ENÈSSIM CRIM

Aquella extranya sensacio d'irrealitat quotidiana,

quan cada instant
es fon en la realitat més perversament geomètricA;

mentre es disol l'encant MÉS inexorable:

Aquell somnieg
que resegueix

 el rastre de la bellesa i el misteri

més vital

contra la tedi més social
i mortal.

Quan per enèssima vegada

es comet el crim

en el cim 

del dia,

 de 9 del matí
a 6 de la tarda,

assassinant sense cap pietat la vida

en plena llum del día.....

sí,
com si fos un acte
totalment
normal....

Dani T. D. 11/1/2019

LA TIRANIA IMPOSIBLE DE TODO DESTINO

   A veces, de buena mañana, frente al espejo del lavabo interrogo al tipo que asoma tras el cristal. Un hombre que se parece demasiado a mí. Pero que no lo es, para nada. Simplemente es un reflejo. He consultado tantas cosas a ese reflejo que finje llevar mi rostro...

 Entre otra cosas le pregunto qué sentido tiene levantarse cada día a la misma hora, mear, ducharse, vestirse, afeitarse, peinarse, tomar café, pensar fugazmente en una chica que vi hace dos viernes, cargar el móvil, despedirse de las sombras que pueblan el recibidor hasta el anochecer, ponerse la chaqueta, coger las llaves, la cartera, las llaves e irse hacia la oficina: ese paraíso terrenal dónde, desde hace un par de décadas me esperan para pasar una horas lo mejor posible. Para aparcar las penas, aunque sea sobre la acera, y pasar el día tumbado en hamacas acariciando a preciosos ojos desnudos, leyendo a Cioran, Sylvia Plath y Pessoa mientras se bebe dulce néctar de los dioses. En fin descansando el cuerpo y el alma. ¡Hóstias, qué tarea más ardua!
          Y no esperar nada más....Absolutamente nada...
  ¡QUE MÁS QUISIERA UNO!

   Claro, que hay otras veces que uno se cuestiona si el reflejo del espejo no será una especíe de vigilante. Un vigilante amargado que controle nuestro destino, hipnotizando al usario a base de ordenes muy sutiles, auque sustancialmente tajantes.
-Vigila con salirte de las pautas marcadas. Esta bien que aspires a la felicidad, pero no te pase de listo. Cada cuál interpreta un papel en esta vida. La mayoría de mortales dessempeña un papel como figurante, lo dijo el gran Orson Welles. Y a tí te gusta Orson Welles ¿O no, mamón?
  ¡Es más cabrón mi espejo!
  En fin. Hay que tomárselo con calma, total esta vida no deja de ser un sueño. Y lo más probable es que el rostro que cada mañana asoma en el espejo, este realmente vivo. Mientras que un servidor sólo sea un irrisorio reflejo, una sombra que pasa y sueña que está viva.
Me voy, una chica tras el espejo me reclama.

                                                               Dani T. D, 10/1/2019

SIN NADA DE DIGNIDAD, Y CON TODA LA DIGNIDAD DEL MUNDO...

A veces la felicidad es tan desgraciada....

Afortunadamente casi nada tiene sentido... Casi todo parece soportable

La felicidad como Díos o el suicidio, son estados de inspiración...

Morir sólo es cuestión de tiempo

 Dios y el Diablo provocaron la lucha de clases

Toda historia es un cúmulo de excusas para paliar el vacío más exitencial (o comercial).

No hay salvación posible...afortunadamente.

Y yo que creía que uno prosperaba....

Las nuevas tenólogias nos hacen más inteligentes. Estupidamente hablando, claro.

Ahora que nadie me escucha no sé qué idiotez más decir.

Este gran manicomio que se llama civilización....

Este gran cementerio que se llama progreso...

Este gran basudero que se llama libre mercado....

La nostalgia es práctica sólo si se proyecta hacia el futuro.

Cualquier frase mediantemente bien construïda puede pasar como un pesamiento notablemente profundo.

El futuro casi siempre nos quedará en la espalda.

Humanismo y feminismo es practicamente lo mismo.

Perder el tiempo es otra manera de aprovecharlo...

Que exista o no Díos, eso es lo de menos...

Pasión siempre, hasta para tomar café.

Sin pasión la vida se desvive.

Me contradigo en salud y siempre que puedo.

Toda religión es poder y el poder suele corromper

Toda religión adultera el concepto de Díos.

La nada y Diós son sinónimos.

Somos animales políticos. Y los políticos animales salvajemente mitológicos en potencia

Sólo fracasando se saborea el verdadero exito.

Cualquier  imbécil puede escribir, lo sé por experiéncia

Las ideologias acaban por pudrir sus propias ideas

Los gobiernos tendrían que estar formados por matemáticos, payasos y filósofos

Vida, ese estado de divina y transitoria confusión....

Más allá de la muerte, a lo mejor vuelve a terciarse esta misma vida.

Una vez muerto, igual vaya a Disneylandia.

Sólo somos átomos, y con eso basta

Todo conocimiento se sustenta en su propia ignorancia

Dani T. D. 9/1/2019

FRAGMENTS D'UNA SONADA REVOLTA

Quasi ningú se'n recorda..
però pels voltants dels anys setanta del segle passat totes les paraules d'aquest món nostre van declarar-se en vaga indefiinida. Les paraules van escapar-se  de tots els idiomes, de tots els llibres, de tots els diàlegs, de tots els monòlegs, de totes les receptes de cuïna, de tots els discursos polítics, de totes les promeses, de totes les oracions, de totes les declaracións d'amor i de renta...i més coses que posades en aquestes lineas seria tota una clara invitació a l'eternitat. I això seria molt fatigós, ja que veus savies diuen que l'eternitat és una cosa totalment espantosa i gens recomenable.
   Les paraules es van tancar en un xalet que es trobava a Cambrils front el mar. Allà, dins d'aquella edificació van redactar unes urgents revindicacions dirigides als principals governants del món,  que aquests ja es preocuparien de difundir a les seves respectives poblacions. Aquests principals països eren tres (o quatre?): els Estats Units, Rusia, la Xina i provablement Andorra (o era l'Alt Emporda?)
Bé, qué més dóna...
  Les paraules revindicaven més contingut i  profunditat en l'utilització del seu us.
Que siguessin més independents i, d'alguna manera, poguessin agilitzar i enfortir més el pansament i part dels sentiments
Que s'utilitzensin sense por ni cap mena de complexes
La llista continuava amb altres tantes peticions...

  Aquells tres governats es van encarregar de recullir aquelles reivindicacions i comunicar-les als governats dels restants països. L'ONU va d'organitzar unes renions amb representants de tots els països del món per tal d'arreclar aquell  crisi paraulística de tipus mundial.
Mentre la gent estava absolutament desbordada. No es  podia fer res, re de re... Un s'havia de comunicar a través de tot tipus de sons, crits, gestos, gemecs, mimíca, silenci, expressions facils, mueques, sorolls, olors.... Es va passar malament ja que, entre altres coses, s'imprimien els periòdics, revistes i llibres sense cap mena paraula ni signe octogràfic . Es compraven els aliments (qui diu aliments diu medicaments, llapisos o pantalons) sense cap mena de criteri. En les escoles i universitats  van deixar de fer classes per falta de paraules. Els amants s'estimaven de forma macànica i sense gens de sensualitat ni passió. S'estimaven sense sentir absolutament res. Els programes de ràdio van deixar d'emetre programes ( bé, els programes de debat se seguien ementen. fins i tot amb més èxit). Però en general en els aparells radiofònics sol transmitien un xiuxiveix que mantenia el so transmarítim de les ones més còsmiques. Les esglèsies també van tancar les seves portes, ja que sense pauraules era inùtil tota oració per trascendir a cap cel, per més imaginari que aquests sigués. I tantes coses més que aquí no desvatllarem per faltar de paraules.
  Doncs quan l'autor, un tal Miquel Olar, redactava aquestes línies a tingut que deixar-ho correr per manca de mots i vocabulari, i s'ha adonat que la vaga de paraules encara continuava a hores d'ara...
  Sí, sí així com ho escribim. I si no mireu al vostre correu, facebucs i hòsties cibernètiques. Consulteu el mòbil, pregunteu a les vostres amistats, als veïns, coneguts, desconeguts, possibles enemics, als vostres amors, amants... O simplement atureu-vos tan sols un breus instants i tracteu de rumiar tan sols una mica, trobareu a faltar alguna cosa... i no es cap conya...

Dani T. D. 8/1/2019

EL VERITABLE TEATRE

  Aquell dilluns dia 7 de gener de 19.., en B va proposar-se seriosament (sense que arribés la sang al riu Llobregat) de desafíar al destí. Per això abans s'hauria de concretar que coi és el destí. Perquè pot ser tantes coses el destí ¿oi?... 
En fi en aquesta hstòria, per no allargar massa la cosa, direm que el destí és la senda que va marcant les petjades de hom o don fa cap a l'horitzó més seductor, prometador o ¿celestial (amb uns glopets de whisqüi)? En aquest cas B era un hom, encara que perfectament podia ser una don, o les dues coses alhora, que també podria ser.

  Per desfiar el destí en B, abans de sortir de casa, es va relaxar. Respirà quinze vegades pronfundament i es va ficar dins d'una caçadora, i amb un cop de porta i dues voltes de clau, va anar a buscar el tramvia. Un cop dins aquell  cavall de ferro mòvil, va tencar els ulls i va visualitzar el seu proper destí:

Vull tornar als ascenaris (no n'havia trepitjat cap en sa vida). I des d'allà dalt arrencar rialles, diversions i reflexions al públic més anònim, divers i anàrquic. Treballar tan sols un parell d'hores al dia, i quan ho faci tenir la sensació de no estar treballant. Perquè, entre altres, coses estic fart de ser un titella del meu propi destí i, de pas, d'aquest sistema tan llerdós. De naufragar dia sí, dia també, en la puta oficina de sempre. Estic fart de empassar-me les més boniques i prometedores mentides de sempre que em faig a mi mateix, quan em dic que algún dia d'aquest seré lliure i plenament feliç i només em limitaré a viure fins el darrer alè.

 Tot això pensava B, mentre el tramvia s'apropava a l'Oficina del Deure més Absurd i  anacronicament Rentable.

  Minuts més tard en B es trobava de nou a la seva taula de sempre, en aquell despatx de sempre, davant d'aquell màquina d'escriure de sempre. Els companys li felicitaren el nou any, com sempre. En B, per la seva part, tornà aquelles amables felicitacions amb un somriure d'orella o orella com mai en la vida havia somrigut. Aquell dia era el primer del resta de la seva vida (i de rebot, del seu destí). Al cap i a la fi també sabia que aquella freda oficina també era una mena d'escenari (o de cementiri???). Encara que sentía que cada dia estava més a prop de tornar a fer teatre del bó, o sigui de viure autènticament, sense cadenes de cap tipus.

Així que aquell dia, en ves de fer el que feia sempre, va començar a escriure aquesta història: al menys així si de sobte ve la mort, que em trobi somniant ben despert i rialler, va pensar en B mentre reia de tot i de res en concret com un perfecte foll.
Un company que, l'observava d'estranqui, va decidir de trucar urgentment l'ambulància, més que res com a precaució...

.Dani T. D. 7/1/2018

UNA VOLTA MÉS

Un any més

segueixo el moviment

malgrat la boira

i sortosament gràcies,

per què no?,

 a la boira.

Un any més

una altra volta al voltant

del sol.

No paro de donar voltes,

voltes i més voltes....

A vegades 

estic ben a punt

de marejar-me

i caure rodó al terra.

Un any més,

es renoven els desitjOs,

es proposen noves fites,

és perd una mica el món de vista,

Felicitats envasades al 8,

enredant al contrubuent,

mentre l'avaricia més civilitzada

embussa totes les enquestes

haver i per haver-hi

que, malauradament,

ja s'enfilen per l'eXtrema dreta.

Un any més
(o menys?)
em proposo despropòsits,
gaudir més,
no esparar massa res
de res,
riure molt més
i sense cap motiu
dansar,
fer certes gambarrades..

Que coi,
passar-ho
el millor posible,
que tot és absoluta mentida
i la vida
són 2 telediaris.

Dani T. D, 6/1/2019

EN ALTRES

Inventar-me en altres

per decansar de la màscara

de mi mateix.

Sortir cap enfora

sense sortir de mi

per veure més enllà.

Fer de la vida

un enèssim viatge

sense cap rumb en concret,

Desaprendre

totes les absurdes lliçons de l'experiència

i jugar sense fi

al joc de viure,

el joC de morir,

el joc de somniar ben despert

fins el final

que és el principi

de res en concret.

Dani T. D. 2/1/2019