JA ÉS PERILLÓS SOMNIAR????

  Fa tres días, just al portal de casa, dos individuos vestits implecablement amb jaqueta i corbata em van demanar que els acompanyés. De sobte em vaig posar nerviós i vaig començar a suar mentre el cor s'em va posar a doscents, com si estigués ballant una cançó d'en Ricki Martin. Vaig demanar per què tenia que  acompanyar-lis. Un d'ells, el més baixet (encara que tots dos eren tan alts com un xipre) va obrir la boca i es va adreçar a la meva persona:

-És vostè Damià Tocat?

Per un moment vaig dubtar, doncs a vegades em passa que dubto fins i tot de si jo sóc jo mateix. Segurament hi haurà gent que compartirà aquest sentiment. Finalment vaig contestar.

-Si, sí sóc jo. Què passa?

-Doncs ens ha d'acompanyar. 

-Per què? -la suor es multiplicaba per moments

-Per què ha somniat més del compte aquests darrers anys

-Es una broma, no???

   De sobte era davant d'un cotxe negre. Un d'aquells tipus va obrir la porta del darrera i em va introduir dins amb un gest subti i àgil, com si tingués poders sobrenaturals. Un cop assegut, la porta va ser tencada, i els dos homes es van acomodar a la part del davant del vehicle.

Un d'ells, també el no tan alt i el que anava de copilot, em va dir amb una veu clara i greu: Això no és cap broma. Damià somnia massa, i no és bó somniar massa en aquesta vida. Perqué algún d'aquest somnis poden provocar serioses revoltes.

  Seguidament vaig caure en que estaria bé de trucar a l'oficina, doncs m'esparaven per una important reunió.

-Tranquil no cal que truqui, el se cap ja està avisat. Li he dit que està al llit amb quaranta de febre. Aquí em vaig acollonir. Aquella gent llegien el pensament.

El vehicle havia engegat suaument i, amb un tres i no res va creuar la ciutat com si volés llavors em vaig enrecordar de Blade Runner, i vaig sentir certa nostàlgia de temps millors i més humans.

 Si us Plau, si algú llegeix aquestes línes, que avisi als lectors sense fronteres, i que vigili on i quan somnia.

Ara he de deixar d'escriure. S'apropa un agent. Tindreu noticies meves, ho prometo...

Dani Torralba Devesa,17 d'octubre de 2017

PATRIOTISMES COPULATIUS

  Un dia tornant a casa, després d'una manifestació per la llibertat del seu país: C, en Manel es va trobar dins d'una altra manifestació que defensava precisament el contrari, o no ben bé el mateix. Aquella manifestació reivindicaba la unió del país E. En trobar-se de cop en tal situació en Manel no va saber què fer. No sabia si empipar-se i passar de llarg, o per contra, dissimular i que passés aquell mal glop. Va optar per la segona opció. En principi es va sentir estrany a l'escoltar consignes a favor de l'estat imperialista i oprimidor. Es va sentir molest i,va estar ben a punt de cridar, allà mateix, envoltat de l'enemic: Que us donguin per Istàmbul, fills de la gran tuba!!. Però a mida que les agulles del rellotges avançaven entrant en la nit més transcendent, en Manel es va sentir cómode. Com qui no vol la cosa, la bandera que duia envolicada al cos com si fos una segona pell (o una única pell), es va transformar amb el drap oficial de l'estat d'E. En Manel al contemplar tal miracle, va sentir alguna cosa semblant a una experiència religiosa, com en la cançó del cèlebre cantautor haití Enrik Igl.lhecias. Amb aquell expresió a la cara va topar amb els ulls d'una noia que caminava al seu costat mentre la multitud cridava cosignes a favor de la pàtria d'E, una patria gran i lliure, com si fos el mateix Kin Kong enfilant-se al gratacel més altiu de la ciutat de l'H. Els dos adults es van sonriure sentit al mateix temps, formigues a l'estòmac.

  Dues hores després en Manel es movia amunt i avall sota la pell suau i perfumada de la Núria, una noia patriota i autèntica, sense pels a la llengua ni a la guardiola. En Manel de sobte es va sentir plenament feliç i absolutament convençut de les seves idees més intinerants. 

Aleshores va decidir, a partir d'aleshores, apuntar-se a totes les manifestacions posibles, fos quina fos la seva ideologia i reivindicacions. La qüéstió es sortir de casa i intercanviar punts de vista, aprenent postures noves, és clar, va pensar en Manel just després de fer-ho per tercera vegada amb la Núria, mentre un gall de metall cantava les primers clares del dia.

Dani Torralba Devesa. 13 d'octubre, 2017 

¡QUÉ ASCO DE VIDA!

     Quería independizarse de sí mismo. No sabía como collons hacerlo. Bueno, si lo sabia: consultando a las páginas amarillas (también llamadas folios orientales). Pero al final se decantaría por gogle. Claro que lo suyo quizás era otro caso para la psiquiatría más conductista. Pero vaya uno a saber.

  Quería independizarse de si mismo porqué, entre otras cosaa, ya detesta su propia actitud mezquina ante cualquier obstáculo que le planteaba la vida más perra (o puta, que también). Quería también desprenderse de sus ideas malentendidas respeto a Marx y Engels, pues siempre acababa en las costas doradas de los mismos conceptos aparentemente sublimes,  pero que al mismo tiempo le resultaban profundamente infumables. Auque contento con su pulmón izquierdo, detestaba profundamente el derecho, pues éste se violentaba cada vez que se atizaba un porrito de maria: substáncia ésta que le ayudaba a aprofundizar en los conceptos de Jung cuando éste indaga sobre los estereotipos que va adopatando uno a lo largo de su tan insignificante existencia. De su corazón no tenía quejas, aunque reconocía que aún le costaba enseñarlo a según que chicas. Y claro, enseguida pasaba del corazón al pene, sin perder ni un ápice de tiempo. Y este último a veces se ofuscaba y no actuaba cuado y como tenía que hacerlo pues confundía el deseo con el apego, y acaba danzando poco y mal. Y las novias se cansaban de tantas espectativas incumplidas yendose con tal Pablo Iglesias.

      Así podríamos seguir unas quinientas páginas más (por lo menos). Pero el autor de estas lineas tiene una reunión de vital importancia en la sala que queda entre el cerebro y el estómago para pactar consigo mismo, y así retomar el rumbo de los días y las cosas. A ver si el corazón y el pene al fin se ponen de acuerdo de una santísima vez.

En fin, ¡qué asco de vida!

Dani Torralba y Devesa, 11 octubre, 2017

ANOTACIONES DISCRETAS

A veces quisiera huir

de la huida de esta vida,

de este mundo

que es un embudo.

A veces nada entiendo,

me levanto sin ganas,

me encuentro

sin apenas buscarme.

A veces me invento nuevo

y ando con las manos

para dudar con los pies

y  reirme sin más de nada.

A veces me pregunto cómo

y me contesto porqué

 cuando todo está del revés

y el cielo es de mármol

A veces los versos

me escriben y me dicen

que del mundo de ahí fuera

no haga absolutamente caso.

Que me ponga un disco de Krahe,

aprenda de los besos de Juistine,

que no pare de bailar ni de reir

ante todo este sinsentido

llamado civilización.

 

Dani Torralba y Devesa, Octubre, 2017

CANTS DE TARDOR ESPERANÇADORA

                Massa soroll, masses banderes, masses silencis crinaners, massa de res, masses il.lusions adulterades, masses enemics declarats, masses jos i només jo, massa els altres són l'enimic.


               Massa policia, masses polítics, masses presidents seriosos, masses opinions, masses coses en lloc, masses picant per aixecar acta,  massa informació, masses mentides, masses d'aquí, masses d'allÀ


               No va sent hora de...?  Mai és tard, sempre es pot començar. Ja que aquí estem tan sols de pas, aquí estem per viure. I per viure hem de conviure, per riure i estimar-nos. No hi ha res més que això. I ja és molt, o no?


                Masses història, massa memòria, i també massa oblit, massa neguit, masses raons que no escolten, masses idees???, masses reis, masses prínceps (i pocs Petits Prínceps), masses esperances hipotecades, masses bisbes, masse socis, massa de tot, massa de res.


                 Està bé que totohom digui la seva, està bé reclamar llibertat, está bé que els contraris s'expressin, està bé canviar d'idees, opinions, postures: ara em deixes posar-me a dalt carinyo? Com vulguis vida meva.

                       És l'hora de viure de debó, a cada instant, com si fos un miracle, perquè l'únic miracle que hi ha és aquesta vida. I cal viure sense por, estimant i somniant ben despert fins el darrer alè..I recordar que quan més siguem, més riurem!



Dani Torralba Devesa, 6 d'octubre de 2017

SI AL MENYS HI HAGUÉS ALGUN MARXISTA ENTRE ELS DOS GOVERNS....

  Grouxo for ever! Grouxo en la memòria del futur que sempre està començant.
Julius Marx si aixequèssis el cap......tot seria més divertit!!!

VISCA CATALUNYA!!!!

  El que està passant avui a Catalunya és impressionat, per bé i per mal. Personalment estava indecís si votar o no. Finalment m'he decidit per diverses raons. En principi no veia massa clar aquest referèndum, més enllà de si és legal o no. No estava convençut massa pel govern de la Generalitat, però en fi, això  si de cas seria una altra reflexió. El que m'ha convençut finalment és la prepotència del govern del PP, la seva profunda covardia a l'ha d'afrontar la realitat. El seu desplegament desmesurat de polícia per tota la geografia catalana. La seva increïble  intolerància respecte a Catalunya, i finalment la nul.la inteligència política i  per què no dir-ho?, humana per part del govern d'Espanya.

  Possiblemente Catalunya sigui un país, amb la seva llengua, història i cultura. Encara que la convivència amb una Espanya repúblicana y democràtica també pinta bé, Però clar, què fer quan ens governen unineuronals governs?  Què fer quan provoquen sota slogans de Espanya es una y unida? Què fer quan no entenen la diversitat cultural y nacional del seu propi poble? Què fer quan encara a d'hores d'ara certs llocs de poder encara fan pudor a franquisme? Què fer quan els polític només fant calers i no fant política i son els jutges comprats els encarregats de fer-ne?

 Tot això provoca que gent que no comulgui amb cap nacionalisme (com un servidor) acabi plantejant-se que al menys cal llaurar certa dignitat a casa seva. Els catalans hem demostrat ser un poble tolerant i democràtic. La gent que em coneix sap que no m'agradan massa ni les pàtries ni les banderes, Però si em reconec ser d'algún lloc sóc d'un país tolerant, bonic, imaginatiu i humà que és diu Catalunya

SEÑOR RAJOY, POR FAVOR, HAGASE INDEPENDENTISTA JUNTO A SUS COMPIS DE PARTIDO, PERO RESPETO A TODO ESTE SISTEMA SOLAR!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!

POR LO MENOS PROVOCARÁN OTRO AGUJERO NEGRO (y auténtico), PARA QUE LOS ASTROFÍSICOS PUEDAN SEGUIR DESARROLLANDO SUS TEORÍAS, Y ASÍ USTEDES AL FIN PODRÁN SER ÚTILES A LA CIENCIA.

Visca Catalunya! (Visc a Catalunya)!!!!!!!!!!

Dani Torralba Devesa, 1 d'octubre 2017