UN DILLUNS QUALSEVOL I SINGULAR

    A la fi és l'hora de plegar. Apago l'ordinador, em poso l'abric i la bufanda i m'en vaig. M'acomiado dels companys amb un adéu que deixo supesés en l'aire com si sigués un globús d'heli. Abaixo les escales: un parell de pisos. A recepció m'aturo. Em busco la tarja. La trec i la passo pel lector. La barrera gira i passo a l'altre costat amb el meu cos cansat. Cansat o més aviat avorrit? Decebut? Fastiguejat? Jo què sé, no ho sé. Mentre avanço les portes automàtiques de vidre s'obren al meu pas, com educades que són. Deixo un altre Adéu Fins demà suspés en l'aire en direcció aquesta vegada cap a la caxonda de la recepcionista. Una noia que està per sucar-hi pa. Bé, a vegades. PERQUÈ....en fi.
   A fora, al carrer, no fa el fred que hauria de fer. És gener, i se suposa que un fred pentina cada racó d'aquesta ciutat insolent, o no tan insolent. Com des de fa uns mesos, vaig caminat cap a casa. Hi ha mig hora de camí, i està bé fer una mica d'ejercici. Em passo unes vuit hores assegut, i la veritat és que s'agraeix estirar les cames una mica. Mentre camino a profito per pensar. Penso coses diverses, com tothom o com ningú, que també podia ser. Quina vida més ximple. Treballar, treballar i treballa i per què per què perquè. Bé per guanyar-se la vida. Quina vida? No ho sé. La meva suposo. Quasibé tothom està igual. No val la pena queixar-se. Però també queixar-se és legítim. Va animat. Tu no volies ser actor? Doncs cada dia actues, fas teatre durant unes vuit hores. El teu paper és la d'un capullo que vol escapar però no sap de què. Un paper que per cert el fas de collons. Però tio sempre estàs igual. Ja has plegat, no t'amarguis. Va que t'espera una cervesa fresca al bar. No, millor que avui no begui. Sempre començo, i no me n'adono i ja em porto cinc. Tampoc és questió de morir tan jove. Bé, tant jove... és un dir. Perque ja es fet quaranta i la cosa com deia Jaime Gil de Biednma es posa seriosa: "Que la vida iba en serio, uno lo empiaza a saber más tarde...". Clar que, a voltes encara em sorprenc al escoltar com arrancar plorar el nen que duc dins meu. Perquè a vegades un encara es comporta com a tal. I no hi ha manera. A LESHORES patalejo. La vida no m'agrada el que em dona, com si m'hagués de donar de sobte alguna cosa. Un també es mou per infantilismes...Bé, és igual, sóc humà... El cap i a la fi què és madurar? Ja que si madures massa et podreixes i et mores... Que això de morir-se es inevitable....
Hòsties mira quina dona!  Està boníssima! Quins ulls, quins llavis, quins pits, quines corves....Sembla tot un poema d'en Baudelaire. Ja tinc per inspirar-me aquesta nit. T'inventaré en el misteri de la foscor de la nit més impossible, guapppppppÍIISSSIIMA. Sempre igual, no ho puc evitar. Mira, sóc... així. Després a l'hora de la veritat res, re de re...ÉS més el desig que  un altra cosa. Perquè sovint m'enrecordo de la Marta. L'amor és una passada. Però també no son tot flors i violes.  La convivencia al cap i a la fi ho acaba per podrir-ho tot! Mira, el centre comercial. Quanta gent! Comprar, comprar, comprar...una idiota ansietat ho inunda tot completament tot. No SERÀ el consumisme una metafòra de la inmortalitat? Aquí ho deixo, un altre ´globús suspés en l'aire. Ja us apanyareu capsigrans. Abandono el centre comercial Fin demà estimats.

.Dani Torralba, gener. 2013.