TOT PLEGAT, UN DELIRI

 

 Sovint se'm presenta la Realitat com una fera un pel insoportable, encara que a priori les seves arts de seducció indiquin ben bé el contrari, tot adoptat una postura amable. Em desperta de cop, em posa el meu lloc, torno a ser jo (o algú que creu ser jo), em dóna un cafè i una patada al cul. Busca't la vida xato, em diu la molt capulla.

  A continuacíó, i amb certa resignació, em poso en marxa.

I la Realitat em realitza una jornada més.

Pero en el fons ¿És real la realitat? Soc real jo? És real aquest text que ara estic escribint? O potser es el text que m'està escribint a mi i, de pas, m'inventa real?

  Clar, que també es pot dir que hi ha moltes ralitats. Quan un pensa, o somnia també, en certa manera, es troba en un altra realitat. Potser una realitat més íntima, més feta (o desfeta) a mida.

 La realitat que trobo quan em desperto potser no deixa de ser un deliri compartit amb la resta de la humanitat (al menys amb la porció humanita que em vaig trobant en el meu tarannà diari. Ja sigui en l'escala on visc, en el barri, en el metro, en l'oficina on treballo (o em treballen), en el bar, en el caixer, en el quiosk, en el parc)... Ja que si un de sobte s'atura davant la Realitat. La mira detingudament als ulls tard o d'hora s'adonarà que és tot una bogeria compartida, és clar.

Però lluny de ser un inconvenient, potser és l'essència de que tot plegat no deixa de ser un somni sense massa sentit. Encara que cadascú acaba trobant o inventant-se un sentit a l'existència (més o menys real), una explicació, una excusa per no tornar-se del revés i fer algún que altre disbarat. Que en el fons, la vida de un ja és tot un disbarat. Per bé i per mal.

Dani T. D. 28/9/2026