martes, 11 de febrero de 2020

COM SANT AGUSTÍ

Resultado de imaxes para: FAULKNER CAVALLO
 Hi ha dies que sóc dos com Sant Agustí. Mentre el meu jo més fictici se'n va a l'oficina a fer el paper per enessima vegada, l'altre jo més inconscient i menys pragmàtic agafa el primer cavall que ve per la carretera principal, i a lloms de l'animal cavalco lluny de tot i de res en concret. Passo part del dia recorren indrets i comarques, camins i contrades, taules i llits. Sempre vaig ben acompanyat d'un cavall amant de les pàgines de Faulkner y Gustave Flauvert. A vegades fem un descans i entrem a un bar a fer una cervesa i cubella d'herves. Llavors aprofitem per parlar de literatura i de la vida en general. Clar, que en el fons no hi ha tanta diferència entre la vida i la literatura. La vida està plena de literatura, bona i dolenta. I la literatura està feta bàsicament de vida. Vida que sovint és més real que la pròpia vida.
Perquè en veritat importa ben poc saber què es la vida. El que és interesant és viure.

 Alguns dies és el cavall el que va a l'oficina mentre jo em dedico a natejar l'estable. Passo l'escombra i ordeno els papers del cavall, ja que el meu cavall no para d'escriure.  De fet quan va a l'oficina en lloc meu, és per descansar i pensar noves històries per poder narrar-les. El meu cavall és diu Manel i escriu a totes hores, encara que mai aconsegueix acabar cap història. Ja que en veritat cap història no s'acabava mai, com bé ja indicava Michael Ende en la seva obra mestra La Història Interminable.
 Hi ha temporades que sóc més de tres, com el meu amic Fernando Pessoa. Aleshores em monto en un tramvia fet de pluja de confeti i recorro els barris d'una entranyable melangia. I sóc posseïdor d'una alegria còsmica i pràctica. Llavors em faig poeta i omplo papers en blanc amb odes i sonets que parlen del do salvatge de sentir-se ben lliure allà on les cames em portin. Aleshores ja es fa l'hora de tornar a casa i de llegir alguna cosa de  José Sarmago, concretament la seva genial novel.la El Año de la Muerte de Ricardo Reis, que es un entrenyable i partipular homenatge a la figura del celèbre poeta portugués.
    I demà serà un altre espai per somniar ben despert. 
Per somniar que un somnia que encara està ben viu en les seves infinites i efimeres personalitats.


Dani T. D. 12/2/2020

lunes, 10 de febrero de 2020

BELLA Y REPENTINA

Huidas improvisadas,
Resultado de imaxes para: HUIDAhuidas que duran toda la vida,
huidas hipotecadas,
huidas que no saben huir.

Huidas confundidas,
huidas desde todos los versos,
huidas de mierda,
huidas que se rompen como el cristal.

Huidas en vida,
huidas tras la muerte más natural,
huidas hacia nada en particular
como esta vida tan bella y repentina.



Dani T. D. 10/20/2020

I PROSPERAR

Resultado de imaxes para: bipedosNo fer absolutament res
i prosperar
mentre un es talla el cap
per tercera vegada
en un dilluns buit
i farcit d'inutils ambions amb alquitrà
per sobre.



Travessar l'univers
amb els ulls tancats
sense moure ni un muscul,
mentre el decorat
del món es desfà,
com una aspirina
una vegada més,
davant dels ulls sords
de tot animal bípede.


Dani T. D. 10/2/2020

domingo, 9 de febrero de 2020

EL ENCANTO DE LA VIDA


    Despertarse  un poco más tarde de lo habitual. Es domingo y hace sol. Es un oasis que detiene el curso normal (por decir algo) de la vida. Tener sólo el deber de pasear, pasear hacia el infinito. Pasear tal vez hasta el último aliento, hasta encontrar  la muerte: esa misteriosa dama que se va bebiendo todos nuestros deseos, sueños, recuerdos y besos de un sólo trago.
  Comprar el periódico en el quisco de la plaza. Sentarse un momento en un banco, y echar un vistazo a la prensa del día. El escenario del mundo sigue igual de confuso y asustado de si mismo, como siempre. Después levantarse para continuar el camino, camino recto hacia el mar dónde yacen todas las preguntas. Preguntas huérfanas flotando entre latas bacía de Coca-Cola, compresas, bolsas de EroskiBravo, falsos tequieros y condones, almas rotas de políticos, autoengaños de mierda en las redes sociales dels collons…
  Y así pasan las horas. Viniendo y yendo día tras día a las playas desnudas del mismo corazón. Un corazón que, como canta el genial Aute, es un coral rojo en la sangre.
Pero el camino sigue, siempre sigue nunca se para. El camino, cualquier camino, en verdad no va a ninguna parte.
Es como nuestras vidas que tampoco van a ninguna parte.
Y ese quizás es el encanto de la vida, 
y también el de la muerte.

Dani T. D. 9/2/2020

sábado, 8 de febrero de 2020

A TIENTAS


Saliendo a la calle 
me abro paso a tientas
 entre sombras
y máscaras de papel.


La vida se pierde
en forma de laberinto
por el mar caótico de la ciudad
de los muertos cibernéticos.


Saliendo espero nada
y me voy encontrando
con todo.


Mientras una lluvia ácida
disuelve las palabras
del pensamiento.


Y esta vida me vuelve
divinamente a perder
por sus secretas costuras
a  pesar de tanta niebla cibernética.


Dani T. D. 8/2/2020


martes, 4 de febrero de 2020

I QUÈ...

Ximples dies fins al final,
dies fets per estimar
i per riure sense parar.


Resultado de imaxes para: horas inutiles"Absurdes hores fins al final,
hores de sal,
hores de sucre.


I a cada instant
hi ha noves coses 
per descubrir,
per aprendre.


Nàufragues tardes fins al final,
tardes per guanyar,
tardes per perdre.


Ximples vides per ser feliç,
vides de paper,
vides de cartró.


I a cada instant
es neix i es mora,
des de cada batec,
en cada alè.


I què….

Dani T. D. 4/2/2020

sábado, 1 de febrero de 2020

LA MÁS PLENA SERENIDAD

Cada día es el último y el primero. La muerte puede llegar a cualquier hora, en cualquier día. Hoy, por ejemplo. La muerte va diseñando la vida. Pero la muerte no es nada: es un salto al vacío y el vacío es espacio que se pierde en el horizonte,
 Tenemos miedo a morir. Y ese miedo lo inunda completamente todo, y se vive con miedo. El ser humano no para de inventar cosas para poder soportar el miedo. Entre esas cosas que se inventa, se inventa la existencia para poder soportar la vida.

 Hay que proponerse vivir sin miedo. La muerte tarde y temprano vendrá. Bueno, nunca viene porqué ya la llevamos siempre con nosotros, la llevamos allá dónde vamos.

Al fin y al cabo morir no es tan grave. Pues quizás la muerte es la esencia de vivir en la más plena y libre serenidad.


Dani T. D. 1/2/2020

ANSIOSES HORES

      Ansioses hores de plata planegen pel nou paisatge  d'un dimecres esgotat de res en concret, rebotant per les parets  d'un temp...