MENTRE HI HAGI CERVESA

   Com cada divendres, cap allà a les nou del vespre, ja estàvem recolzats a la barra del nostre bareto preferit. Ja portàvem una cervesa cadascú, quan de sobte l'Antoniu va demanar la segona. Acte seguit va disparar una pregunta de les seves tot mirant-me els ulls. Perquè érem amics, sinò hagués pensat que estava a punt de tirar-me els trastos. Els dos érem heterosexuals, però mai és tard. Els camins de l'amor son inescrutables. Però tornant aquell suculent dispar interrogatiu:

-Escolta Pepito, què creus que la democràcia està per sobre la llei, o que sense llei no hi ha democràcia?

-Hosti nen si que vas fort avui. Deixa-m'ho pensar mentre faig un glop o dos a la sgona birra

Des de feia ben bé uns vint-i-cinc anys, el que em deia la cervesa, a través del gust, anava a misa. Bé, a misa concretament a misa no, perquè un servidor al cap i a la fi és atéu gràcies a Buñuel. Finalment em vaig atrevir a contestar
-Home jo crec que no hi ha demòracia sense certes lleis de convivència. Encara que...
-Encara que què?
-Crec que tot redica en fer lleis justes
-I de pas, saber-les aplicar -Afegir a L'Antoni
-Tot plegat sembla fàcil
-O fàcil sembla que ho és
-Què m'estàs prenen el número?-vaig preguntar-li, encara que ja assumia la conya marinera que sempre s'entalava amb l'Antoniu
-No company, aquestes alçades ja em coneixes prou bé. El que passa és que les cerveses s'han tornat a acabar.
-Si, no sé què passa que les mitjanes ara les fan més petites.
-Qué Borbons que son! O que fills de Borbons, no sé què és pitjor
 Vàrem estar rien plegats ben bé uns deu minuts o més. A continuació vàrem tornar a demanar dos xarops de cibada. La nostra medicina particular
Atacà l'Antoniu novament:
-La clau potser està en tenir bons polítics, siguin de la ideologia que siguín
-I de pas magistrats independents
-La hòstia seria trobar polítics amb sentit comú, que siguèssins fins i tot, si em permets, independents de la seva pròpia ideologia

Aquí vàrem tornar a riure i a beure plegats No sé què ens agradava més en aquest món tan ridiculament fictíci, si riure o beure. Clar, que què més hi ha en aquesta vida tan curta no? L'amor? La felicitat? El furbor? Déu? Jo qué sé, vés a saber...
Quan ens vàrem calmar, tornarem a demanar una altre. I vaig continuar
-Per què aquesta és una altra...
-El què?
-No, les ideologies, realment perquè serveixen les ideologies?
-Home, ara de cop no ho sé... Suposo que és per reafirmar un credencial, un tèndencia, una manera de pensar, una...
-O per aconseguir aquell bon polvo que tan promés. 
-Com a Maradona, no???
 Aquí vàrem tornar a riure. Quin mal de panxa tu, i que bé s'està rient amb companyia (encara que sense companyia riure també està prou bé)
Com ens vàrem quedar sense cervesa vàrem demanar quatre o vuit més
-I no trobés que els polítics hauríen d'anar a la porra d'una vegada. I hauríen de governar gent realment estudiada, culta i preparada, amb coneixement de causa i de pas amb certa saviesa. Com proposava Plató en la seva república?
-Sí, però en aquest pais i, de pas, en aquest món, hi veritablement algú així?
Vam fer silenci. Vam beure els dos a la vegada. I després vam esclatar de nou a riure gairebé uns vint minuts llargs. Després, ja més relaxament em va dir l'Antoniu amb aquells ulls marrons que té...i amb tó una mica més seriós (no gairé, eh)
-Mira, Papito mentre tinguem cervesa i ganes de ruire què importa quin poca-solta ens governi, no creus?

Paraules sàvies..


Dani T. D., 4/3/2019

ENÈSSIM DISCURS ANSIOLÍTIC -o/i falsament prolífic-

Farem de qualsevol ideologia

el camp d'extermini de les idees

més lliures i espontànies,

aixì s'acabarà amb el dret més individual

de dubtar davant d'algun

que altre aconteixement social, polític i cultural.

En un principi
es respectarà l'opinió de l'avbersari,

sempre i quan no consideixi

amb els interessos de la col.lectivitat

més sustanible, asocial i correcte 

respecte al concepte primari

que representa el  propi espai d'actuació o
de simulació sense precedents.

Per fomentar finalment
 la més lliure reflexió,

sempre i quan no representi

un considerable esforç per part

del ciutadà de peu -o assegut-.

Aixì
 s'assegurarà de que les coses

conviïn adequadament

perquè tot (i res) continuï,

exactament com garaibé mai,
i amb un parell
 de glaçons, es clar..

I per últim,

bona vida tingueu

petits i no tan petits,

i visca el més lliure desconcert

davant de tot i davant de res!!!

Dani T. D, 1/3/2019

PROPERA ESTACIÓ?

     Dies buits que ens omplen, o dies plens que ens buiden?

 No ho sé del cert, i fins a quin punt?

El cas és que sovint se'm presenten les setmanes com si fossin trens de set vagons. I cada vagó és un dia de la setmana. A vegades el dilluns em costa agafar el tren. No tinc masses ganes de treballar ni de fer gran cosa. Però no tinc més remei (o em dic que no tinc més remei?) i l'agafo. Quasi sempre naufrago en la mateixa oficina. Oficina plena, com no, de viatgers com un servidor, que transiten a través de les setmanes. Setmanes que també tenen forma de cotxe de set places, d'autobús o fins i tot de cavall. Si, perqué encara que sembli mentida, hi ha gent que encara va a cavall a la seva ocupació més (o menys) laboral. Ho sé perquè aquests tan discrets jenets ho porten escrit a la cara. Però en fi, això ja seria una altra histìoria o article amb un contigut altament social que res aporta, és ha a dir tot un tractat de geomètria pseuneuronal..

Ara torno a les linies que m'han dut a fer aquest escrit vitger que recorren les setmanes, com perseguint les paradoxes més poca-soltes i humides, a través de viatges plenament fantàstics.

 Però a voltes els dies de la setmana ens enganyen sense pietat. I un es munta en el tren del dimarts i enlloc d'anar cap al seu lloc de treball acaba atracant en el port del seu propi cor. Un cop allà, redescubreix un antic amor que va tenir vint anys enrera. Ella es deia Carlota i estudiava fisica cuàntica en la Universitat de Praga. Convinar amor i ciència és francament molt interessant. Adonar-se compte que un és, abans de res, un conjunt d'ÀTOMS. Átoms que d'un moment a l'altre formaran altres cosos, formes, algún que altre partit paleolític? O semplen agafaran un metro elèctric i subterràni cap a l'oficina del deure més engrascador i absurdament presindible(¿?)
  Clar, que també pot passar que el tren del dijous ens viatgi dins de nosaltres mateixos (soposant que cadascú sigui cadascú, que aquesta és una altra cosa que un dia d'aquest ja en parlarem més extensament). I una vegada dins de nosaltres mateixos, segurament descubriríem el que tant es suspitava des d'un bon principi: que hi ha exactament el que hi ha a l'exterior. És a dir res de l'altre món, que ja és massa.
  Ara tinc que tallar la comunicació, he d'agafar el metro i ja no tindré cobertura fins d'aquí uns dies. Agafaré el metro cap als meus dies futurs alegres i caxondos que m'esperen un pél ansios, però sense pasar-se, eh...

    Tingueu cura i, procureu sempre ser vosaltres mateixos allà on el tren o l'helicòpter us porti.

A10, fins la propera estació.

Dani T. D., 20/2/2018

LA VIDA DELS CARAGOLS SUPERSÒNICS

Tot pel poble però sense el poble,

fem la revolta però sense fer cap revolució,

que els primers seràn els darrers

en aquest enèssim vall de bastons.

Desintegrem d'una vegada i per totes el sistema

però sense renuciar mai al propi sistema,

a la televisió per cable, als Mcdonald's

ni al pensament patrocinat per Coca-Loca.

Fem ben atractives les estadístiques

per tractar de reciclar la corrupció

més rentable i eficaç, la que

fa possible que tots els nostres

anhels es facin realitat d'una vegada

i per totes

Tu seràs la meva inspiració,

jo seré la teva més tendra decepció,

i des d'aquest centre comercial tan modern

desenvoluparem una plena desintegració.

Canviarem per que res canvïí massa

sota banderes ben boniques i ebeltes,

i sempre contra l'enemic,

l'enemic que du el nostre
propi rostre....

 que rar, que excitant...
m'estic posant tonto... 


Ah, i que sobretot
sobretot, sobretot
que mai farti er futbor,
per fabor....

Dani T. D. 21/2/2019

L'OBLIT MÉS LLIRE

Sens dubte el paradís

també, com no,
 pot aparèixer
en una confortable

habitació d'hotel

I sobre un llit,

amb llençols d'escuma,

dins teu, dansant camí cap

a l'origen de l'univers.

La vida i el temps,

més enllà d'aquesta cambra,

ja no esteixen, clar que tampoc 

han existit mai dels mais.

Som dos nàufrags amants

a la recerca de l'ara
més precís i fugaç,

més humit, encés i dolÇ;

allà on respira
 la llum
de tota saviesa.

També som un únic cos

i un sola ànima.

Sí, la generosa ànima

de la tendresa i la bellesa.

I després...

què importa
 el que vingui després.

Tot plegat
tornarem a jugar

al joc de l'oblit

més memorat i lliure.

Dani T. D. 20/2/2019

¿DEMOCRÀCIA A ESPANYA?

  Sovint passa que un s'aixeca del llit i no enten absolutament res. Se suposa que hi ha democràcia, però em fa molta gràcia...Sempre hi ha algú que des del poder acaba per  podrir-ho absolutament tot. La democrÀcia se suposa que beneficia a tots, però això no acaba de ser cert del tot, ja que en el fonS beneficia als de sempre: els més acomodats.

D'acord que hi ha lleis que acumplir, doncs perquè la democràcia realment funcioni necessita de lleis que la regulin, però també se suposa que aquestes lleis vetllen pels drets del ciutadà de peu. I precisament es aquest ciutadà qui transforma la llei mitjançant les consecutives eleccions, referedums o, d'altres tipus de consulta. Clar, ara caic, potser faltaria més consultes i referedums com ara: república i monàrquia (és un ejemple, eh. No us penseu que...)

  Segons tinc entès la democràcia grega tan sols votaven una part dels ciutadans (tret de les dones, els esclaus, els soldats i d'altres...), practicament els que estaven millors situats. Després al llarg de la història la democràcia s'ha anat desenvolupant i adaptant a les necessitats de la ciutadània. La Revolució Francesa i la democràcies britànca i dels EEUU van anar formant el concepte modern del que entem com a democracia avui en dia. Ara, diuen que la democràcia a entrat en crisis. Bé, és possible. Diuen també els entesos (o alguns entesos) que la història es ciclíquica. Podria ser, per què no? Les estacions són cicliques, els anys, els dies de la setmana, els apats del dia...jo que sé...la moda, els pantalons de campana, la digestió de l'all i oli... L'etern retorn del que parlava Nietszche...

  Ara, aquest país entés com Espanya a voltes hi ha per lligar-hi cadires! ¿Realment hi ha democràcia a Espanya?

¿Realment sabem què és la democràcia els ciutadans?

 Per un servidor, una Espanya realment democràtica respectaria totes les cultures i llengües per igual en tot el seu territori. Sense anar més lluny, en el Congrés dels Diputats es podía permetre d'expressar-se en les quatre llengües de l'Estat (o no seria un exerci democràtic interessant). Totes les opinions serien escoltades, discutides i respectades. La justícia seria aplicada igual per a tothom.. Encara que em fa molt l'efecte (com ja he dit) que les lleis sempre acaben aforint més el que té més que no al ciutadà que té el minim, o directament, no té res.

Estic segur de que si realment  Espanya fos realment un país democràtic (tenint sempre en compte que la democràcia mai és perfecte, i sortosament) judicis com el del procés no s'haguessin arribat a fer. Abans s'haguessin pactat unes noves lleis que fomentessin unes polítiques més eficaces i justes. Unes polítiques que vatllessin per la convivència entre les diferents identitats dels pobles. Però els diferents governs espanyols democràtics fins ara sempre han acabat per demostrar que una Espanya realment democràtica no és del tot possible. El perquè d'això se m'escapa de l'entendiment, la veritat.

   Encara hi ha esperança? No ho sé...
D'altra banda, quin problema hi ha en fer un referendum per tal de saber si la gent que viu a Catalunya vol, o no vol, independizar-se d'Espanya. Tampoc és una cosa tan traumàtica. D'acord que el món avui en dia està més globalitzat que mai, que per cert aquest terme s'hauria d'analitzar a fons. Però nacionalismes a part, també s'ha de respectar l'identitat de cada lloc i cultura.
La cosa hauria de ser més senzilla, però quasi sempre l'acabant complicant els polítics i els estadistes de torn.
 Asenyalen i acusen als independetistes catalans de nacionalistes radicals, però també la unidad d'Espanya també és un terme que amaga (o no?) una càrrega profundament nacionalista.
En fi, que ningú sap ben bé del verdader significat de la democràcia, començant pels tan il.lustrats polítics i juristes Espanyols.

P.D.
Per cert, per quan un judici a la dictadura franquista?

Bona nit nens i nenes.

  Dani T. D. 19/2/2019

INCULTA Y SUDADA

Nuevos fantasmas  y vampiros

hablando de unidad,

inyectando un odio gratuito
entre el personal,

que no tiene ni pies

ni cabeza.

Siguen sin escuchar

a la opinión diferente

para no ampliar su mentalidad

ni  enriquecer a la comunidad.

Por eso recurren por enésima 

vez al discurso gastado

de la unidad en la vieja, inculta

y sudada patria

de siempre.

Son cobardes y zoquetes

más no quieren progresar,

vociferan unidad

porque las da miedo 

la pluralidad, la inteligencia,

el progreso, la diversidad
 y la libertad.

Ellos si
que deforman 
y parten España 
en añicos,
aunque se empeñen
en unirla
bajo una simple tela
roja bajo una corona
con endebles aunque franc@s
 excusas.

Dani T. D. 12/2/2018