QUAN LA NATURA PARLA, I L'ADMINISTRACIÓ ÉS PAPER MULLAT

     Aquell dijous havia fet bon dia. Un sol d'una estrenada tardor pintava el paisatge com un gran pintor. M'havia aixecat a l`hora de sempre. Després del cafè vaig acompanyar el nens el cole.

  Portàvem prop d'un any vivim aquell poble, prop de València. Havíem anat a parar allà buscant una qualitat de vida. La meva dona, la Marga, es dedicaba a il.lustrà conte per nens, i treballava també des de casa. Jo sóc periodista i participo en diversos mitjanç de comunicació. Qua ens vam traslladar a viure a València, faig fundar una mena de informàtiu digital, de manera, què, em permetés convinar més fàcilment la vida familiar amb la vida laboral. Els meus fills tenen 9 i cinc anys, son en Pau i la Laura. 

  Hem aconseguit ser una familia feliç. Encara que la felicitat mai es del tot complerta, i sortosament. Perquè potser la cosa es posaria molt avorrida. Però en fi, reièm molt i jugàvem plegats.

  Cap a les tres de la tarda van caure quatre gotes. Ningú sospitava la tragèdia que estava per venir. La Marga, aquell dia, havia tingut que marchar a Barcelona, perquè tenia una reunió amb la seva editoria. Aquella reunió era francament important de cara al seu futur professional, la cosa prometia i la Marga estava molt ilusionada.

-Tornaré cap al vespre carinyo, i celebrerem les bones notícies que intueixo em donaran.

  Cap a les cinc vaig anar a recollir els nens. De cop vaig fer un cop d'ull al carrer, i una dèvil riera havia començat a bauxar carrer a ball.

  Què raro, vaig pensar. Si ara no plou, això deu ser una canonada que s'ha reventat. L'escola dels nens estava a cinc minuts de casa.  Quan ja vaig estar a l'escola, l'aigua havia crescut considerablement. Llavors em vaig  començar a preocupar, allò no era normal.  Immediatament em vaig afanyar, i vaig anar directe a buscar als meus fills. Vaig creuar el patí, i vaig comprovar que havia arrencat a plaure considerablement.  Darrera la porta principal, els nens estaven esperant. Els meus ulls ràpids localitzaren els meus desendents. Un professor ens va dir que ens asparèssem uns minuts, que la cosa amainaria d'un moment a l'altrem aixì que vam pujar tots els primer pis. Vam entrar en una aula i ens vam esperar. Tots plegat érem unes quaranta persones. Els nens estaven espantats, i els adults tractàvem de treure ferro a la situació extraordinària que havíem començat a viure.  

  De cop, van sonar tots els mòvils. Era una alarma que ens advertia que la cosa era seriosa, i convidava a quedar-se a casa, o sota un sostre i no utilizatzar cap tipus de transport. Aquell anunci en forma d'alarma, arribava un poc massa tard. Però bé, vam agafar forces d'on vam poder. Mentre que fora anava creixent. I es que la vida és així de misteriosa, una miracle fràgil que en qualsevol moment pot naufragar. O qui sap, perquè hi ha qui diu que tota fi és l'inici d'una altra història.

  Curiosament els meus dos fills estaven més o menys tranquils, i em feien preguntes tan senzilles com complicades. La Laura, la petita, em va fer una pregunta que encara, a dia d'avui voltes i voltes al meu cervell tan limita: Papa, perquè plora tan el cel i la terra?

  Vam tenir sort, i vam sortius vius d'allà, malgrat la crescuda de l'aigua. Molta gent va morir ofegada i atrapada en els cotxes. La vida és un viatge misteriós.

  S'hagués pogut evitar la tragèdia? No ho sé. El que si sé, és que sinó respectem més la nutura, aquesta s'emprenyarà i molt!

  Em de canviar les costums. Començant per nosaltres i acabant pels l'administració i els polítics que la gestiona.

  Si no cuidem el planeta, ens anem tots al carall!

  

Dani T. D. 4/11/2024