luces en las calles,
consumir cosas inútiles
mientras tres partes del mundo
se mueren de hambre y se desangran
bajo las bombas.
Una vez más nacerá otro
Dios idiota,
prometiendo la paz, o cualquier otra cosa,
como un político más
para ganar votoX, y ponerse
la parroquia en el bolsillo.
Un año más nos felicitaremos
como autómatas fríos y solitarios,
faltos de amor y de coraje
al no coger el toro por los cuernos,
salir por patas y mandar al carajo
estas idiotas fiestas.
Dani T. D. 29/11/2024
con paso ligero,
hacia la nada voy
mientras taradeo esta canción.
Hacia la nada navego
con un barquito de papel,
hacia la nada me desplazo
con el aliento de tus besos de sal.
De la nada vengo
fresco como el segundo día,
de la nada partí
en una tarde lluviosa de abril.
De la nada partí
cosiendo deseos,
desoñando anhelos,
hasta volver sumergirme
un día de estos en la nada
más luminosa.
Dani T. D. 28/11/2024
.jpg)
Els dies semblen iguals, i son iguals, Encara que a vegades llenço l'ancora i em prenc uns minuts de reflexió. I em pregunto per què?
Quin sentit té tot i res? Un que fa en aquesta vida, un què fa en aquest món? Per què hi ha guerres? Per que hi ha gent que es mora de fam? Per què som tan covards i tan gilipolles? Per què tinc por? Per què hi ha tanta enveja? Per què som tan egoïstes els uns amb els altres? Per què hi ha tant fill de puta que ens manipula, que ens governa, que ens desorienta? Per què tant treballar per una merda de sou? Per què necessitem tantes coses? Per què tantes desigualtats? Si al cap i la fi morim tots.
Acte seguit, recullo l'ancora. I segueixo el meu camí.
A vegades, després de sortir de l'oficina, entro en un bar amic i m'instal.lo en una taula, i al dictat lluminós d'una cervesa escric coses com aquesta en una llibreta que sempre duc a sobre, per no suïcidar-me o matar algú. Cosa que, al cap i a la fi, seria natural i raonable. Agafo forces. Em sento millor. De fet, quasi res té massa importància. Ni la vida, ni aquest món tan absurd que, com canta l'Aute, no sap on va.
Mentre el temps passa cada vegada més de pressa. No es talla. Ens posa de peu cada matí. Ens vestim per tornar a ser un jo en una màscara de sorra. Una cara que acabarà desapareixen. Que acabará sent empassada pel temps més golafre, pel temps més mentider, pel temps més efímer. Pel temps més fictici.
Dani T. D. 27/11/2024
no es correcto.
Lo correcto es: qué voy hacer
con mis algoritmos.
Dani Torrat, 2024
pensar ja s'ha convertit en
tota una excentricitat
molt perillosa.
Diari íntim, 2024
Dani T. D. 26/11/2024
No tener miedo
ni prisa en fracasar,
ahí quizás esté la clave
de todo, y de nada...
Diari secret, 2024
.jpg)
pel sentit de la vida.
El més segur és que no
en tingui cap.
Procura viure fins el arrer alè,
sense gens de por,
que no hi ha res més.
Dani Torrat, 2024
.jpg)
per les voreres
i, la vida és una ximple epidèmia.
Quan la buidor ja és
el que més pesa dins l'ànima
i, el futur és un capullo al mirall.
Quan respirar
és un ofici inútil,
i l'autostima compra verí
al camell del barri.
Cal corre fins al res més lliure,
aprendre a riure fins al darrer alè
que absolutament res té
massa importància.
Dani T. d, 20/11/2024
hay dos Wittgenstein;
uno limita al mundo con el lenguaje,
y el otro falsea el mundo con el lenguaje.
Pues en la representación
se transforma la realidad
desde la disyuntiva
que va proponiendo cada sujeto
al descubrir el mundo.
O al imponer su lenguaje,
que también.
Mientras el universo se desparrama
más allá de los limites del lenguaje.
Dani T. D. 20/11/2024
Huyendo hacia un futuro
cada vez más idiota.
Cuando la propia huida es absurda
como la esencia de esta vida.
Habrá que volver a aprender
que nada es demasiado importante.
Que, en el fondo, uno mismo
es tan nadie como cualquiera.
Habrá que volver a inventarse
el vértigo de vivir cada instante.
Habrá que tomárselo todo a risa,
hasta alcanzar la muerte.
Dani T. D. 19/11/2024
Temps idiotes
plens de propaganda
i missatges de plastelina.
Temps de boira
amb guerres absurdes
com sempre, com sempre.
Temps de merda
pels més desfavorits
com tota la puta vida.
No hi ha solució,
som així,
així d'idiotes.
Dani T. D. 18/11/2024
en este simulacro de paraíso,
otro naufragio de un metro
a orillas de la rutina más gris.
Otra noticia que sangra en la pantalla
del ordenador,
mientras el Deseo más comprimido
es transportado en una moto
cruzando la ciudad de los corazones escayolados.
Otro algoritmo idiota que manipula el destino
del más inmediato azar,
dinamitando así cualquier gesto espontáneo
que celebre el simple hecho de estar vivo.
Otro vampiro que llega el poder
buscando liquidez para su ambición,
buscando saciar su vanidad,
buscando la gloria de la nada
en este tan civilizado cementerio.
Dani T. D. 18/11/2024
però menteix bé.
Per ho,
llaura la memòria.
La mentida t'obrirà portes,
la mentida et portarà allà on vulguis,
la mentida és amor,
la mentida et donarà poder.
La mentida és l'essència dels nous temps.
La clau per tenir éxit
fins i tot per entrar en el regne dels cels,
(ara conegut com X).
Va, no siguis tonto,
que la mentida dóna prestigi
i la gent, en el fons,
ens creiem qualsevol cosa.
Va, que et tornaràn
a votar
com el genial Trump!!
Dani T. D. 16/11/2024
.jpg)
Notar el misteri de la realitat a cada pas,
sentir que un està viu com si fos un miracle,
de fet ho és. Un rar miracle accidentat.
Viure com si fos el primer dia, o el darrer,
proposar-se descubrir el món per primera vegada.
Aprendre noves coses,
tenir present que un és un ésser totalment provissional,
aprendre a no donar-se massa importància.
Gaudir de cada instant pel simple fet d'estar viu,
sentir la bellesa que ofereix la vida.
La bellesa subtil, que sovint s'amaga i roman
desapercebuda als nostre ulls.
Respirar amb consiència
malgrat la porqueria d'aquest món ple
de guerres, d'odis que no van enlloc,
de les enveges que no deixen viure.
Gaudir de cada instant
sense oblidar que un està
en aquest món de pas,
que la vida s'acaba
i que morir segurament també
tindrà la seva màgia.
Dani T. D. 16/11/2024
¿Qué se puede esperar de un mundo
gobernado por psicópatas
profesionales?
Dani Torrat, 2024
habrá que arreglarse un poco
¿no?
Anónimo del siglo XXI
Que la vida no tenga demasiado sentido,
a menudo es todo un consuelo.
Dani Bukowski, 2024
Este domingo me he acabado, sentado en un banco, Cuanta más gente se muere, más ganas tengo de vivir, de Maruja Torres.
La escritura de esta periodista y escritora nunca me deja indiferente. Su prosa, siempre perfumada con un gran sentido de humor, es siempre fresca, inteligente, clara y valiente.
En este libro, Maruja nos habla de aspectos de su vida. No es un libro de memorias. A lo largo de sus páginas va exponiendo sus preocupaciones, pensamientos y experiencias. Habla, como no, de periodismo. De su experiencia como reportera en diversas partes del mundo, narrando conflictos y grandes acontecimientos de la historia,
También nos habla de su origen humilde en el barrio del Raval de Barcelona. De sus amistades con Terenci Moix, Manolo Vázquez Montalbán, Colita...
Nos menciona su amiga fotógrafa de Pilar Aymerich y de sus complicidades.
No falta su amor por el cine y, por supuesto, por los libro. Es una gran lectura.
Periodista y escritora autodidacta, y muy valiente, añadiría, a quien no le da miedo manifestar sus postura y opiniones. Es muy critica en según que temas. Su preocupación por el eterno conflicto entre Palestina e Israel, por ejemplo.
La verdad es me ha gustado este libro. Y también me he reído mucho, y a veces me ha conmovido.
Este, como tantos libros, ayudan a vivir. Te explican muchas cosa interesantes y, sin duda, te dan mucha conversación, ya sea con el mismo libro o con uno mismo.
A medida que avanzaba la lectura, me iba dando pena acabar el libro.
¡Muchas gracias Maruja Torres!
Dani T. D. 10/11/2024
De entrada, Valencia, sobre todo en la zona de la albufera, es un territorio vulnerable a sufrir inundaciones. Una albufera es una laguna costera de poca profundidad. Está semicerrada, conectada con el mar por alguna barrera de tipo arenosa, donde existe un aporte de agua dulce regular, aportada por ríos y lluvias Esto, sumado a un cambio climático cada vez más evidente, ya es razón suficiente para que las principales autoridades estudien y pongan remedio.
Sobre terrenos de este tipo, como la albufera y sus alrededores, no es aconsejable edificar. En las últimas décadas en esta zona de Valencia se a construido mucho.
Estas inundaciones se han venido produciendo periódicamente, por las características de la zona.
Los meteorólogos ya advirtieron con antelación el paso de la Dana por el territorio. ¿Por qué no se activaron las alarmas con tiempo? ¿Por qué el gobierno de la Generalitat Valencia actuó tarde y mal?
Ya llegará el momento de pedir responsabilidades. Aunque sospecho que nadie dimitirá, entre otras cosas porque eso ya forma parte de la marca de este país (o sea de la marca España).
Y es una pena. ¿Tanto cuesta que los políticos que llegan a puestos de poder, hagan su trabajo? Sea del partido que sea. ¿Tan difícil es que los políticos elegidos para gobernar sirvan a la población, a gente que incluso les ha votado?
Ahora lo que hace falta es que las poblaciones afectadas se recuperen. Y que en un futuro no pasen estas tragedias. Que esto ayude para tomar conciencia de que el cambio climático no es ninguna broma.
Dani T. D. 8/11/2024
torna a governar el món,
els rics seràn més rics
i els miserables desaparexeran
dels mapes oficials.
La justicia a la fi guanyarà
perquè el regne dels diners
així ho farà possible.
És el discurs de sempre:
qui té la paella pel mànec
és el més viu, el més guapo,
el més espavilat,
el més trumpós.
És la dansa de la història
violenta i macabra
de la humanitat més evolucionada
cap a la decadència
més rentable, feliç
i salvatge.
Dani T. D. 6/11/2024
De la nada vengo
a la nada voy,
mientras tanto sueño
el sueño de la vida.
De esta vida mortal,
de esta mortalidad
que es mera casualidad
entre la tierra y el mar.
Y al fin, no tengo
nada que ganar
ni nada que perder
tan solo he de jugar
hasta el último latido,
y luego volver a la nada,
a la esencia de todo origen,
el origen que es...en fin....
Dani T. D. 5/11/2024
cuando los políticos se miden los egos,
cuando la naturaleza dice basta,
cuando los gobiernos están ciegos.
Cuando el gran chaparrón no avisa,
cuando la luna se desmaquilla,
cuando el jefe no se mancha la camisa,
cuando se nos atraganta otra misa.
Cuando nos damos cuenta demasiado tarde,
cuando el azar se confunde con el destino,
cuando las leyes no dejan aplicar la justa ley,
cuando al fin somos tan solo
unos supervivientes.
Dani T. D., 4/11/2024
Portàvem prop d'un any vivim aquell poble, prop de València. Havíem anat a parar allà buscant una qualitat de vida. La meva dona, la Marga, es dedicaba a il.lustrà conte per nens, i treballava també des de casa. Jo sóc periodista i participo en diversos mitjanç de comunicació. Qua ens vam traslladar a viure a València, faig fundar una mena de informàtiu digital, de manera, què, em permetés convinar més fàcilment la vida familiar amb la vida laboral. Els meus fills tenen 9 i cinc anys, son en Pau i la Laura.
Hem aconseguit ser una familia feliç. Encara que la felicitat mai es del tot complerta, i sortosament. Perquè potser la cosa es posaria molt avorrida. Però en fi, reièm molt i jugàvem plegats.
Cap a les tres de la tarda van caure quatre gotes. Ningú sospitava la tragèdia que estava per venir. La Marga, aquell dia, havia tingut que marchar a Barcelona, perquè tenia una reunió amb la seva editoria. Aquella reunió era francament important de cara al seu futur professional, la cosa prometia i la Marga estava molt ilusionada.
-Tornaré cap al vespre carinyo, i celebrerem les bones notícies que intueixo em donaran.
Cap a les cinc vaig anar a recollir els nens. De cop vaig fer un cop d'ull al carrer, i una dèvil riera havia començat a bauxar carrer a ball.
Què raro, vaig pensar. Si ara no plou, això deu ser una canonada que s'ha reventat. L'escola dels nens estava a cinc minuts de casa. Quan ja vaig estar a l'escola, l'aigua havia crescut considerablement. Llavors em vaig començar a preocupar, allò no era normal. Immediatament em vaig afanyar, i vaig anar directe a buscar als meus fills. Vaig creuar el patí, i vaig comprovar que havia arrencat a plaure considerablement. Darrera la porta principal, els nens estaven esperant. Els meus ulls ràpids localitzaren els meus desendents. Un professor ens va dir que ens asparèssem uns minuts, que la cosa amainaria d'un moment a l'altrem aixì que vam pujar tots els primer pis. Vam entrar en una aula i ens vam esperar. Tots plegat érem unes quaranta persones. Els nens estaven espantats, i els adults tractàvem de treure ferro a la situació extraordinària que havíem començat a viure.
De cop, van sonar tots els mòvils. Era una alarma que ens advertia que la cosa era seriosa, i convidava a quedar-se a casa, o sota un sostre i no utilizatzar cap tipus de transport. Aquell anunci en forma d'alarma, arribava un poc massa tard. Però bé, vam agafar forces d'on vam poder. Mentre que fora anava creixent. I es que la vida és així de misteriosa, una miracle fràgil que en qualsevol moment pot naufragar. O qui sap, perquè hi ha qui diu que tota fi és l'inici d'una altra història.
Curiosament els meus dos fills estaven més o menys tranquils, i em feien preguntes tan senzilles com complicades. La Laura, la petita, em va fer una pregunta que encara, a dia d'avui voltes i voltes al meu cervell tan limita: Papa, perquè plora tan el cel i la terra?
Vam tenir sort, i vam sortius vius d'allà, malgrat la crescuda de l'aigua. Molta gent va morir ofegada i atrapada en els cotxes. La vida és un viatge misteriós.
S'hagués pogut evitar la tragèdia? No ho sé. El que si sé, és que sinó respectem més la nutura, aquesta s'emprenyarà i molt!
Em de canviar les costums. Començant per nosaltres i acabant pels l'administració i els polítics que la gestiona.
Si no cuidem el planeta, ens anem tots al carall!
Dani T. D. 4/11/2024
Un viento helado ahoga el aire y las sombras pintan las esquinas de un invierno que viste una rota gabardina. La futuro es un escupitajo ...
.jpg)
.jpg)
.jpg)
