ODISEAS COTIDIANAS

  Entre una particula y cualquier agujero negro, hay todo un universo. Un universo fugaz que se desliza a medida que los átomos de cada cuerpo zeleste, o no, avanzan a través de sus repectivos quehaceres. Mientras tanto uno va ordenando -y/o desordernando- su vida -y/o bajada- ya pretérita segun le convenga.  Eso, precisamente eso, es aplicar la Ley de la Relatividad a la vida del día a día.

   Dicen los expertos que los agujeros negros son campos saturados de estrellas, es decir, de materia. Y por tanto de particulas. Son espacios colapasados que, en cierto modo, se han dado la vuelta como un gran calcetin -apestoso, o no-. También dicen que a través de estos agujeros negros uno puede perfectamente viajar a través del universo en un plis. Recorrerlo de punta a punta. Es como si los agujeros negros fuesen gigantescas bocas de metro que esten conectadas entre sí.

  El caso es que un sábado por la mañana me levanté temprano. Me faltaba algo y no sabia el qué. Supuse que era algo relacionado con el Ministerio del Interior de mi tan calidoscópico país, a lo que no le dí mucha importáncia. El caso es que con todas las partiiculas que forman mi ser, me fui a las diez de la mañana a buscar urgentemente una boca de metro. Me propuse viajar al oceáno de tus ojos tan verdes como el mar del Cáribe.

    No se cuánto tardaré en encontrarte. No sé si te encontraré algún día. De hecho no sé si ya nos hemos encontrado alguna vez, mujer de mis átomos preferidos.

  Dicen que todo se reduce a la nerviosa y ágil inquietud de nuestras particulas. Pero, en fin, a lo mejor lo más seguro es que todos sean habladurias. Y que el Ministerior del Interior sea otro agujero negro más en este universo tan marvilloso, fugaz y absolutamente carente de sentido.

Dani T. D. 29/6/2018

DESDE LA LUNA

  Hay días que la ciudad se convierte de repente en una concentración de interrogantes. A su vez estos interrogantes me colapsan la cabeza y, ya de paso, el corazón.  Todo son preguntas; preguntas interesantes, tontas, inteligentes, directas, indirectas, hijas de puta, subordinadas, gruesas, impertinentes, pertinentes, políticas, religiosas, calientes.... Preguntas con la raya a un lado, con lágrimas en los ojos, con concejales en el útero, con tacones, preguntas sin dientes, con bigote, con resaca, con dos huevos duros, sin azúcar, sin ganas, con segundas, sin dignidad, sin ropa interior, sin alcohol (¡mierda!)  ¿preguntas sin nada qué preguntar?

De casa a la oficina (o/y de la oficina al bar), recojo nuevas preguntas (¿O son las mismas preguntas con distintos interrogantes y preposiciones?, como blasfemaria Witggeistein). Preguntas que me hago a mi mismo y, a su vez,  traslado a los demás. Una pregunta es una puerta que suele a dar a otra pregunta. La mayoria de las preguntas no tienen respuestas (aunque fingan tener una o varias).

En verdad nada tiene respuestas. Todas las explicaciones son meros ejercicios de malabarismo, qué en el fondo no significan absolutamente nada, sólo permiten viajar a la velocidad de la luz a través de la duració de esta existéncia, que ésta dura lo que dura dos interrogante de hielo en un baso de plàstico.

  Toda extencia suele estar hecha explusivamente con interrogantes de polvo de estrella que caen directamente desde la luna como el bueno de Cyrano De Bergerac. Preguntas que en el fondo no importan nada.
En verdad, como decía, un sabio griego: Nada importa nada.
Pero tu nada, que te ahogarás.

Dani T.D. 28/6/2018

ESPEJISMOS

  A veces voy a trabajar 

sin cabeza, 

a veces sin cabeza

me vuelvo de ningún lugar.

 A menudo los gurus de la felicidad

me la traen floja,

de un tiempo a esta parte

la felicidad me produce gases.

Lo que me mantiene

y de paso me pone las pilas,

es reirme de todo,

empezando por mi más ilusorio

espejo.  

Dani T. D. 26/6/2018

A DOS PELDAÑOS

Falsas cojeturas transcienden a dos peldaños
de un hipotecado infierno,
cuando las prisas saturan casi todo, casi na...

 

Cuando los cuandos ya se agotan

de toda excusa grandilocuente.

Mientras los lunes ya se levantan
cansados de ser lunes,
cansados de reciclar las mismas
idiotas promesas de siempre, de casi nunca.

Adulteras y embasadas al bacío,
esperando en una estanteria
del supermecado 
en un enésimo recalentado entusiasmo

Y la vida al fin, siempre se escapa

de sus propias huellas, afortunadamente.

Fugaándose en cada gesto,
en cada mirada, en cada caricia,
en cada susuro....

Sí, se escapa
tras el sueño que se sueña a si mismo
contra toda estupidez 
                                  bien planificada
                                                            bien hallada... 

  Dani T. D. 25/6/2018

PARTICULAR Y EVIDENTE

   A veces la realidad más ficticia y mortal,
me delata como si fuese un atracador o asesino a sueldo,
que intenta disolverse entre sus propios
 atómos,
como si fuesen un conjuto de alquilados restos biodegrAdables.

En un intento enésimo de asimilar
esta tan espesa niebla, la
que desconcierta poco a poco toda evidencia,
desde la más extensa y eficaz (¿?) ignorancia
que supone seguir vivo por
de esta tan misteriosa y  mal hipotecada mortalidad.

Claro que, llegados a este punto de inflexión,
¿por dónde seguir jugando el juego de la vida?
¿Ahora que todo se supone
esta sujeto a una medida que se rije
por las finanzas de un gigante. aunque invisible ente bursatil...?

Suerte que, lejos de toda ley de mercado,
aun navega un resquicio de vida sin cadenas encadenadas,
lejos de toda domesticada hipocresia,
la que dicta lo más políticamente correcto,
 siguiendo el compás de la mediocridad y la imbecilidad
más civilizada y vacía..

Por el momento, este sueño andante, entre la locura
y la sensatez más inconsciente, sigue su particular 
y envidente lucha hacia
no se sabe qué,
hasta no se sabe cuando.

Más allá de una postura irrisororia
y meramente feliz,
aunque uno, ya se sabe, 
se acaba por descojonarse de todo,
empezando por su rídicula y futura calavera.

Dani T. D. 22/6/2018

TENDRE PURGATORI

       Malgrat el seu ateisme més vital, de tant en tant en Gerard es pren una treva, i es qüestiona, no tant si hi ha, o no, un Déu que reguli tot destí; sinó, més aviat si hi ha vida més enllà de la mort. En Gerard creu rerament que amb la mort s'acaba absolutament tot. I sort, perquè viure eternament sería alguna cosa així com una broma de molt mal gust, pensa ell.

     En Gerard també pensa, sobretot quan es en l'oficina, si veritablement hi ha vida abans de la mort. Rerament l'home pensa que tampoc. Ja que en Gerard, sense anar més lluny, li resulta bastant absurd (d'entrada) haver d'aixecar-se a dos quarts de set cada dia del llit per anar a una ximple, suada i gris oficina a treballar per guanyar diners. Diners que farà servir per pagar factures, el lloguer, el menjar, la llum, el gas, els llibres d'en Millàs i del Quim Monzó, l'escola del nen, els capricis d'aquest.... I si li sobrés alguna cosa, estalviar pel seu propi enterrament. Aleshores en Gerard es neguiteja una mica, i pensa en la possibilitat de fer-se atracador de bancs o passar de tot i convertir-se en un polsos rodamón definitivament. Total, algún dia d'aquest moriré, pensa ell mentre frega els plats, ja que li va recomenar un psicòleg amic que fragar els plats va molt bé per relaxar-se.

  Clar que rerament, sobretot en les tardes filles de Buda del diumenge, pensa: què significa realment viure?

I aquesta pregunta li fa obrir varies ampolles de cervesa i, algún que altre gintònic, sense complexes de cap mena.

I els dilluns ara s'han convertit en un més que tendre purgatori farcit d'extranyes veus que ressones en les parets del seu ateu cervell. I aleshores en Gerard se sent insolitament feliç, i no li cal res més!

Dani Torralba Devesa, 14/6/218

LA CAPACITAT DE LES PARTICULES

  A vegades, quan estima a la seva esposa en les matinades del dissabte, es pren el seu temps. Y en el viatge cap a l'orgasme més extesiat, aprofita i reflexiona sobre la física quàntica. En Gerard ignora completament la causa d'aquest fenòmen, però a l'home ja li va bé, doncs quan a la fi s'en va dins la Margarida, experimenta un plaer quàntic i molt rebelador..
  Per la seva part, a la Margarida, ja li va bé que el seu espós s'entrentigui una mica més del que es habitual en el gronxarse entre les seves cames. Creu que ha guanyat en el ritual de les carícies, els petons i les mossegadetes, encara que ha perdut en agilitat viril. Durant l'estona eròtica, aprofita i pensa en el seu nou amant: un home més jove que ella, que té un art especial a l'hora de saber tocar el punt just (G o H, què més dóna) i fer moure la llengua per tots el racons de la Margarida, encara que no sàpiga qui coi és la Margaritte Duras

  La física quàntica per en Gerard, s'ha convertit  en en espècie de talismà. L'home, lluny de tenir una ment científica, sap que un està fet  essencialment d'àtoms. Que aquest àtoms, a la vegada, estàn fets de particules. Les particules són invisibles i van a tota velocitat recoren l'espai i la fugacitat del temps que compon tot espontani espai. En Gerad intueix també una mateixa particula pot estar a diversos punts de l'univers a la vegada.
  Sovint està convençut que a voltes sent els crits de plaer de la Margarida des de la més llunyana distància, sobretot quan està en la cambra d'un hotel dins el sistema planatari de l'Eulàlia, l'imformàtica de la gestoria, on ja fa més de vint anys treballa, mentre li clica l'enter per enèssima vegada.

Dani Torralba Devesa, 12/6/2018

L'ESSÈNCIA DE TOT DESTÍ

Rerament (els últims vint anys),  en Gerard, li costa un ou d'astruç aixecar-se del llit a les set del matí els dilluns, per anar a treballar. Creu seriosament que hauria de prendre mesures serioses com ara  anar-s'en a viure a la muntanya, a prop del mar, acudir a un bon psiquiàtra o directament posar un bomba a les oficines on treballa. Això darrer seria especialment greu, però no ho descarta pas.

  Per una raó estranya -no li passa tan sols a ell- s'ha fet gran. Ara en Gerard té uns quaranta set tacos, encara que per dins se sent igual d'imbècil que quan en tenia vuit, i somniava en ser pianista i anar de poble en poble deixant les seves melodies més belles.

 Viu amb una dona i un fill. Aquesta familia és absolutament normal, amb el bon sentit de la paraula. Clar que normal... qué es ser normal? Igual esdevenir normal és ingressar per sempre més en una vida profundament rutinària i sense la més minima subtància fins que la mort truqui per l'intèrfon.

   Mentre medita en tot això, Gerard es va enterrant lentament, i per enèssima vegada,  en la mediocritat més estupidament civilitzada,

a cop de teclejar un ordenador fred i gens empàtic mentre es desconfigura l'essència de tot destí, entre wuassap y wuassap.
 Sí, com si fos un miracle  completament del revés.

Dani T. D. 11/6/2018

VINAGRE SOBRE SANGRE

 A veces me canso de casi todo 
a desaproposito, y
me exilio en un palacete de viento,
despeino a mi tan naufragado corazón,
y desordeno el alfabeto de la más
esquizofrénica razón.

   
 A veces la vida
es esa insolente herida
que escuece como el vinagre sobre la sangre,
cuando los besos se recalientan 
en el microhondas de una memoria
bellamente mal olvidada.

A veces, cuando he quedado
conmigo mismo,
                           siempre llego tarde,
y casi
siempre prefiero irme con cualquiera
que me invite a una copa,  y 
unas risas
ante el barato teatro
de esta vida que no tiene remedio.


A veces se me va la entera vida
en unos versos que me huyen
de las manos.


  Dani T.D, 8/6/2018

SI US PLAU, CINISME AL METRO

  Aquell dia de l'any 319 a. c, Diògens va decidir de viure dins d'un tonell. Total, va pensar, ben mirat no es necessita tant per viure. Havia acoseguit un tonell bonic i robust, on tenia espai per dormir horizontalment, o asseure's en perpendicular com si fos un balanci. Es va instal.lar amb el tonell a la vora del gimnàs, on solia passar part del dia. Allà petava la xerrada i de tant en tant estirava algun que altre muscle. Per aquella época va conèixer en Antistenes, un deixeple del mateix Sócrates. L'Antistenes va simpatizar amb Diòdgens, i aquest li parlava sobre com despendre's de les coses materials i suplerflues que sovint impedeixen el camí a la felicitat més plena i senzilla. Diògens passava l'estona en viure plenament, i en res més. Caminar, llegir, pensar, enraonar amb la gent, divagar i rescar-se quan li picava eren les seves principals activitats. 

Vivia amb poca cosa. Fins i tot l'única tassa que conservava per berure aigua li va donar a un noi que necessitava l'estrí. "Faré servi les palmes de les meves mans, vés quin problema".

  Un dia es va creuar amb el mateix Alexandre El Gran, que li va resultar un pèl sobrat i pedant. Malgrat tot en Diògens no li va fer cap tipus d'escarafais, i en respostes de l'oferiment d'aquell rei Macedòni de què podia fer pel mestre, li va demanar que s'apartés cap a un costat, doncs li tapava el sol.

En Diògens també li agradava provocar, i fer improvitzats espectacles pels carrer d'Atenes. Sovint es passejava amb un llum d'oli a ple dia buscant a persones (aixo també s'ha deteriorat bastant avui en dia. Sense anar més lluny hi ha un noi que es passeja buscant espanyols per aquestes terres. De neurosis està ple aquest món, qué  hi farem....)

De tota aquella filosofia de vida edevindria el Cinisme, que proposava un camí cap a la felicitat, sense masse necessitats exteriors. Perquè ben mirat, tot el necessari ja està dins d'un mateix.

Van passar el segles com gavines lleugeres de paper de seda (o hidràulic?).

 Avui en dia el Sindrome de Diògens significa tot el contrari de com vivia aquell tan caxondo savi, que el mateix Plató el va descriure com un Sòcrates sonat. Fins i tot el cinisme es confon sovint amb altres coses, per interés

 (vés a saber!...ja que per interés t'estimo Andres -y después- ). 

Sobretot quan pels altaveus del metro una veu amb tó imparcial demana: 

SI US PLAU, CINISME AL METRO.

Dani T. D. 7/6/2018

PLATGES DAURADES

El món està fet amb paraules. La paraula és la matèria prima del llenguantge. Un coneix el món a mida que coneix i domina, en certa manera (?), el llenguatge, tal com va dir Wittginstein.

 Pensem perquè parlem, i potser parlem per no sentir-nos  tan sols encara que mai diguem res francament interessant.

  Tard o d'hora un acaba comprobant que la vida, aquesta vida, no deixa de ser tot un misteri. No sé quin sentit te tot això, però a l'hora de la veritat què importa?

 Un ha de viure fins al darre alè, sense preocupar-se massa per res. Viure no deixa de ser un verb divertit i coratjós com morir, estimar o somniar (ben despert!).

L'ésser humà, a través del llenguatge, es va invantar, entre altres coses, a Déu (i malauradament també a Trump). Déu es com un un empleat d'una casa d'assegurances. En principi vetlla pel nostre destí, i a la llarga no serveix absolutament per re.

Tot Destí és un altre mot, que ben mirat tard o d'hora serà borrat per les onades que acaronen les voreres de la platja daurada de la il.lusió més bella i oblidada..... 

Dani T. D. 5/6/2018