NO HI HA MÉS REMEI

    La normalitat de tota enèssima anormalitat blanqueja totes les existencials espectetives qüotidianes.
 El món continua girant al voltant d'un estel de foc, sense anar enlloc, ja que tan sols dóna voltes i voltes,
 Un s'aixeca a diari. Obre els ulls a un món que no comprén en absolut, encara que dissimuli entendre alguna cosa. Un s'inventa un personatge, sap que en el Fons tan sols és una mortal ficció, com la resta. 
  Una continua respirant, ja sigui per inèrcia o per costum. Una rara costum, entre el miracle i la decepció més evident.
Ja que cada dia es un nou viatge entre la llum i la foscor. entre el desig i la buidor, entre la soledat i els teus ulls completament nus. Entre múltiples miralls que a la fi es desfant en un tres i no res..

Entre la covardia i la valentía. Entre el plor i la rialla.

La vida continua, Malgrat tot i res.
Però, què coi és la vida?

En veritat és una tasca tan inútil esbrinar què és la vida.
En verita qué és la veritat?

Segurament res no tingui massa sentit, encara que pensem que si. Un s'enganya per sobreviure. Un s'enganya per ressistir. Un s'enganya jo que sé perquè.

  La vida és com un huracà que passa massa de pressa, i al cap i a la fi què?

Què és important? Qui sap, qualsevol cosa.

Suposo que la clau podria estar en inventar-se. Somniar ben despert fins el darrer instant. Enganyar-se perquè no hi ha més remei.

                                                    Ja que no hi ha res més.

Dani T. D. 23/5/2020