GALLINES DINS DEL TRAMVIA

 M'aixeco un dia més,

dilluns i ja estic cansat.

Davant del mirall em tallo el cap:

no reconec aquest jo tan

                                  distorcionat.

La realitat m'espera fora

rera la porta,

com una rara criatura de companyia,

tracto de treure l'aigua clara,

però és inútil.

Mentre les hores

fugen dels rellotges metiders,

                   tracto de dissoldre l'ésser

que porto dins del cos

               (aquest cos de farina),

en el primer cafè del dia

i el sol s'amaga rera els núvols.

  Aquest món segueix

sense tenir pràcticament

cap sentit. I potser

millor així,

ja que si tingués realment sentit

seria impossible riure 

                             i respirar.

Dani T. D. 4/3/2024