, es van il.lusionar. Descubrir les terres Suïsses era com un viatge mitològic. La Irène, la més petita, va fantasejar que potser trobarien algún unicorn, perquè havia sentit dir que en aquell país tot era possible, doncs quasi tothom estava convençut de que Suïssa era el millor país del món. I potser no s’aquivocaven. Per començar teníen quatre idiomes oficials convivint entre sí, cosa que no estava gens malament. I els suïssos teníen fama de no llençar ni un paper al terra, i això ja era l’essència de tota revolucio.

Però encara faltaven uns mesos per les vacances.

 El viatge en tren va ser fantàstic. Madie Curie havia preparat les tres malates amb coses pràctiques: mudes, vestits, algún barret, llibres i blocs perquè les nenes i sobretot ella, fessin  els deures. Una científica mai havia d’abaixar la guardia, i menys en èpoques en que els ànims estaven especialment baixos. Aprotaría també per desconectar de l’estrés que li havia suposat aquella relació amb el seu ajudant. En Pau, un home casat. Malauradament havia comprovat en la seva propia carn que ser dona era veritablement un suplici. A una dona no se li permitia segons qué. Bé, millor dit, no se li permitia gairebé res, mentre que un home podia estar casat i tenir relacions esporàdiques fora del sant matrimoni. Fins i tot estava ben vist que visités les cases de barrets. Perquè, és clar, un home home havia de calmar el seu libid. Mentre que una dona (si no era una meuca professional) el seu principal deure era estar disponible exclusivament pel seu home. I si no en tenía, entregar-se a una vida sense cap  mena d'extranyes alliberacions. Què injust! La Curie estava convencuda que una dona podia fer i desfer tant o més que un home. Els dos eran igual, l’única diferència era la postura per orinar, i d’altres tres o quatre foteses que, ben mirat, no tenien tanta importància.

  El tercer dia de conviure amb els Einstein, Marie Curie és va adonar que la dona d’Albert era infínitament més interassant que el propi pare de la llei de la relativitat. De fet no podia entendre perquè no li havien donat cap Nobel de matemàtiques a ella. I a sobre era un exel.lent pianista. La pròpia Irène va caure rendida a les seves arts com a músic. Des d'hores, la filla petia de la Curie va decidir que es dedicaria a fer concerts de piano per tot el món.

   Aquelles vacances tan merescudes per la Marie, i les seves filles, eren també uns dies per renovar energies. Marie era conscient que havia deixat enrere una vida, i després de les vacances era com si comencés una altra completament diferent. En aquella estada la Marie va conèixer una mica més aquell geni que havia revolucionat el món de la física, i de pas,  la relació que l'individu té amb la natura. Sí, perquè Einstein acabava d'obrir una porta que revolucionaria la concepció de l'univers. Efectivament Madame Curie va comprovar que Albert tenia era un cervell ectraordinari sens dubte. Es notava amb la manera d'explicar les coses més complicades, tot utilitzant un llenguange senzill i culte a la vegada. També va comprovar que Einstein li interessaven diverses coses a la vegada. Era un pou de sospreses. Aquelles dues figures cientifiques  concidien que la cosa està en no perdre la curiositat. Sí, la curiositat és la mare dels ous, solia dir Albert.

-No us preocupeu, Madame Curie, que encara heu de demostrar moltes coses a la societat. Encara que ben pensat les dones no estàn fetes per la ciència....

  I a vegades certs homes no estàn preparats per la inteligència, pensaba Curie. De sobte havia observat que Einstein també tenia els seus perjudis i tics masclista. Sense anar més lluny havia anul.lat a la seva propia dona Mileva. I allò per Marie era impresentable. Ja que Milena tenia moltes qualitats.  No va fer cap comentari al respecte. Simplement que, bé ja sap, aquell encara era un món fet a mida dels homes. Encara que si no fos per les dones...  Tot això pensava madame Curie mentre caminava per aquelles muntanyes suïces, acompanyada per les seves filles, l'Albert i Milena.

     Finalment ho havia tornat a fer: havia lograt alliberar la radioactivitat d'un noble mineral. Només que en aquest cas la radioctivitat es deia Albert. I l'essència del mineral pur de Relativitat es deia Milena.

-Ja està, com és que no m'he adonat abans! -es va dir la pròpia Madame Curie, i seguidament va començar a riure tota sola com una boja totalment desacomplexada.

De sobte Albert Einstein es va girar cap a la descubridora del Poloni

-De què riu si es pot saber Curie?

-De res, de res estimat Albert.

Dani T.D. 6/10/2019