BESUGOLANDIA REPUBLIC!

Ben venú a la républic de los BESUGOS EN ACCIÓN

¿o en DISECCIÓN?

Ante todo fomentemos hermanas y  hermanos

el diálago entre besugos, 

 con un par de digitos!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!! 

Lo importante es participar

a ver quien la tiene más grande.........

.......la BANDERA,

¿Qué diáblos pensabas?

Déjate llevar,

no fa falta pensar

hi ha mitjanç de comunicació,

presidentes de la comunidad,

xinos todo a cien,
dictadorcillos que necesitan URGENTEMENTE un pelao,
hay esteladas,
peinetas,
banderas pre-constitucio anales
-pa´to los gustos-
reliquias encestrales,
coplistas con dos coplas de más,
Verges de Montserrat,
passos de Semana santa,...

que ho fan per tu.

A diàri

manisfestació a la carta,

elije una bandera, 

compra unas ideas,
hazte un lavoa de cerebro
deja de pensar por ti mis@,

ves con ganes de...

tu ja m'entens.

Dejate lleval

mi amol! 

Y después discuté

con tu pareja,

esposa,

marido,

hijos...

que sé yo 

contigo mismo
sin llegar, para nada,
a buen puerto,
o al menos a un embarcadero....

i recorda

ni Espanya

ni Catalunya

¡ARRIBA

BESUGOLANDIA!

 

I si no vine a Andorra

aquesta tardor,

venga aixecate del sofà 

ya tardas!! 
Te espera Tita
Montse, Marta y Jordi

Y

recuerda

que hay un besugo

dentro de ti.

.Dani Torralba Devesa, 19 d'octubre, 2017

JA ÉS PERILLÓS SOMNIAR????

  Fa tres días, just al portal de casa, dos individuos vestits implecablement amb jaqueta i corbata em van demanar que els acompanyés. De sobte em vaig posar nerviós i vaig començar a suar mentre el cor s'em va posar a doscents, com si estigués ballant una cançó d'en Ricki Martin. Vaig demanar per què tenia que  acompanyar-lis. Un d'ells, el més baixet (encara que tots dos eren tan alts com un xipre) va obrir la boca i es va adreçar a la meva persona:

-És vostè Damià Tocat?

Per un moment vaig dubtar, doncs a vegades em passa que dubto fins i tot de si jo sóc jo mateix. Segurament hi haurà gent que compartirà aquest sentiment. Finalment vaig contestar.

-Si, sí sóc jo. Què passa?

-Doncs ens ha d'acompanyar. 

-Per què? -la suor es multiplicaba per moments

-Per què ha somniat més del compte aquests darrers anys

-Es una broma, no???

   De sobte era davant d'un cotxe negre. Un d'aquells tipus va obrir la porta del darrera i em va introduir dins amb un gest subti i àgil, com si tingués poders sobrenaturals. Un cop assegut, la porta va ser tencada, i els dos homes es van acomodar a la part del davant del vehicle.

Un d'ells, també el no tan alt i el que anava de copilot, em va dir amb una veu clara i greu: Això no és cap broma. Damià somnia massa, i no és bó somniar massa en aquesta vida. Perqué algún d'aquest somnis poden provocar serioses revoltes.

  Seguidament vaig caure en que estaria bé de trucar a l'oficina, doncs m'esparaven per una important reunió.

-Tranquil no cal que truqui, el se cap ja està avisat. Li he dit que està al llit amb quaranta de febre. Aquí em vaig acollonir. Aquella gent llegien el pensament.

El vehicle havia engegat suaument i, amb un tres i no res va creuar la ciutat com si volés llavors em vaig enrecordar de Blade Runner, i vaig sentir certa nostàlgia de temps millors i més humans.

 Si us Plau, si algú llegeix aquestes línes, que avisi als lectors sense fronteres, i que vigili on i quan somnia.

Ara he de deixar d'escriure. S'apropa un agent. Tindreu noticies meves, ho prometo...

Dani Torralba Devesa,17 d'octubre de 2017

PATRIOTISMES COPULATIUS

  Un dia tornant a casa, després d'una manifestació per la llibertat del seu país: C, en Manel es va trobar dins d'una altra manifestació que defensava precisament el contrari, o no ben bé el mateix. Aquella manifestació reivindicaba la unió del país E. En trobar-se de cop en tal situació en Manel no va saber què fer. No sabia si empipar-se i passar de llarg, o per contra, dissimular i que passés aquell mal glop. Va optar per la segona opció. En principi es va sentir estrany a l'escoltar consignes a favor de l'estat imperialista i oprimidor. Es va sentir molest i,va estar ben a punt de cridar, allà mateix, envoltat de l'enemic: Que us donguin per Istàmbul, fills de la gran tuba!!. Però a mida que les agulles del rellotges avançaven entrant en la nit més transcendent, en Manel es va sentir cómode. Com qui no vol la cosa, la bandera que duia envolicada al cos com si fos una segona pell (o una única pell), es va transformar amb el drap oficial de l'estat d'E. En Manel al contemplar tal miracle, va sentir alguna cosa semblant a una experiència religiosa, com en la cançó del cèlebre cantautor haití Enrik Igl.lhecias. Amb aquell expresió a la cara va topar amb els ulls d'una noia que caminava al seu costat mentre la multitud cridava cosignes a favor de la pàtria d'E, una patria gran i lliure, com si fos el mateix Kin Kong enfilant-se al gratacel més altiu de la ciutat de l'H. Els dos adults es van sonriure sentit al mateix temps, formigues a l'estòmac.

  Dues hores després en Manel es movia amunt i avall sota la pell suau i perfumada de la Núria, una noia patriota i autèntica, sense pels a la llengua ni a la guardiola. En Manel de sobte es va sentir plenament feliç i absolutament convençut de les seves idees més intinerants. 

Aleshores va decidir, a partir d'aleshores, apuntar-se a totes les manifestacions posibles, fos quina fos la seva ideologia i reivindicacions. La qüéstió es sortir de casa i intercanviar punts de vista, aprenent postures noves, és clar, va pensar en Manel just després de fer-ho per tercera vegada amb la Núria, mentre un gall de metall cantava les primers clares del dia.

Dani Torralba Devesa. 13 d'octubre, 2017 

¡QUÉ ASCO DE VIDA!

     Quería independizarse de sí mismo. No sabía como collons hacerlo. Bueno, si lo sabia: consultando a las páginas amarillas (también llamadas folios orientales). Pero al final se decantaría por gogle. Claro que lo suyo quizás era otro caso para la psiquiatría más conductista. Pero vaya uno a saber.

  Quería independizarse de si mismo porqué, entre otras cosaa, ya detesta su propia actitud mezquina ante cualquier obstáculo que le planteaba la vida más perra (o puta, que también). Quería también desprenderse de sus ideas malentendidas respeto a Marx y Engels, pues siempre acababa en las costas doradas de los mismos conceptos aparentemente sublimes,  pero que al mismo tiempo le resultaban profundamente infumables. Auque contento con su pulmón izquierdo, detestaba profundamente el derecho, pues éste se violentaba cada vez que se atizaba un porrito de maria: substáncia ésta que le ayudaba a aprofundizar en los conceptos de Jung cuando éste indaga sobre los estereotipos que va adopatando uno a lo largo de su tan insignificante existencia. De su corazón no tenía quejas, aunque reconocía que aún le costaba enseñarlo a según que chicas. Y claro, enseguida pasaba del corazón al pene, sin perder ni un ápice de tiempo. Y este último a veces se ofuscaba y no actuaba cuado y como tenía que hacerlo pues confundía el deseo con el apego, y acaba danzando poco y mal. Y las novias se cansaban de tantas espectativas incumplidas yendose con tal Pablo Iglesias.

      Así podríamos seguir unas quinientas páginas más (por lo menos). Pero el autor de estas lineas tiene una reunión de vital importancia en la sala que queda entre el cerebro y el estómago para pactar consigo mismo, y así retomar el rumbo de los días y las cosas. A ver si el corazón y el pene al fin se ponen de acuerdo de una santísima vez.

En fin, ¡qué asco de vida!

Dani Torralba y Devesa, 11 octubre, 2017