LA BELLA PERDICIÓN

Memorando las páginas de mi futuro,
alquilando por horas un corazón
desgastado por su uso,
conociendo de viva voz al olvido
más miserable y noble .

Alcanzando lo inalcanzable
en los pasos que abortan mis pies,
cansados de tropezar con el recuerdo
de tu mirada de fuego,
cuando tus ojos me dicen que no.

Inventándome por enésima vez
vivo y más joven que ayer,
recién salido del ataúd y
caminar estas calles y avenidas
de la ciudad de las preguntas doradas.

Siendo en cada aliento
por los cuatro costados,
sin pertenencias que encarcelen
los sueños del alma,
sin ataduras que aten.

Pues no se trata de llegar,
sólo hay que ir a dónde sea.
Naufragando con lágrimas de risa
en los ojos, amando hasta enloquecer
la bella perdición de esta vida.


Dani T. Abril, 2014

TOT UN LATIN LOWEN PER L'ÀNIMA!

Estic llegint un llibre fantàstic que es diu La Depresión Y el Cuerpo d'Alexandre Lowen. Ho estic passant en gran. No vull que s'acabi (bé, l'he d'acabar, entre d'altres coses perquè el llibre no és meu, i l'he de tornar) Torno els llibres, perquè a mi m'agrada que els meus me´ls tornin, però bé, aixó dóna per un altre text.

  Ara seguiré amb el llibre d'aquest doctor anomenat Alexandre Lowen. Aquest bon home ens parla de la relació que tenim amb el cos  concretament quan ens deprimim. Tendim a viure molt mentalment i, descuidem el cos. Som sentiment. I el cos també és inteligent i quan no pot més, caminem més cansats. Adoptem postures inadequades. I comencem a no ser feliços, es a dir a no perseguir el plaer i perdem la fe. Perquè viure ha de de ser, bàsicament un plaer. Això ho explica a través de casos de pacients que han siguts tractas pel propi Lowen.

A gran trets una part del llibre tracte d'això.

  Després en Lowen reflexiona sobre la fe. I aquí si que m'he enlairat  com un globús aeroestàtic Clar, que la fe de que parla no té ningún caire religiós. Sino que parla de tenir fe a seques.

 Em considero una persona atea, però tinc fe. Fe en mi, com cantan en Lennon. Fe en els amics, en la família, en les paraules, en les cançons, en la soledat, en la bellesa en el sexe, en la llibertat, en l'amor en la màgia de la vida. ,fins i tot en la tristesa i en la mort (la meva i de la de la gent estimada).

Perquè sóc mortal. Sembla una cosa molt tonta i  fúnebre, però cal recordar-ho. Perquè quan neixem comencem a morir. I amb la nostra mort donem a pas a noves i fresques vides, que seràn en certa manera, una continuació nostre. Penso que el dia de la meva mort, encara falta molt, serà un gran dia!

Però això també és un altre història.

 M'ha fet molt gràcia també que quan parla de la fe explica una anecdota d'Antoine Saint-Exupéry, l'autor del Perit Príncep.En Sant-Exupéry era aviador, i en un llibre que va escriure Viento, arena y estrellas narra una vivència. Es veu que sobrevolant al desert, el seu avió va petir un accident, va sobreviure. Després d'esperar unes hores decidint amb el seu copilot que què feien, van decidir endinsar-se al desert a la rescerca de civilització. Van fer vuitanta quilòmetres en tres dies i van ensortir-se. La fe els acampanyava. Una fe còsmica que els feia moure. O potser era el Petit Príncep?

Potser la fe és mes gran que la vida.

Ara retornaré a la lectura d'aquest fabulós llibre. Acabaré amb un poema d'en Pessoa que m'ha vingut a la memòria, com un au de plomes de colors.El poema diu així:

Basta pensar en sentir

para sentir en pensar.

Mi corazón hace sonreír

a mi corazón que llora.

Después de parar y andar

después de quedar e ir, 

he de ser quien va a llegar.

para ser quien quiere partir.

Vivir es no conseguir.

                             Fernando Pessoa

   Perquè viure és gaudir i ser feliç!

Malgrant tanta estadistica llefiscosa i repugnant en aquest temps de consumidors programats i manipulats.

Dani Torralba, abril 2014.

LA VERITABLE MENTIDA DE RES EN CONCRET

  A vegades m'aixeco del llit, em trec el cap i el guardo al congelador. Ho faig per descansar, o es simple inconsciència? Jo què sé! Avui en dia, quina casualitat, diuen que tot està al coco. Discrepo amb aquesta afirmacio. És més ho he comprovat, quan vaig als llocs sense el cap, reflexiono millor. Perquè serà? I jo qué sé. Paradoxes de la vida.

Sí, hem de tenir cap, hem de fer les coses amb seny, hem de pensar. Perfecte. Però és fàcil pensar? I què és pensar? Nosaltres en el fons pensem per nosaltres mateixos? O més aviat apliquem els pensaments dels altres?

  És curiós però quan em desentenc del cap em costa ben poc posar-ho tot, absolutament tot en dubte. Curiòs no. Ja que el lògic és el revés, o no dubtar mai, o no tenir dubtes mai.

 No sé tot és relatiu, és quan, per exemple, et preguntes si ets una persona feliç? Home (i dona), no és tan senzill. Depén quan i qui tu pregunta. Potser un està convençut i contesta que no perquè l'agafen  fent cua a l'Inem. Però aquesta cua de l'Inem, dos o tres persones més enlla, hi ha una dona que malgrat haver-se quedat sense feina, aprofitarà aquesta situació per aprendra grec clàssic i lligar amb el perruquer. A més la felicitat tampoc és cap garantia perquè la vida sigui la hòstia! És més, possiblement, en el fons, sigui un gran obstacle per viure. No sé el que vull dir exacament. Precisament per això escric, per averiguar-ho. Per cert, quan escric acostumo a treure'm el cap. És nota, no?

  Dani, abril 2014

LLISTAT DE PREGUTNTES (Clar que la respostes potser la té en Bob Dylan)

Què faig aquí?

Cap on anem?

És l'home un animal realment intel.ligent?

Hi ha vida abans de la mort?

És realment progrés el progrés de la societat humana?

Què vol dir madurar?

És convenien madurar?

Les guerres no seràn els negocis més rentables de les grans multanacionals?

La mort és la fi?

La vida és tan bella?

És bona la llibertat?

I una vida segura, no serà una paradoxa?

El futur existeix?

Creuen en Déu els bisbes?

Jo no, o sí?

No serà el diable un heterònim de Déu?

Déu és ateu?

La salud és tan important?

La ciència és una certesa del coneixement?

La vida no serà un somni?

Hem d'anar cap algún lloc?

És natural ser feliç?

He viscut altres vides abans d'aquesta?

Qui sóc?

He de ser algú?

Existeix el Destí?

Existeix realment en Jose María Aznar?

I l'Ana Ampolla?

És amor el que sento per tu, o es purament sexe?

No és el mateix?

Dubten els Banquers?

Arribaré cap algún lloc?

He d'arribar algún lloc?

Per què escric?

Per què visc?

Per què vaig morint?

Em moriré de debó?

Sé realment alguna cosa?

És la Caixa?

Per que hi ha tan fill de puta en les més altes esferes?

Ens manipulen els mitjans d'incomunicació?

Estic viu, o estic mort?

Per que tantes preguntes?

On vull anar a parar?

Per cert, estàs disponible?

T'agraden les cançon d'en l'Ou Vermell?

Me la vols veure?

Aquí, te la puc treure?

Et veuré demà?

Estarà el teu marit?

Per què ens compliquem tant la vida?

Salva'ns Bob Dylan!

Dani Torralba, març, 2014

LA COMPLICADA VIDA DE SER 2

Per dins sóc un peix, per fora un gos
per dins estic ben sol, per fora sóc una màscara de ningú,
Per dins em sento buit, per fora em parteixo de riure!
per dins estic ben lluny, per fora no trobo res.

Per dins estic viu, per fora estic mort,
per dins em trobo de viatge, per fora encara he d'arribar,
per dins sóc milionari, per fora : aneu a cagar!
pert dins encara m'he de nèixer, per fora ja sóc oblit.

Bategant entre l'entussiasme i el suïcidi
segueixo aquí i no sé el perquè,
però continuo en la dansa
de la melodia misteriosa
d'aquest generós desert anomenat vida.

Per dins no sé on anar, per fora no sé de que m'escapo.
Per dins sóc un pirata, per fora un nàufrag,
per dins un Latin Lover, per fora el Japerut de Noterdam,
per dins sóc la tortuga, per fora sóc el mateix Aquiles.

Per dins sóc la Blancaneus, per fora el nan rabiut.
per dins sóc  boig, per fora passo per equil.librat.
Per dins em mato, per fora escric.
Per dins vaig al cinema, per fora naufrago a l'oficina.

Per dins sóc un nen, per fora  reprimeixo tot gest espontani,
per dins sóc plenament lliure, per fora em crec civilitzat,
Per dins somnio ben despert, per fora sóc automata,
per dins escric aquests versos, per fora us els lleigeixo.

. Dani Torralba, març, 2014

EN L'ATZAR MÉS ESPONTANI

M'agrada anar caminant cada matÍ

a l'oficina

i observar els rostres anònims

dels vianats que es creuen

amb el meu tarannà més qüotidià,

i somniar ben desperpert

cap on van els seus detins

tant mortals i efímers

com el meu.

M'agrada viatjar en metro

i espiar les mirades callades

que van teclejant missatges

d'amor -o de cansada indiferència-

a través de sofisticats aparells

móbils

que es comuniquen

a través d'aparatosos satèl.lits

gravitant

a milers de kilòmetres

sobre els nostres insignificants 

clatells.

M'agrada imaginar

que quan camino o viatjo en metro

vaig a l'aventura

de l'existir més extraordinari,

des del viure més fantàstic.

Ja que en el fons

viure ja es desplaçar-se

sense deixar de jugar

ni un sol instant

el joc mortal

des de cada gest que ens proposa

l'atzar més espontani.

Dani Torralba, març, 2014

DE NOU CARNESLTOLTES

  Aquell carnestoltes vaig distressar-me. Potser perquè estava avorrit de la vida. I la meva senyora m'havia abondonat. Resulta que s'havia cansat de mi, i qui no? O reconec: de primeres semblo un pallo enrotllat. Per fora puc semblar la hòstia en barca. Però el dia a dia ja es un altre cosa. Els dos fills que teniem, i tenim encara, van aprofitar per tocar el dos i s'en van anar a viure amb l'avi, que era un militar d'aquells que havien fet molts diners jugant a les cartes i el trivial, i a part de era una persona collonuda, no semblava que fos militar. Però això si de cas ja ho esplicaré en un altre ocasió.

Ara vaig explicar que...

em vaig disfressar de mi mateix. Era dijous Gras i era dia laboral, així que disfressat de mi mateix i un bocata de botifarra d'ou em vaig anar cap al meu lloc de treball. Jo aleshores era administrau i, treballava en unes oficines d'una important casa de seguros. Quan vaig passar per la porta i vaig assedir al meu lloc de treball, el companys no em vàren reconéixer.

-Perdoni com ha entrat aquí? I qui es vostè? -em va dir la Mercedes, una companya molt mona, que diuen que s'ho ha fet amb tres quartes parts de l'oficina. La part restan, és invisible, avorrida o massa anacrònica. 

-Mercedes, si sóc jo, en Damià

-Si hombre ya quisiera él ser tan guapo como usted!

Aleshores la Mercedes em va llançar una mirada d'aquelles que treuen el singlot. Jo en aquell moment no tenia de singlot, però vaig sentir com aquells ulls em tocaven com m'havien tocat,

  Els altres companys em miràvem com estranyats, i amb cara de vinagre. Algú va avisar a seguretat, al veure que jo havia penjat la jaqueta i havia encés l'ordenador. En poc temps havia organitzat un gran batibull. L'home de suguretat, vestit amb un uniforme marró -color tifa de vaca-, em va demanar la meva tarja de pas i la documentacíó. Jo li vaig facilitar tot dient-li:

-Però Albert que no em coneixes?

 L'Albert va inspeccionar els documents

-Aquest no és vosté. D'on ha tret aquesta tarjeta i aquest dni????

-Però si son meus Albert. Què no em coneixes? Però com avui és carnestoltes he volgut vestir-me de mi meteix.

  Aleshores vaig veure que estava l'Edu, un company que s'havia convertir amb un bon amic i m'havia ensenyat a jugar els escacs. Amb paciència, ja que un servidor no només sembla idiota, sino que ho és. Però vaja, això si de cas també ho explicaré en una altre ocasió. El cas és que l'Edu, per calmar la situació va dir al noi de seguretat i a la resta dels companys que jo venia a substituïr el Damià Roca, ja que aquest s'havia hagut d'anar a viure a Andorra precipitadament perquè li havia tocat la Primitiva "i clar ja saveu com son aquestes coses, si la gent sap que t'ha tocat algún premi d'aquest van a per tu, fins que et deixen pelat. Jo ja li deia que no jugués tant, que un bon dia li podria tocar. I els diners acaben amb tot, i sino mira el pobre Mario Conde. Tan bona persona que semblava... Per fi es va calma la situació. L'Edu em va dir de fer un cafè. Vàrem anar al menjador. Curiosament el menjador estava buit. L'Edu va treure dos cafès i es vam posar en una taula.

-Però com vens a la feina vestit de tu mateix? Que no tens dignitat?

-M´has conegut! -em vaig emocionar i vaig aprofitar per menjar-me el bocata de botifarra d'ou que m'havia portat de casa.

-Si, t'he conegut o reconegut que no és el mateix.

-I bé.

-I bé, això tu mamón. Què penses fer ara?
-Ara mateix acabar-me aquest bocata que està de puta mare! Em vols?
L'Edu em va llençar una mirada d'assassí que tela. Oh, és que diuen que els jugadors d'escacs podrien ser uns perfectes assassins en sèrie. I a l'enversa. O sigui per fasciscles. El que passa és que son dos gremis incompatibles. Perquè si per exemple, un li surt un nou plà per assassinar algú i té una partida d'escacs a la mateixa hora, un què fa? Però bé ho deixò en l'aire. Potser més endevant desenvouipi aquest tema que tot indica ser fascinant.

El cafè de màquina estava com sempre. Semblava Avecrem. Vaig mirar als ulls al meu amic i li vaig

dir amb el cor a la mà.

-El cas és que em sento de puta mare, com m'havia sentit en la vida

-I ara que penses fer Damià?

-Bé, ja no sóc Damià malgrat ser-ho per primera vegada. M'has canviat el nom

-Ho sento, no sabi què fer

-No, si et dono les gràcies. Ara suposo que iniciar una vida més autèntica. Començar de zero i qui sap, potser em faig cantautor galàctic com en Jaume Sisa

-Doncs aprofita i, convida a la Mercedes a fer una copa avui, perquè ja saps què diu una cançó d'en Sisa:

Qualsevol nit pot sortir el sol.

Mai és tard per viure sent un mateix. Clar, que ser un mateix tampoc es garantia de res. Un ha de ser valent, val la pena, fins i tot per assumir la pròpia covardia existencial, que tants compartim. A partir d'aquell dia vaig descobrir que viure precisament vol dir això i que cadascú és cadascú. O no?

Dani Torralba, març 2014