PROPERA ESTACIÓ?

     Dies buits que ens omplen, o dies plens que ens buiden?

 No ho sé del cert, i fins a quin punt?

El cas és que sovint se'm presenten les setmanes com si fossin trens de set vagons. I cada vagó és un dia de la setmana. A vegades el dilluns em costa agafar el tren. No tinc masses ganes de treballar ni de fer gran cosa. Però no tinc més remei (o em dic que no tinc més remei?) i l'agafo. Quasi sempre naufrago en la mateixa oficina. Oficina plena, com no, de viatgers com un servidor, que transiten a través de les setmanes. Setmanes que també tenen forma de cotxe de set places, d'autobús o fins i tot de cavall. Si, perqué encara que sembli mentida, hi ha gent que encara va a cavall a la seva ocupació més (o menys) laboral. Ho sé perquè aquests tan discrets jenets ho porten escrit a la cara. Però en fi, això ja seria una altra histìoria o article amb un contigut altament social que res aporta, és ha a dir tot un tractat de geomètria pseuneuronal..

Ara torno a les linies que m'han dut a fer aquest escrit vitger que recorren les setmanes, com perseguint les paradoxes més poca-soltes i humides, a través de viatges plenament fantàstics.

 Però a voltes els dies de la setmana ens enganyen sense pietat. I un es munta en el tren del dimarts i enlloc d'anar cap al seu lloc de treball acaba atracant en el port del seu propi cor. Un cop allà, redescubreix un antic amor que va tenir vint anys enrera. Ella es deia Carlota i estudiava fisica cuàntica en la Universitat de Praga. Convinar amor i ciència és francament molt interessant. Adonar-se compte que un és, abans de res, un conjunt d'ÀTOMS. Átoms que d'un moment a l'altre formaran altres cosos, formes, algún que altre partit paleolític? O semplen agafaran un metro elèctric i subterràni cap a l'oficina del deure més engrascador i absurdament presindible(¿?)
  Clar, que també pot passar que el tren del dijous ens viatgi dins de nosaltres mateixos (soposant que cadascú sigui cadascú, que aquesta és una altra cosa que un dia d'aquest ja en parlarem més extensament). I una vegada dins de nosaltres mateixos, segurament descubriríem el que tant es suspitava des d'un bon principi: que hi ha exactament el que hi ha a l'exterior. És a dir res de l'altre món, que ja és massa.
  Ara tinc que tallar la comunicació, he d'agafar el metro i ja no tindré cobertura fins d'aquí uns dies. Agafaré el metro cap als meus dies futurs alegres i caxondos que m'esperen un pél ansios, però sense pasar-se, eh...

    Tingueu cura i, procureu sempre ser vosaltres mateixos allà on el tren o l'helicòpter us porti.

A10, fins la propera estació.

Dani T. D., 20/2/2018