¿PREVENCIÓN O PERVERSIÓN?

                      No deje 

                                 la política 

al alcance 

de los niños.

                                                                                   

  (ni ciertos culos

o glúteos

pandeiros

o trasteiros)

¡Gracias por su colaboración!

Nalga que añadir

¿O sí?

LOS MÁS TONTOS DE LA CLASE

Ya sea a la derecha, como a la izquierda, de un tiempo a esta parte da la sensación que la clase política son los más tontos de la clase.

Y cada vez, en este país,

 hay más y más, pero mucho más políticos.

Diario íntim, 29/10/2024

HORES DE PLUJA

Hores de pluja

rellisquen pels vidres

de la tarda nàufraga.

Quan la vida

és un vertigen

entre un camí

fet de promeses;

i la buidor

més serena

i lluminosa.

Dani T.D. 28/10/2024

SUAVES MENTIRAS

 Mentiras por las redes,

mentiras que dicen tanta verdad...

mentiras desde la edad de piedra,

mentiras con smoking.

Mentiras que suenan tan bien en directo,

mentiras para pescar la verdad en un mar desesperado,

mentiras que prometen vida más allá de la muerte,

mentiras que prometen vida antes de palmarla.

Mentiras para levantarse de la cama,

mentiras para deshacer otras mentiras,

mentiras que mentan cualquier chorrada,

mentiras que mueven el mundo.

Mentiras que evocan tiempos dorados,

mentiras que esperan tiempos mejores,

mentiras que no son tan mentiras,

mentiras suaves para besarte hasta el amanecer.

Dani T. D. 24/9/2024

LEVÁNTATE Y ANDA

          Quien más, quien menos

se miente para poder

levantarse de la cama.

Lázaro Jr., 23/10/2024

LA PREMIADA CONFUSIÓ DE QUALSEVOL DESTÍ

 

   Després d'una nit plàcida, en Pep es va despertar amb el pip de l'alarma del móbil.  Es va aixecar. Passa per la cambra de bany, es dutxà. Immediatament es va tornara disfrassar d'ell mateix i es va prendre un cafè mentre endollava el mòvil. De cop i volta es va adonar que tenia al menys uns cinquanta misstges, més unes trucades perdudes.

  En Pep es va asseure en una butaca, mentre es disposava a mirar el seu primer missatge, quan aleshores li va entrar una trucada.

-Digui´m

-Hola, bon dia Josep Torrat?

-Si, soc jo. Em qui parlo?

-Felicitats! Acaba de guanyar el premi Nobel de literatura d'enguany.

 En Pep no sabia què dir. Era evident que aquella trucada era una broma.

-Però què diu? O s'ha equivocat o m'està prenen el pèl. Bon dia, adéu siau

En Pep va penjar. Per un moment va veure el rellotge. Encara tenia uns minuts de marge. Així que va obrir un parell o tres de missatges. Curiosament tots ells posaven. més o menys, el mateix anunciat: felicitats pel Nobel. Sabíem que arribaries lluny.

  Quina broma és aquesta? Segur que és obra d'en Bruno, pensava en Pep mentre tancava la porta en clau i pitjava l'escensor. Curiosament al cruà la porta del carrer, en Pep es va troba amb un núvol de fotogràfa. El núvol el va seguir una estona disparant faxos i preguntes indescretes i absurdes que anaven dirigides a la seva persona, o això semblava. 

  El cas és que després trenta passes, el núvol fotogràfic va desparèixer. En Pep va respirar fons. Va pensar que potser ja anava sent hora de deixar de beure. Encara que bebia molt poc, una cerevesa després del curro. Per uns moment el seu cos i el seu ésser havien experimentat un lleuger atac d'angoixo, per el que ara en Pep tratava de baixar les escales del metro al cos d'una respiració més pausada i profunda. Tot omplint al diafragma i els pulmons.

  Minuts més tard, en Pep ja es disposava a instal.lar-se en la seva taula on desenvolupava tasques dádministratiu, quan el cap de recursos humans anava directament cap a la seva persona.

-Ostras, felictats pel premi! Si  que t'ho tenies calla't, eh. I això que semblaves una estona idiota. Però les aparences son a vegades tan aparents.

  Aquell cap, mentre deia tot això s'abraçava al seu subordinat com si fos una personalitat de les altes asferes.

En Pep no s'havia què dir. Estava al.lucinant cogombres. Pensava que aquesta vegada en Bruno havia perfeccionat el seu talent per fer bromes als seus amics. De cop, tot dirigint-se al se cap es disposà a deixar anar unes paraules.

-Però si jo no sé escriu....

-Res, avui t'en vas a casa que tindràs molta feina. Encara que abans que te n'envagis anirem a prendre un café. Bé, qui diu un café diu una copa de cava. Vull que m'expliquis des de quan escrius. T'ho tenies molt callat, eh puta...

   A part del cap de recursos humans, va rebre altre felicitacions de companys de feina. Després de tres quarts d'hora fent un cafè amb el jefe, en Pep va anar cap a casa. Havia comprovat el móbil, que aquest no parava de rebre trucades i missatges de gent coneguda i totalment desconeguda. Havia confessat al seu cap, que ell no havia escrit mai practicament res. Que en el seu temps lliure li agradava pintar, viatjar i estar amb la seva novia. I els llibres els obria poc.

    L'únic que escric a vegades és una mena de diari (que tampoc arriba a ser un diari) on apunto frases i ocurrències més aviat xorres que s'em passen pel coco, ja que tinc el cap una mica a quarts de quinze. I més ara, que he fet cinquanta tacos, i això que aparento quaranta nou.

  Tampoc soc massa de llegir. Encara que tinc les meves lectures, però no llegeixo gaire. I sé que m'estic perdent coses. Llegir és molt important, però també hi ha altres coses on poder treure reflexions i certa saviesa. Ja el simple fet de viure, i de sentir-se viu és un punt de partida per pensar amb profunditat. Suposo també que els quadres i els dibuixos que faig també m'ajuden a buscar una vida sinó millor, més plàcida i serena. Per això el que no entenc és com han pogut donar el premi Novel de literatura a un paio com jo. Deu ser cosa d'en Bruno. Quan l'aixampi veure el què...

Dani T. D. 24/10/2024

DIMARTS DESCOSIT

 A l'hora de la veritat,

tot és mentida

Diari ítim, 22/10/2024

NO VOLVERÉ JAMÁS A TOMARME EN SERIO

Que la vida era una absurda comedia,

Uno lo empieza a comprender

quizás demasiado tarde.

Como todos los jóvenes, yo vine

a comerme la vida.

Empezar a ganarme la vida

 con mis cuadros, poemas y demás chorradas.

Marcharme a vivir a la playa,

y reír hasta morir, eran tan solo

las dimensiones del teatro.

Pero ha pasado el tiempo

y la evidencia más cachonda asoma:

reír, reír y reír

es lo único sensato que se puede hacer

en este teatro

                     de la viDa.

Dani Gil de Biednma, 2024

EN QUALSEVOL MOMENT...

       A voltes la vida

és una ferida rara

entre la pluja i el sol,

el somni i la realitat,

la plenitud i la buidor,

entre cor i el cap,

entre tu i jo.

Sovint la vida

és una divertida tara

que fa plorar

sense deixa de riure

per sobreviure

en la buidor més vital,

més mortal.

Quasi simpre la vida

és una dansa misteriosa

que fa ballar seguint

els batecs d'un tic-

tac que en qualsevol

moment

pot explossionar.

Dani T. D. 16/10/2024

VELOÇ TEMPS

Jo ni Cas!!!

 Temps veloç,

dies que s'en van per

 les finetres sense deixar cap rastre...

A a la fi, què?

On va un?

Qui és un? Qui son els altres?

Què és tot això?

Hi ha vida abans de la mort???

En el fons no hi ha tantes respostes.

Molts missAtges, moltes informacions, moltes lliçons,

moltes opinions expertes, molts bruixots amb títol,

però realment diuen alguna cosa interessant, 

que valgui la pena???

Diem nosaltres alguna cosa interessant???

O ens mirem el melic?

Com marca aquesta temps ràpids,

aquests temps de plàstic envassat al vuit.

 Mentre continua la mala política,

lladres que es fan professionals i ens manipulen

i de pas, ens deixem manipular,

 la guerra, la fam, la propaganda, les mentides,

la merda diària que ja passa d'estranqui pel davant dels nassos...

Oracions perfumades que s'estrellen a un cel de barata  porcelana,

Papas de Roma que representen al-no res a la Terra.

A la terra de ningú, malgrat les banderes, les hipotéques, 

la burocracia, el capitalisme tan meravellós i criminal....

I la felicitat, i la soledat, i l'amor en un cambra de silenci,

i la misèria de la guerra, i els petons per wuassap,

i els suicides de sucre, i els drogadictes de farmàcia,

i els beneficis de les guerres,

i la hipocresia tan necessària per que aquest teatre

continui pujant el teló cada nou dia.

Dani T. D. 16/10/2024

POR SI LAS MOSCAS

   Por si las moscas, 

la muerte la dejaré 

para el final.

Si, Netanyahu

                     nos deja, claro.

                         

Dhani Mohamed 2024

FRACASARÉ HASTA EL FINAL

         

            Vengo fracasando 

                     desde el primer día,

fracaso con alegría,

fracaso de amor en desamor,

fracaso con cierto estilo.

Fracaso desde las seis de la mañana,

fracaso bien vestido,

fracaso sin proponérmelo,

fracaso incluso cuando nadie ve .

Fracaso bien despierto,

fracaso hasta cuando tengo

algún que otro éxito.

Porque quien fracasa Dios le ayuda

(y eso que soy ateo).

Fracaso muerto de risa,

fracaso con olivas,

fracaso a la plancha,

fracaso con dos copas de más.

Fracasaré hasta la tumba

(como todo mortal),

pues fracasar es ganar

Y ganar sin ganar es

la mejor manera de triunfar

                                           ¡en esta puta vida!

Dani T. D. 14/10/2024

!!VIVA MANUEL VILAS!!

 

  Seguramente no es el mejor libro del mundo, pero su lectura no tiene desperdicio. Sus quinientas y pico páginas están muy bien aprovechadas. Me he reído mucho y en ocasiones he llorado. 

Manuel Vilas es un escritor genial. Un loco maravilloso. Se nota que es poeta. Y sobre todo se nota que es baturro, aragonés como mi padre. Como Goya y Buñuel.

  A través de sus páginas vamos viendo anécdotas y vivencias de Vilas. No es una biografía exactamente. Se podría decir que no es una novela exactamente, es otra cosa o es más que eso. 

  Cortázar decía que la novela había que traicionarla. Jugar con toda sus posibilidad. Invitar y provocar al lector para que participe y juegue con el libro que está leyendo.

  Por otra parte, tanto Cioran, como Bukowsky (cada cual desde su arte. Uno es un maldito filosofo y el otro un maldito escritor) eran de la opinión que un libro tiene que agitar, provocar y, en cierto modo herir al lector.

En cierta forma, este libro lo logra. Al menos no deja nada indiferente.

 Lo que si sé es que cada página respira vida. Autenticidad, belleza y magia. También es un libro de consulta, pues Manuel Vilas también expone sus conocimientos sobre diversos temas. Y no esconde sus más sinceras opiniones. 

No se corta.

 ¿A demás como no me va gustar un escritor que es fan de Lou Reed?

También hay unas páginas dedicadas al gran poeta de Nueva York.

    Quizás no es el mejor libro del mundo, pero Manuel Vila es un gran escritor. De aquí un tiempo, me volveré a leer el libro. 

   Desde que lo descubrí en su novela Ordesa, lo llevo siempre en un rincón de mi alma.

  Sus poemas también no tienen nada de desperdicio. Directamente son geniales.

¡¡¡Viva Manuel Vilas!!!

Dani T. D. 12/10/2024

ES IMPOSIBLE VIVIR

                 La soledad es como la muerte:

nos iguala a todos.

Y todos estamos bien solas

en este valle de lágrimas,

en esta comedia sin remedio.

La soledad de Dios

y de los criminales,

la soledad del poeta

y de la recién casada.

La soledad nos define

en las paginas de nuestro

 destino más mortal y ficticio,

la soledad es el espejo

del deseo del corazón

más mortal.

La soledad es la madre

de todas las drogas.

Y sin droga,

es imposible soñar,

y sin soñar

es imposible vivir.

Dani T. D. 11/10/2024

COM SI FOS VERITAT

 El telenotícies d'avui

    escup sang

             per la boca,

                           per variar:

Rius de gent fugint de 

la guerra,

fugint de l'infern.

Nens i avis sense braços,

treballadors amb els cranis

fets a miques pels mísils,

  dones violades entre les runes...

Mentre poderosos rics en altres parts del món
s'omplen encara més les butxaques,
doncs la guerra és un negoci més que rentable,
sobretot si les víctimes son 
                        anònimes i miserables.

Hi ha pobles de primera

                                   i de tercera.
Com hi ha ciutadans de primera,
i desgraciats que es moren de fam...

La història sempre està podrida,

perquè explica el passat

de la humanitat podrida,

però sempre hi ha els espavilats de torn
que la maquillen i la manipulen i la prostituexen
per beneficis propis.

Com si la història expliqués sempre la veritat.
Com si la veritat sempre fos veritat.

Dani T. D. 11/10/2024

ESTADOS ANÍMICOS

 El cielo y el infierno 

son dos estados anímicos, 

que a menudo 

se suelen confundir.

Dani Torrat, 2024

PARA NO MATARME

                 Escribo poemas

paro no matarme.

Aunque lo natural es matarse

y cuando antes, mejor.

Y sino se mata uno,

la vida ya le matará

con su aplastante belleza,

con su magia cotidiana.

Poemas escribo

sin tener ni puta idea,

como una excusa tonta

para pasar el tiempo.

El tiempo idiota que va quemando

las hojas del calendario más mentiroso,

mientras escribo estos versos

para matarme con cierta ironía lírica.

Dani T. D. 10/10/2024

LA ARENA DE ESTE MUNDO

   Este mundo es absurdo, y la vida no tiene demasiado
sentido.

Esta conclusión, lejos de amargarme, a menudo me consuela y me da fuerza para seguir no sé muy bien hacia donde.

La cuestión es andar, nadar, pasear e incluso soñar bien despierto hasta que este show baje el telón de una vez y por todas.

 Aunque a veces uno se plantea cosas muy serias. Y en última instancia, siempre me salva el humor. Y como, en el fondo, no me tomo nada en serio, pues resucito después de cada hostia.

  Luego está la vida diaria: el despertador sonando a las seis y treinta de la mañana, una ducha ligera, el primer café de la mañana, el metro lleno de pasajeros con los ojos cosidos a un móvil, la oficina como un antiguo plató de televisión, la urgencia de la faena, los bolsillos llenos de sal de mar.

   Ya fuera del plató televisivo, una cerveza en el bar de la esquina, de repente aparece un verso para una canción que nunca se compondrá (o quien sabe), el super espera la cena y la comida para el día siguiente, ropa cansada para lavar, escribir unas frases desesperadas en las páginas de un libro que no se publicará, la cena recalentada, el telediario escupe sangre por la boca...

   Y a las diez tal vez un poquito de amor entre los dedos o tres páginas de una antigua novela y medio poema de Baudelaire, y hasta mañana si Netayanhu quiere.

Y tal vez mañana, al fin todo salte por los aires.

   Que la vida es un sueño tirado en la arena de este mundo absurdo que no sabe dónde va....

    Pero en fin, de momento tenemos la risa, la imaginación y la ternura. Ah, y unas cervezas...  

Y anar fen...

Dani T. D. 9/10/24

PODRÍEN FER-SE AMICS (O AMANTS)

     Podríen posar-se d'acord i fer dos estats. Podríen fer-se amics, podríen conviure com a bons germans,

Podríen, fins i tot, fer-se l'amor  i no la guerra.

Conviure per dansar millor la vida. Perquè la vida és una dansa còsmica que travessa el cosmos fugaç i caxondu.

Però la realitat és més cruel, perversa i cabrona. Els mandataris sempre son bastant  orgullosos i volen guanyar peti qui peti. I sempre els qui paguen les consecuències son la gent del carrer. Els nens, les àvies, les dones, els homes, els tiets, els marits, les profesores, els pescadors, els estudiants, les infermeres, els metge... Els ciutadans que no tenen res a veure amb la política destructiva dels seus mandataris. I de rebot, els arbre, les flors, els mars, les muntanyes, les bèsties, els insectes, els bolets, la gespa, els prats, les balenes, els caragols...

  Vist al panorama, no hi ha solució. 

L'home és tan bèstia tan ridícul, tan imbècil....

Si estem en aquest món de pas. I la vida és massa curta per anar matant i creant odis inútils que no porten enlloc. Estem fets, ho hauríem d'estar fets per gaudir de la vida i no per patir-la.

  Se suposa que l'èsser humà és un animal intel.ligent. Diuen que és el més intel.ligent d'entre les bèsties (no m'ho crec). Però bé, diuen cada tonteria... Però l'intel.ligència també s'aplica per acomentre crims i fer la guerra. 

En fi, això ja no té solució. 

  Em temo que la pau a la fi regnarà quan ja no hagi cap persona humana de peu.

Dani T. D. 9/10/2024

VIURE ÉS JUGAR (O JUGAR ÉS VIURE)

Viure no és aconseguir,

viure no és guanyar,

viure mai és perdre.

Viure és somniar ben despert,

viure és estimar desiteresadament,

viure és no fer la guerra.

Viure és llibertat,

viure és deixar viure,

viure és cantar la vida.

Viure no és envejar,

viure no és competir,

viure no és tenir èxit.

Viure és fer l'amor

i no la guerra,

viure és inventar-se la vida,

viure és no parar mai de riure.

Viure és jugar

el joc de viure

fins el darrer batec.

Dani T. D. 7/10/24

PROFUNDAMENTE IDIOTA

     Mundo idiota

hecho con guerras idiotas

declaradas por 

mandatarios idiotas,

generan odios idiotas.

Banderas idiotas

hacen que el aire

 sea irrespirable.

El aire sopla idiotamente

y así pasa el tiempo idiota

hacia la nada más idiota.

Si existe Dios

 es profundamente idiota,

porque mira que crear el hombre idiota

que lo resuelve todo con guerras

y conflictos idiotas

para al fin conseguir qué,

¿La victoria  más idiota?

¿Ser el pueblo más idiota

de todos los pueblos idiotas?

Igualados, al fin

por un sistema cada vez

más idiota.

¡¡¡¡¡¡En fin que 

mundo

más idiota!!!!!

Dani T. D. 6/10/2024

ES DISSENYEN GUERRES

 

      Es disenyen guerres en despatxos d'importants mandataris. Perquè encara les guerres (les putes guerres) son el negoci més rentable encara a dia d'avui.

Encara hi ha pobles de primera, de segona, de tercera i fins i tot de desena catagoria, perquè sempre hi han interessos. Ja sigui econòmics, polítics o estratègics.

Pobles que es creuen ser millors que altres pobles.

I si son millor, per què dissenyen i declaren guerres?

El món el mouen els diners, l'ambició, el poder, la por?   

Potser totes aquestes coses, en el fons, son el mateixa cosa: la por.

Potser es viu amb por.

Sempre s'ha viscut amb por. Per què?

Ningú ho sap.

O si: es viu amb por perquè potser no se sap viure. I no se sap viure perquè no es viu des de l'amor a la vida, al color, a la gent que ens envolta, al vent que s'ens empeny, a l'atzar que tots som d'alguna o  altra forma.

Perquè tathom està en al mateix barco. Creuant les misterioses aigües de la vida, cap al gran oceà que és la mort.

Ningú, en el fons sap on va. 

Ningú sap qui és, perquè qui més qui menys s'inventa una màscara.

Una màscara sola que camina per aquest cosmos fugaç.

Una màscara que és un mirall on és reflecteix la veritat.

I què és la veritat sinò por.

La por que fa possible les religions, les ambicions, els nazionalismes, les enveges, les pervercions, les putes guerres....

I aixì anem fent...

Tampoc evolucionem gaire, malgrat tenir mòvil, internet, plataformes de tele, menjar a la nevera, pastilles per la depre...

Dani T. D. 5/10/2024

A FIN DE CUENTAS

 A fin de cuentas,

todo es mentira

y casi nada es verdad.

Al fin y al cabo

nada importa,

al cabo y al fin

 la nada

 también es mentira.

Mentira como el pasado,

mentira como el futuro,

y ficción como el presente.

Mentira como las promesas,

mentira como los años,

mentira como esta vida tan mortal.

Lo más seguro

es que la mentira

sea nuestra principal

condición de mortal.

A menudo  se cree

en una vida más allá de la muerte,

dando por supuesto que antes de morir

estamos vivos de verdad.

Dani T. D. 3/10/2024 

¡QUANTES GUERRES IDIOTES!

 Quin món tan absurd aquest,

quina vida tan rara aquesta

i el temps com un estrany vent

   s'emporta els dies 

          i els somnis cap

               al no-res més clar i lliure.

Quantes guerres idiotes

provocades per governs idiotes.

Quantes banderes, nacionalismes i religions inútils

que tenyeixen de sang els carrers, les places, els bars,

 els hospitals, les escoles, les paraules, 

l'amor, el desig, la tendresa, la íntimitat

   de la gent més anònima i humil.

Quanta memòria trepitjada,

quanta història malgastada,

quant progrés de merda,

quanta violència domesticada,

quanta evolució tan idiotAAAAA!

Quina porquería d'animal racional!!!

Si hi ha una altra vida,

(espero que no,

amb una hi ha més que suficient)

prefereixo ser un escarbat,

abans que pertanyer a 

l'espècie (des)humana.

Dani T. D. 2/9/2023

DAN GANAS DE....

 ¡¡EL HOMBRE CADA VEZ MÁS IDIOTA!!

Dani  T. D. 2/10/2024