COPLES SOMNIATRUÏTES I CASOLANES

Fantasmes ben situats

prenen al poder en una rifa
organitzada pel rei Artur,

i enganyant al més anònim,

humil i desgraciat ciutadà

prometen paradisos

de pà amb tomàquet i botifarra.

Com ingenus que som,

nosaltres la gent del carrer,

ens correm de gust

cada vegada que ens emboliquem

entre boniques estelades

i d'altres simbols patriòtics,

com els calçots, les barretines,
els cabells d'en Harry Potter

i les calcetes del Barça,

comprades al xino de la cantonada,
és clar.

Amb l'esperança, sempre

falsa (i també comprada 
els xinos), que una vegada

ja recluïts i acomodats

en la nostre República Casolana,

tot serà l'Hòstia en Vinagre,

i farem i desferem

tot el que ens doni la gana. 

Si les regles del lliure mercat

així ho permeten.

Visca la terra,

l'aire,

l'aigua

i el foc catalans!

Fantasmes ben situats

i ara exiliats en una cançó d'Abba,

en el fons aquest pàtria nostra
tan casolana

els importa una Gran tifa

d'aquelles vaques

del nostre tan estimat i entranyable
 Pirineu.

Dani T. D. 11/10/2018

ILUSIÓN FUGAZ o LOS VERSOS INACABADOS

Como si casi todo no fuera una ilusión fugaz,
como si la felicidad no fuese otra tramposa e insulsa meta,
como si el horizonte apuñalara por la espalda
al futuro que apunta la esperaNza más indiscreta. 

Como si antes de la muerte también hubiese nada,
como si Díos fuese la excusa pluscuanperfecta de la ciencia y la tecnología,
y así avanzar por la más impoluta y civilizada demencia
para prosperar en cada simulacro que palpita la vida.

Como si lo que escribo no fuera al fin lo escrito,
como si el olvido fuera la esencia de toda memoria,
como si me matase a cada momento por instinto
para al fin disolver el ser en su propia obsesiva escoria.

Como si respirar fuera al fin el más potente veneno,
como si soñar fuera el único medio para estar plenamente despierto,
como si el amor sólo calase el esqueleto en el último aliento, 
y trascender, al fin, en el delirio más amortal y enamorado.

Dani T. D, 9/10/ 2018

BOIRÓS MIRALL

Avanço deserts

plens de miralls capgirats i ferits,

resseguint les petjades

que em dicta

el més trapella atzar.

Avanço deserts plens de cares

totalment buides,

començant pel meu rostre

que deu ser fruït

d'alguna falsa impressió

dictada per algun fantAsma
exiliat del seu propi llençol,

de pà sucat amb oli.

Crido entre deserts

que cavalquen els meus cansats peus

de tant anar cap enlloc,

mentre faig un descans

i escric uns quants versos:

més que res

per descarregar

 l'inquieta i absurda

pols de l'existència

(que no de la vida).

Resto reserts diaris

entre naufragis de dubte

i veritat que mai diu la veriTat;

mentre em preparo

per enèssima vegada

per saltar al buit

més fascinat i lliure.

Avanço desert

mentre aprenc a riure

de tot i de res
un dia més,

començant per la calavera buida

que s'evoca

diariament al 

més boirós mirall.

Dani T.D, 8/10/2018

AUTÉNTICO Y PURO

Se disgrega un átomo

y estalla la crisis

en el congreso de los fantasmas.

Mientras yo 

quiero malvender mi destino,
para malvivir MUY bien los días
y las noches que  todavía
 me faltan por  (des)vivir,

e irme a la Aventura

sin lastres de complejos heredados.

Sí, largarme a dónde sea,

cambiar de piel,
de huesos, de besos, de sombras,
de horas, de desmedidas, de rutina,
de lengua, de contradicciones,
de ideas y venidas...

Burlar las promesas del mañana,
del pasado, de este presente
tan decadante;

escupir y traicionar a la realidad

más falsa, vacía e
 hija de puta.

Quiero olvidar el olvido,

Quiero sentir toda ficción

de esta vida sin rumbo

ni sentido,

 quiero ser nadie, ser nada.

Ser agua,
viento,
fuego,
pasión,
transparencia,
amor líquido,
carcajada contagiosa,
carícias sobre tus huesos
más abiertos y húmedos,
amor después de las ceniZas,
locura hasta el final
de ningun absurdo principio...

Sí, locura  obscenamente 
libre y descarada
como nada..... 
como casi todo...

o como estos versos 
que han perdido 
la poca dignidad
que nunca tuvieron,

y que tarde o temprano

se disgregaran

como el átomo

más auténtico
y puro....

más indivisible...

Dani T. D. 4/10/2018

NI TAN DIABLE

Ni tan fàcil, ni tan difícil,

ni tant a prop ni tan lluny,

ni tan d'aquí, ni tan d'allà,

ni tan trist, ni tan feliç.

Caminant també descamino
el camí cap a l'anhel 
més impossible,

el que fa possible

que ancara m'aixequi 
cada matí.

No crec en cap bandera.

I vaig fent. Total:

tot  això no és més que

un somni dins d'un somni,

dins d'un somni, dins d'un somni...

que tampoc importa massa,
la veritAt (¿?).

Ni tan madur, ni tan jove,

ni tan pobre, ni tan humil,

ni tan idiota, ni tan intel.ligent,

ni tan català, ni tan espanyol.

Vaig a la meva, no com

els altres que van a la seva.

Si crec en alguna cosa:

és en el sentit de l'humor,

en la imaginació i en la mort.

Ni tan Déu, ni tan Diable,

ni tan taronja, ni tan groc,

ni tan sensible, ni tan fred,

ni tan mort, ni tan viu.

Dani T. D. 3/10/2018

PASTÍS CASOLÀ

Es passen discretament les consignen,

s'adultern reiteradament les demandes,

mentre degeneren impacients protestes

desinflant així  intel.ligents polítiques.

La convivència ja es selectiva:

sinó opines com la majoria

que et  donin per Istambul,

aquí es vol gent pacífica, o 

això

diuen les veus més acreditades,

les que saben la veritat de la situació,

els salvadors de la pàtria

amb importants estalvis a Andorra.

Desapareixen suculents diàlegs

de veus diferents per enriquir

i fer més sòlida una convivència

d'un país més lliure i tolerant.

Ara

seria el torn d'inventar una

més humana societat, més enllà

de tota absurda frontera que

ofegui encara més l'aire amb banderas.

De mirar-nos dins de nosaltres mateixos,

de trencar complexes i al mateix

temps de conviure amb les més diverses

i apassionades deferencies. 

Dani T. D. 2/10/2018

 

DE NINGÚN CONCRETO LUGAR

El cansancio de ir a ninguna parte

se  muestra un día más en el tedio más sutil,

perpetuando la impureza

a través del diálogo más deteriorado

cuando nadie escucha ya a nadie.

Entonces se prolifera la jauria

de la confusión más despeinada por la via

más desgastada del bochorno más decadente,

el que inyecta  la marea más subyaciente,

evocando, así,el  rencor

más inútil y pusilánime.

La história, entonces, está

condenada a repetirse

porqué un Instaurado Olvido

memoriza la ficción más convincente,

según la demanda

de los bolsillos más poderosos.

Mientras el canto de sirenas

vuelve, una vez más,

a disgregar toda concordia,

perdiendo de vista el buen hacer

más humano

entre los transeuntes más disonantes

y pacificos de cada lugar.

Dani T. D. 1/10/208