NÚVOLS COM PENSAMENTS

   Buscar un parc, localitzar un racó, aturar-se i seure damunt la gespa (per exemple).
Tancar els ulls, respirar. Ser conscient del exercici respirtori. Ser conscient del moment present. Sentir el vent que humilment mou les fulles dels arbre, la gespa, els núvols que passegen pel cel adoptant diverses formes. Sentir l'aire com entre i surt en un mateix.

  Observar també el paisatge de dins. Observar els pensament que passen per la pantalla de la ment com els núvols de l'exterior. Deixar que els penasament passin, sense més. Perquè en el fons els pensament son núvols que es passegen pel cel. A voltes estàn carregats d'agua i descarreguen angoixes, pors, dubtes, merda?, omplint el cap de sorolls, en moltes ocasions.

  Mentre, pel cel de fora passegen núvols que, en el fons son pensaments. Pensaments comuns i contradictoris que amenacen tempestes. Tempestes elèctriques i subtils que van inundant poc a poc la capacitat de raonar del ciutadà de peu. Aquest núvol es van filtrant poc a poc pels móbils, ordinadors i altres parells manuals com per exemple la maquineta de fer punta als llipissos.

  A vegades el paisatge exterior i el paisatge interior es confonen.

De cop obro els ulls i em pregunto si no serà el mateix paisatge. I un només sigui un transmissor completament buit per dins.

Diari íntim, 10/2026