EL TENDRE SILENCI DE LES TEVES MANS

I  

   Aquell dimarts es va aixecar com sempre. O no. Ja que des de feia setmanes la normalitat del dia a dia havia canviat considereblement. D'entrada en Josep va passar per la dutxa. Després es va secar amb la tovallola, i abans de vestir-se d'ell mateix, va donar-se una capa sobre la seva pell amb una colònia especial per tal de reforçar l'higiène devant de posibles infaccions mortals.

Eren temps difícils. O temps impossibles?

Davant d'aquesta pregunta no s'havia que respondre's.
Després d'un cafè i una magdalena va acabar de conectar-se a la realitat. 
  Encengué el portàtil de treball i va reemprendre la seva tasca laboral. Des de feia cert temps  col.laborava en un diari digital, escribint articles i reportatge.
Havia aconseguit dedicar-se al que li agradava?
Més o mennys. Ja que a vegades (o sovint?) els somnis una vegada acomplerts solen ser ben diferents del que havia anhelat prèviament. La vida mai és fàcil.
És el resultat de diverses paradoxes. 
      Però en fi, tampoc era qüestió de menjar-se el tarro més del necessari. Encara que per en Josep resultés inevitable...i més davant d'aquella situació.

   Aquell dia, com cada matí, va fer una ullada pel món virtual que li oferia internet. La veritat és que el món cabía en qualsevol móvil o ordanador. Aleshores un pensament el va fer aturar l'activitat laboral per uns instants. Es va aixecar i sortí al balcó a prendre l'aire, tal pensament reflexionava sobre quin extrany món era aquell? O potser no era tan estranys. Potser l'ésser humà havia tornat a la cova. I havien tornat als dinossaures. Però ara els dinossaures ara eren gegants invisibles i gegants que transmetien por. I la por, ja se sap sempre paralitzar. I precisament, aquella por, era la principal eina que sempre utilitzava el poder més imnnediat. 
 Passat uns minuts en Josep va tornar davant de l'ordenador, a fer un article i acabar un reportatge que tenia entre mans, Ja eren dos quarts d'onze, i el temps (temps de pandemia) solia passar volant més que mai.
   Més tard, sobre la cinc, es va en Josep es va posar un tratje d'astronauta. I va sortir a fora, al carrer, Més enllà del seu portal. Desafiant els virus i la força de gravetat que, aquesta havia augmentat lleugerament (no se sap ben bé perquè), i acompanyat d'un carret de la compra, es va dirigir al super a procurar-se aliments, sobó i cerveza). Anar a comprar s'havia convertit en una odisea fantástica).

II

   Ara que el govern havia començat a permetre sortir a passejar el carrer, en Josep es resitia sortir si no era estrictament necessari.
És clar, que li agradava sortir i caminar. Sentir l'aire a la cara. Però després de tantes setmanes enclaustrat a casa, havia començat a descubrir tot un món.
 Durant aquells diez havia a profitat per fer meditació amb més freqüència.
  Cada dia, més o menys, a la mateixa hora, se seia sobre un parell de coixins al terra. Creua i tancant els ulls es concentrava durant una bona estona amb la respiració. Prendre aire i després deixar-lo anar a poc a poc. 
  No sabia exactament el perquè però aquell exercici li anava bé. Suposava que, tot plegat, la clau consistía en saber respirar.
Potser aquell virus era el resultat de respirar amb certes mancances.
Potser s'havia perdut l'essèncial.
Però l'essencial què era?
  Aquell precipitat i estrany enclaustrament despertava diverses reflexions en Josep. També aquella nova vida el feia pensar en els místics. 
  Els místics, una gent extravagant, que s'havien inclinat a la vida interior. I aquella vida interior no tenia perquè tenir inclinacións religioses. 
  Era una altra cosa.
Un místic és un ésser pur i lliure (encara que pur i lliure, com gairebé tot, no deixava de ser ambigú. Perquè clar, què és la puresa? Què és la llibertat?)
  Un místic  tan podía ser un creient com un ateu. O un agnòstic (o gnòstic).
  En Josep no sabia ben bé que era. Normalment es definia com atéu, no creía en cap ésser diví que estigués en una altra dimensió fent i desfent els diversos destins mortals que quedaven sota. També hi havia dies que s'inclinava per un agnostiscismes pràctic. No creía però no deixava de creua.
   Això sí, Josep estaba plenament convençut que tenir certa fe era important per l'ésser humà. Fe en qualsevol cosa. Fins i tot fe en no tenir fer. O fe absolutament en res.
  Aquelles mogudes místiques provocaven en Josep certa inquietud vital. I no sabia realment el per què, però era així.

III

  Trobava a faltar les seves carícies, els seus ulls. I sobretot  el tendre silenci de les seves mans i la seva companyia
A diari  es trucaven i es veien a través de la pantalla del móvil.
Allò era tan estrany, com fantàstic.
Veure a la Marga a diari era un miracle, encara que fos des de la pantalla. 

Dani Torralba Devesa, maig, 2020