A LA LLUM D'UNA CERVESA

   Els dies semblen tots iguals. M'aixeco a quarts de set. Agafo el metro i naufrago en una oficina amb les parets de farina rebosada.

  Els dies semblen iguals, i son iguals, Encara que a vegades llenço l'ancora i em prenc uns minuts de reflexió. I em pregunto per què?

  Quin sentit té tot i res? Un que fa en aquesta vida, un què fa en aquest món? Per què hi ha guerres? Per que hi ha gent que es mora de fam? Per què som tan covards i tan gilipolles? Per què tinc por? Per què hi ha tanta enveja? Per què som tan egoïstes els uns amb els altres? Per què  hi ha tant fill de puta que ens manipula, que ens governa, que ens desorienta? Per què tant treballar per una merda de sou? Per què necessitem tantes coses? Per què tantes desigualtats? Si al cap i la fi morim tots.

  Acte seguit, recullo l'ancora. I segueixo el meu camí.

   A vegades, després de sortir de l'oficina, entro en un bar amic i m'instal.lo en una taula, i al dictat lluminós d'una cervesa escric coses com aquesta en una llibreta que sempre duc a sobre,  per no suïcidar-me o matar algú. Cosa que, al cap i a la fi, seria natural i raonable. Agafo forces. Em sento millor. De fet, quasi res té massa importància. Ni la vida, ni aquest món tan absurd que, com canta l'Aute, no sap on va.

  Mentre el temps passa cada vegada més de pressa. No es talla. Ens posa de peu cada matí. Ens vestim per tornar a ser un jo en una màscara de sorra. Una cara que acabarà desapareixen. Que acabará sent empassada pel temps més golafre, pel temps més mentider, pel temps més efímer. Pel temps més fictici.

 

Dani T. D. 27/11/2024