DISFUNSIONS D'UN ESCLAUS POST-MODERN

Sovint em trobo a l'oficina i m'entren unes terribles ganes d'escapar-me i no tornar més, MAI MÉS!!!. De dir prou, s'acabat! Que pengui s'ha puta mare! Es que cada dia el mateix: fent factures, sona el telèfon, reunions, mentides atracatives, rutines ximples.... I un es promet a si mateix, mentre les seves MANS teclegen un ordinador bocamoll, que l'endemà atracará un banc o començará a escriure poemes eròtics. O simplement és farà romÓn. Perquè ja esta bé! D'acord que ja tinc quaranta-i-cinc anys i, ja fa anys que no sóc cap adolescent, que sóc adult (o això diuen) i tinc responsabilitat i tot això que sona molt bé. Però també és veritat que al cap i a la fi tot és mentida. Una podrida mentida! Estudies, aconsegueixes una feina, et cases, tens fills...Sí molt bé...¿i on queda la felicitat? D'acord, no m'explico bé... El que vull dir es que t'aduquen. Et donen valors, eines, pautes però a la fi es viu realment la vida? O la vida, la nostra vida, és tot un simulacre a base d'obligacions, esforços, sacrificis... i a canvi de què? Perquè aquesta és una altra cosa: la felicitat. Si, molt bé, la felicitat que mai falti. La felicitat és bàsica. Tohom vol ser feliç. Però al cap i a la fi quina felicitat és busca? Perquè de fet hi ha una felicitat que es pot comprar als gran magatzem, al bar, al parc d'atraccions, a l'aeroport i a certes públicacions pornográfiques...Però un s'acacaba adonant que mai no hi ha prou felicitat. Que la felicitat possiblement sigui falsa. I un acaba conformant-se en la seva vida mediocre, perquè sap que és impossible guanyar. Que tan sols els famosos, els déus de l'olimp i els bisbes viuen en una felicitat existencial que s'hi caga la PERRA! Però això possiblement també sigui mentida! I ara vaig traballar una mica, que sinó em tallaran els ous. Després continuo. Sigueu bones noies! Ja estic aquí. Bé continuo.... Com anava pensant, o dient dins del meu cap. Perquè aquesta és una altra cosa, pensar es parlar. Però sovint es pensa sense pensar. Es a dir: es parlar sense parlar. O millor dit, és parla sense dir absolutament res. Que és el mateix que dir: es pensa sense reflexionar. Si pensesim més conscient de què pensem (o sigui de que parlem, a sigui amb nosaltres mateixos, o no) potser li donariem un altre sentit a totes les nostres accions. Que sumades fant possible el desenvolupament de les nostre accions en la vida diària. I això que té que veure amb el que em vinc qüestionant des del principi? Doncs tot. Ja potser em queixo de la meva condició d'esclau, i fins hi tot tinc cert dret a la queixar existencial. Però també estic alimentant la meva pròpia trampa. Puc haver arribat a la conclusió de que per arribar a un grau de felicitat, han de canviar les mever circumstàncies. I que aquestes circumstàncies m'escullen a mi i no el revés. Sembla absurd, però sovint ens ho fem venir perquè podem exposar la nostra condició de victima, i axí generar certa normalitat a la nostre més immendiata condició social. Molt bé ja que sovint canviar la nostra percepció de les coses no és fàcil. I perquè no és fàcil? Més que fàcil o no, és qüstió de comoditat. Al cap i a la fin, si un ho pensa bé (repeteixo: ho pensa bé) aconseguir un estat de felicitat vital continua no és impossible del tot. És més només s'hauria de viure feliç. Per què passa? Passar que caldria saber què es felicitat. Perquè potser, el més segur, és que la felicitat que ens venen en el Corte Inglés o que ens injecten a través de la caixa tonta no es felicitat. Segurament la felicitat tampoc sigui que s'hagi d'aconsegui, simplement es deixar-la que flori a través nostre, sense adultar cap estat vital. Potser és parla el necessari, per començar a escoltar el llenguatge del silenci més còsmic que portem dins de nosaltres. Possiblement no és tracta d'arribar a ser feliços. I menys d'aconseguir metes que siguin la "polla" en vinagre. Es tracta de viure, tan sols de viure. Sent consiencients de que som. I som perque pensem. I pensem perquè parlem. I parlem perque invetem així els nostres dies, més enllà de les circumstàcies. Perque ara és el que compta. I ara estic escrinvint. Escric les meves passes cap el bell misteri de cada sorprenet instant. Dani Torralba, Març, 2013