LA VIDA FINGEIX SER VIDA

Massa sovint la vida fingeix ser vida

des de les falsaries cordenades

que disenya la tan poca-solta existència.

Mentre no arriba la Mort:

una enèssima idiota anècdota,

conseqüencia d'haver nascut accidentalment.

Massa sovint es valora
 massa la vida,

quan en el fons un s'enganya

a sí mateix per poder
prosperar a

base de simulacres, entre

ansiòlitics y modernes religions,

sexis nacionalismes

i neordenthals campeonats inflats

de Boires Post-modernes.

 Massa sovint la vida

ningú sap que cordons és:

un espai que ens desplaça

cap una altra dimenció,

unes hores de llum que cal

omplir sigui com sigui

encara que no tingui massa sentit,

o potser una oportunitat

per passar-ho de cordons

rient, dansant, jungant

fins que la mort es sorprengui

de nou

amb els pixats al ventre.

¡Que son quatre dies

i en el fons res té

tanta importància!

Dani T. D. 3/5/2019

EL INSOLENTE PERFUME DE TODA SUERTE

    A veces hago listas de palabras. Listas que guardo en cajones y en los bolsillos de la chaqueta. Estas listas de palabras me sirven para poner en común el subconciente con mi consiencia (suponiendo que pueda tener alguno de estos dos estados, o los dos, en mi ser. Que esta es otra). La verdad no sé qué diablos sirve este ejercicio tan inútil, pero cuando lo hago me calma y me da seguridad (algunos se dedican a la política, al blanqueo de dinero, o se exilian por cualquier agravio vulnerable al propio ego más disonante, sin ir más lejos), pues al confeccionar una lista de palabras me va saliendo mi estado anímico y de paso, la convinación de la primitiva (que la muy jodida nunca toca), mi estado cívil entre otras cosas.

  Hace una semana era miércoles. Y en ese miércoles, cuando estaba de camino, al trabajo me sentí de golpe ansioso por llegar, y eso que iba bien de tiempo. Total, que me saqué una lista de palabras que guardaba en bolsillo y la desdoblé. En aquella lista había unas quince palabras. Me fije en la primera que era coche. La leí tres veces para mi: coche, coche, coche. De pronto, no me digaís el porqué, paro un coche ante mi. Un auto impoluto y precioso. Al principio no sospeché nada pues yo seguía andando mi rumbo diario, pero desde aquel automóvil una voz masculina me reclamava por mi nombre. Por inercia, ¿o fue curiosidad?, mi cuello hizo girar mi cabeza en dirección al origen de aquella voz. La voz me invitaba a subir al coche. Así que me subí. Una vez acomodado en el sofá trasero, el conductor que también era el dueño de aquella voz me dijo que me calmara pues me llevaria a dónde quisiera. Que me olvidase de la oficina y de todo lo demás, y me concentrara en lo que de verdad quería. Me puse nerviso, pues sentí que a veces todo toma de golpe una sensatez más que lúcida que quita la respiración. Estube bien a punto de pedir a mi conductor que me llevase a la playa a tomar un whisqui, a escribir versos y a besarme con un mujer que era actriz de teatro, y que sabia que me estaba esperando. Pero bajé del coche y seguí mi camino hasta la puta oficina de siempre. Soy cabardemente valiente (¿ o valientemente cobarde?), por no quise tentar a la suerte, por si acaso.

Desde entonces no hago más listas de palabras, las hago de signos ortográficos y de grafitis.

Dani T. D. 2/5/2019

ENÈSSIM DILLUNS ASTRONAUTA

Un dilluns astronauta
em dicta la vida d'avui,
mentre els rellotges atUrats m'orienten
en l'espai més espaiós
i fugaç que hi ha
entre els teus llavis
i el meu tan nàfrag cor.

L'existència continua tan absurda 
 i caxOnda com sempre
   entre l'oficina i la casa,
       el bar i la farmàcia
           la gestoria i el quiOsk 
                 el desig i l'atzar més atòmiK,
              des de Debussi a Frank Zappa,
de Pere Calders, Rubianes a Paul Auster
el futur i el passat,
de Krahe, Cohen, Reed a Brassens...
         Des del tan relliscós present
al tan mentider passat,
                   i el maimés tan qüotidià...

  2 Dimecres de cendres astronautEs
anyoren tots els recons
del teu cos 
                  i la teva ànima ben nua,
des d'aquest punt X,
perdut en qualsevol desert 
                                    emmirallAt
d'aquest bell misteri,
      d'aquesta existància 
                          tan màgia com poètica
   com extranya.


   Dani T. D. 29/4/2019

DESPUÉS DE TODO...

Después de todo sigo aquí,

como un accidente accidentado,

un saco de preguntas ante el espejo,

una vida naufragada plenamente,

tal vez el sueño de algunos besos tuyos....

Y como quien no quiere la cosa,

la cosa continúa

buscando otras impossibles
 direciones que

rompan el rumbo del destino

siempre tan inesperado y escrito

por un azar demasiado insolente.

Sin renunciar todavia a la magia

que deja tras de sí
el misterio ante la Pregunta

y todas sus posibles respuesta;

ante el estupor después

de cada gesto gestado,

 pues 

después de todo sigo aguí...

De momento, claro.
Sí, como un espejismo
divinamente naufragado.

Dani T. D. Abril, 2019

A CADA INSTANT

Sortir per la porta d'entrada,

correr per anar més a poc a poc,

aspirar a una felicitat plena

per acabar ensopint-se més (o menys) del compte,

arribar a ser plenament lliure per acabar

amb les mans completament lligades
a un res lleuger, desconcertant
i molt DiVERtiT.

Viure ancorat al passat

des d'un present practiment  inexistent,

dir la veritat sempre

que no es deixi de mentir

amb el cor
 plenament al descobert,

mentre es viu morint sincerament

a cada instant.

Aprendre a ser humil

des de la més pura 
i divina ficció

que ens torna l'espill

cada matí o cada vespre.

I no deixar de riure
des de la més alegre tristesa

ni un ximple instant,

que tot plegat
 hi ha per llogar-hi cadires.

I amb els preus dels lloguers,

val més asseure's al terra

i passar l'estona

meditant, rient, estimant
 i passant-ho el millor possible.

Dani T. D. 26/4/2019

TAMPOC UNA FICCIÓ

A voltes els esforços més grans

els fan els més mandrosOs,

i el futur no sempre acabará

duent el somni més desijat.

A vegades cal aturar-se en sec

per poder avançar encara que sigui tan sols mica,

mentre que els patriotismes

quasi sempre pixen fora dels interessos de les nacions.

Massa sovint les religions

prediquen al contrari de la divinitat,

i els anhels no sempre

han de no fer-se realitat.

Al cap i a la fi un és com els altres

encara que els altres acabin sent

tampoc una ficció completament

mortal i fantasmagorica.

Dani T. D. 25/4/2019

SENSE CAP NI PEUS

S'aixeca un dimecres despentinat,

les hores eXplosionen en els rellotges,

el món més absurd que mai

dóna voltes sense parar al

voltant un sol de ganxet.

Les banderes amaguen les miseries 

de les deferents nacionalitats

el papa de Broma es grata l'aixella.

un torero es fa independentista

mentre un calçot s'exilia a un gaspaxo cordovés. 

Els polítics ja es manteixen
 davant del miralls,

els treballador es cansen de tant treballar,

la vida simula que es vida per moments

mentre la intel.ligència es suïcida

en les xarxes socials.

La correcció política té incontinècia

residual i s'interna en un diari local,

mentre el desig viatja per Wuassuap

a la recerca d'algún boci de llum
usurpadora

lluny de tota aquesta farsa

sense cap ni peus.

I jo més enllà 
de la divina nuesa
 de la teva rialla
i les cançons d'en Lou Red,
cada vegada m'importa tot
un pito!!!!

Dani T. D. 24, abril, 2019