IRÒNICA PENOMBRA

  M'aixeco per enèssims vegada

com si fos un primer día d'una vida 

que estreno avui sense manies.

Nous misteris m'aculliran

dins de cada instant lluminós

teixit amb fil de irònica penombra.

Segurament m'equivocaré

i amb l'error m'aplicaré

per poder vença la por més beneïta.

Seré altres per ser més jo 

en cada batec que balla

al campás de la mort més vital,

aquella amiga de viatge 

tan rara que des del

naixament m'acompanya;

allà, on em porten

els meus passos atrevits

i plenament inconscients.

Celebraré el circuït

de la sang que omple les meves
més humils aspiracions.

I altre cop arribaré al final

per tornar a començar

res d'especial 

i així viure plenament

cada fugaç i etern 

moment de vida.

Dani Torralba Devesa, 12/7/2017

¡UNA HERTA IMPRESCINDIBLE!

    Acabo de finalizar la lectura de un libro que me ha impresionado completamente de los píes a la cabeza. Por fuera y por dentro.. Se trata de Mi Patria Era Una Semilla de Manzana. El libro es una entrevista extensa que Angelica Klammer le hace a la escritora Herta Müller , ganadora del Novel de literatura en 2009. El libro es un viaje por la vida de Müller. La escritora nació en Rumanía en 1953 y padeció la dictadura de Ceausescu. En sus páginas Herta Müller evoca sus años de infancia hasta llegar a su consagración como escritora. Herta no se anda por las ramas, describe unos años terriblemente grises. Unos padres amargados por las circunstancias de la época. Rumanía no lo ha tenido fácil. Los nazis se instalaron en su territorio y luego vinieron los rusos. Dos regímenes absurdamente totalitarios que cortaron las alas a un pueblo. Los regímenes totalitarios son terribles, la democracia es siempre el mejor sistema, algunos dicen que es el menos malo. Vemos como Herta Múler, después de pasar por la universidad ya trabajando, le proponen de colaborar como espía, a lo que se negó. Y claro eso implica consecuencias. A partir de aquí la cosa se complica pues es marginada por los servicio secretos del país, que estos lo controlaban todo. La lectura del libro a veces es cruda, pero uno se da cuenta hasta que punto es capaz el ser humano de provocar una razón así. Müller explica de como esta gente era capaz de entrar en la casa de uno, de ponerle micros, de cambiarle las cosas de sitio. De putear a lo más débiles, de hacer sentir culpables al pueblo más humilde. Y eso que se supone que eran comunistas. No tiene nada que ver. Una dictadura es una dictadura. Y todos los dictadores se parecen, Hitler, Lenin, Franco, Musolini, Ceausecu, Mau, Fidel Castro. Un pueblo sin libertad no es nada. El caso es que recomiendo sinceramente este libro. Para mi ha sido una experiencia vital. A demás hace reflexionar sobre muchas cosas de la vida
      La escritora habla de amigos. De como algunos desaparecieron en extrañas circunstancias. A lo largo de la conversación se van intercalando fragmentos de sus novelas (que prometen). Seguramente la semana que viene haga un atraco a una librería haciéndome con una novela de esta gran mujer que ya es uno de los grandes amores de mi vida, y no exagero.
   Herta Müller también habla, como no, de literatura. De las palabras, para ser más precisos. De como las palabras pueden salvarle a uno. De como las palabras transforman la realidad, pues estamos hechos de palabras. Me ha divertido saber de la afición que tiene Herta Müler por coleccionar palabras. Las recortas de las revistas, y se las va guardando en cajones. Luego con estas palabra hace collages dónde combina imagines con palabras.

¡¡¡Herta qué ovarios tienes!!!

¡¡¡El mundo necesita a más personas como tu!!!!!

Dani Torralba i Devesa, 9 julio, de 2017

JOVE PER SEMPRE MÉS!

  El passat dimecres 28 de juny, i per enèssima vegada vaig anar al concert del tan adnmirat Sabina. Vaig gaudir com sempre. Presentava el seu darrer disc: LO NIEGO TODO, on hi ha cançons que estàn molt bé. Potser no és el seu millor disc, però és un disc bastant digne. Durant el concert es va veure un Sabina emocionat per diversos motius. Feia treinta anys que va fer el seu primer concert a Barcelona. Curiosament aquell concert també va ser el meu primer com a públic. Aleshores tenia setze anys i tenia molts pardals al cap. Bé, més a menys com ara que en tins vint-i-molts. Aquell concert de Sabina de 1987 a la Monumental, el poeta-contant venia a presentar el seu disc "Hotel, dulce hotel" i va ser especialment emocionant i un pél delicat, doncs la ciutat acabava de patir un atemptat brutal a Hipercor. Arrel d'això Sabina no sabia si contar, o no cantar. Al final va cantar, perquè crec que secretament sabina  que jo assistiria.

  Han passat tres décades. Ara, indiscutiblement som més joves que abans perquè hem aplicat les lliçons d'en Dylan (el premi Ducados de literatura): Forever young. Sabina ha perdut la veu però em segueix emocionant. Per cert, que va dedicar una cançó a la Ruscalleda: Ahora que nos besamos tan despacio....

Potser no es el millor cantant ni el millor músico però Sabina eres único!!!!!!!!!!!!!!!
  Vaig cantar des de la meva localitat i a coro amb Eva, una amiga encantadora, allò de:


Y me envenenan los besos que voy dando
y sin embargo, cuando
duermo sin ti, contiguo sueño
y con todas si duermes a mi lado
y si te vas me voy por los tejados
como un gato sin dueño,
perdido en el pañuelo de amargura
que empaña, sin mancharla, tu hermosura...

Grácias por existir iy por escribir algunas de la mejores canciones que se han escrito nunca en castellano!!!  

Parlant d'una altra cosa. El nou disc de Rosendo Mercado és una passada. De escalache y trinchera Unes cançons fresques, revindicatives, roqueres, revolucionaries. En Rosendo contra més gran es fa, més jove és. Encara tindrà raó Picasso quan deia allò de que es necessita molts anys per arribar a ser jove.

"Despacito, déjalo estar
calladito para dar que hablar,
facilito para no pensar,
pongo y quito para despistar."


  Gracias a ti también maestro, poeta urbano. Per recordar-me, entre d'altres coses, que no hi ha que dormir-se. Ja que viure lluitant i SOMNIANT ben despert fins al final d'aquesta vida tan bella i tan cabrona!!!

Ja ho veieu dos jovenets que ja passen dels seixanta
                                                                   

Dani Torralba Devesa, 5 juliol, 2017

FASCINACIÓ PER BOLAÑO

 Ja fa uns mesos que em vaig acabar de llegir la novel.la 2666 de Roberto Bolaño, un llibre póstum d'aquest genial escriptor xilé mort als cinquanta anys a Barcelona. Senzillament recomano la seva lactura. És una extensa novel.la de 1126 pàgines (un llibre de butxaca).  El llibre podia ser perfectament cinc novel.les en una. La novel.la parla de moltes coses, principalment d'un escriptor Bueno Von Archimboldi i la seva llegenda. I d'altra banda dels assassinats, principalment de dones, de la ciutat de Santa Teresa (ciudad de Juárez, en la vida real). Com he dit, no explicaré aquí el llibre, tan sols manifestar que és pura literatura. És un llibre que, al menys per mi, és un dels millors que llegiré mai. No sé com dauria de ser la vida privada de Bolaño. Tinc antés que era un d'aquells genis raros. O no, qui sap. Potser també, al fet de morir jove, haurà contribuit a la llegenda. No fa gaire vaig veure per la tv2 un reportage sobre la seva persona dins del programa Imprescindibles (recomano veure aquest programa, s'aprenen moltes coses). Aquell reportatge em va fascinar de valent (però no em fèssiu gaire cas, potser em fascino molt facilment. Sé que aquesta novel.la em va donar vida, com tota obra d'art sigui de l'àmbit que sigui. Algún dia tornaré a llegir 2666, algún dia tornaré a escriure aquestes discretes i apassionades linees...

  També está molt bé la novel.la, també de Bolaño, Los detectives salvajes", un carpetazo a Rayuela segons Vilamatas. Podria ser. Els mestres estàn també per traicionar-los.

   El cas és que l'univers de Bolaño ja m'acompanyarà sempre (això ja ho he dit), com els univesos de Cortazar, Pere Calders, Pessoa, Symvioska, Cioran, Mercè Rododera, i Vinyoli (entre d'altres) per donar cert sentit aquesta narració, que es pura ficció, anomenada vida, que a vegades no me l'acabo de creure massa....

Fins la propera

Dani Torralba i Devesa; 18/6/2017

LA MENTIDA DE SEMPRE!

Monstres en les dominicals tardes

treuen la llengua en els miralls de marbre

bebent el verí del tedi més ciavilitzat,

mentre passa la vida

com una rara epidemia

i el desig s'ofega en sis llaunes de cervesa.

Heroïs orfes inunden les carreteres

cap un cel adulterat,

embussat per estedístiques ben dissenyedes

perquè piquin els peixos.

Democràcies amb cadenes

avancen al compás de la meuca

llei del mercat més aparentment rentable.

La "xispa" de la vida

frena l'autocritica més higiènca,

mentre els bisbes i la màfia més legal 

van en petinet

cap a l'infern més diví,

patrocinat pel banc Vaticà, és clar!

Però la lluita diària encarà 

continua dia a dia

més enllà de les promeses

plàstificades de sempre.

Més enllà

de la gran mentida de sempre!!!!!!

Dani Torralba i Devesa, 26/6/2017

PESSOA i SARAMAGO

Ni peinetes ni barratines,

ni cursa de bous ni currides de braus,

ni la verge de Montserrat ni la del Rocio,

ni Espanya ni Catalunya,

visca Portugal!

D'allà són en Pessoa i en  Saramago

i si em poso un pèl moix

em poso un cd de fados

i entre pit i espatlla

una fresca ampolla d'Oporto.

Ni Rajoys ni Puigdemons,

ni Pujols ni Dalais Lamas

(a tot arreu hi ha fills de Buda)

ni Rouco Varela ni el Bisbe de Vic,

ni el Barça ni el Real Madrid.

Viva er Betis!

Ni banderes, ni senyeres,

ni blanc, ni negre,
ni tu ni jo,
ni Duran ni Lleida,

ni a corre-cuita escrites constitucion,
 ni coixos estatuts.

La garota d' Ipanema m'espera

per ballar lliure al compàs

dels mestre Vinícius de Moraes.

Ni sardanes, ni sevillanes,

ni jotes, ni bastos.

Dona´m gaspaxo i mongetes amb botifarra,

he nascut on he nascut per pura casualitat

i puc ser d'allà on 

em doni la meuca/co gana.

¿I si no vull ser d'en lloc

i alhora de tot arreu,

què?

Per cert

visca Andorra
i sobretot l'Hospitalet del Llobregat!!!

 

PS: Si voto al final
en el referendum 
serà més que res
per tocar els Borbons!!!!

.Dani Torralba i Devesa, 12 juny de 2017

LA DESCARADA LITURGIA DELS COCODRILS

 Tardes que naufraguen sobre barres de bar

mentre els color de totes les banderes s'adulteren

sota una llum artificial, sota el compàs

de tanta tonta ficció, y alhora sagnada història.

Cervells sense idees cauen per enèssima vegada

en ideologies absolutament  buides que garanteixen

una esperança tan transparent i afilada que

estripa el futur més òptim i humà.

I aixì, per enèssima vegada, la història es repeteix

perdent la memòria del seu propi text,

mentre tornen les buides promeses i les 

estèrils aspiracions per salvar qui sap què.

El dia que regni la humanitat no farà

falta civilitació, va dir el genial Pessoa,

I no s'equivocava gens, doncs aquí

seguim fent el passarell, com sempre.

Dani Torralba Devesa, 6/6/2017