LLÀGRIMES DE MAR

     S'acaba el món com cada dia. L'excés d'informació segresta la llibertat de pensament dels receptors. Receptors que van i venen de l'amor a l'oficina, del banc a l'hospital, del Caprabo al cinema, del desig al deure més tediós, del concert d'un Lluç Rumbero a la sempre caxonda agonia del sistema, de la serenitat més acollidors a la guerra més absurda i cabrona.

  Com deia una cançó: y la vida siguió como les cosas que no tienen mucho sentido. Bé, depén. Perquè aquí entra la imaginació de cadascú. Enstein deia que la imaginació és més important que el coneixement. Interassant, oi? Si més no, fa què pensar. I què sentir. Sentir que potser tot és un somnis dins d'un altre somni dins d'un altre somni. I que ens anem despertant per tornar a somniar la vida en directe sense cap filtre que valgui.

  Mentre el món s'acaba i comença cada nou dia, o cada dos o tres mesos. Depén del vent i de l'aigua que porta els núvols. O el plor tendre de les teves llàgrimes de mar salada.

Dani T. D. 30/9/2022

CIGARRETES I MANIES

   Cigarretes que fumen boques,

mirades que escolten de lluny,

dubtes des d'un exili fingit,

paraules que maten.

Esquenes que besen,

silencis que parlen,

diables que son divins.

ateus que resen.

Confusions rutinaries,

trobades perdudes,

amors desanamorats,

morts que no es moren.

Polítics de fusta,

deures esgotats,

vacances sense vacances,

oficines que naufraguen.

Poemes sense versos,

passións clandestines,

futurs sense memòria,

manies sense manies.

Dani T. D. 30/9/2022

PUERTAS Y VENTAnAS

 Abriendo puertas

y cerrando ventanas

en el desierto...

                       

Dani T D. 9/2022

PARADOJA VITAL

 La única certeza 
que me llega 
a convencer 
       (y a ratos)
sin duda,
          es la duda.

El pequeño Cioran,

ESENCIAS CÓSMICAS

                                       Lo que 

no es vacío, 

es insustancial.

                                                 

   Tamara Falsó,

 pensadora extraviada

RIZAR EL RIZO (con ecos de la KGB)

 

EL FUTURO ESTÁ EN EL RUBLO

                                                 Vladimir Puttin,

 Futurólogo y peluquero ruso.

PLAERS ÍNTIMS

   Tenia l'estrany costum de comprar el diari als caps de setmana.  Sentia un immens plaer quan descobria entre aquelles pàgines satinades de periòdic, articles i reflexions sobre l'actualitat més actual.

  Fou concretament un dissabte quan l'Ernest, perquè el protagonista d'aquesta història es diu Ernest, perquè així ho ha decidit a l'autor, l'autor que sóc jo, encara que jo (la majoria de les vegades) mai sé qui sóc. Bé, tinc un nom. Un nom que aquí no revelaré, més que res per pruduència. Mai se sap. Avui en dia la cosa no pinta gairebé. I un pot acabar perfectament a la presó acusat de fals democràta o d'astronauta mal afetat, per posar dos exemples a l'atzar. O pot ingressar, perfectament, a un centre psiquiàtric.

  El cas és que l'Ernest es trobava assegut en un banc d'un parc públic llegint el serenament el diari, quan de sobte va notar com un grapat articles i noticies surtien corrents del diari, i paraven un taxi cap l'aeroport més proper (com si hi hagués més d'un aeroport en aquesta insolent ciutat). L'Ernest no entenia res del que estava passant, però ben mirat és va adonar de seguida que mai en la seva miserable existència havia entés res, res de res. 

   Així que va decidir tornar a casa amb el diari desert de notícies sota l'aixella. Amb les seves pàgines blanques, tret d'algún que altra anunci publicitari, que és el que realment importa en aquesta tan màgica com accidentada i desconcertant existència.

Dani T. D. 29/9/2022

ESENCIAS DE FELICIDAD (fragmento)

 El mundo

no se acabará 

de golpe.

 La humanidad

 

se extinguirá muy

 lentamente.

 Tan lentamente

 que apenas

nadie lo notará.

                                                                     

                                                              Damián Cuevas

                                                               Doctor en filosofia

                                                                Universidad de Bogotà

CARGAS PESADAS

A menudo

 el vacío 

es lo que  

más pesa.

F, Pessoa, 1920

TENTANDO A LO SUERTE

 Ojo con lo que no

 sueñas,

porque se podría no

 cumplir.

                            Proverbio Danés

COM PALAUS

   Dies blaus

que son com palaus,

dies roses

amb ardents nits de noses.

Dies marrons

fins els telons,

dies liles

es posen les piles.

Dies grocs

ben plens de mocs,

dies blancs

no es mouen dels bancs.

Dies negres,

clarors maregen.

Dies verds

en somnis immers.

Dani T. D. 28/9/2022

DESERTS PLENS DE FERIDES BANYADES EN VINAGRE I UNA OLIVA

 

  /

Dani T. D. 9/22

QUIN FUTUR?

 La tardor ja maquilla les

               cantanades

 de la ciutat.

   D'aquesta ciutat neguitosa,

d'aquesta ciutat com totes les urbs

plenes de por i de folliA,

de melangia i alegría.

PleNa de buidors mordernes,

buida de rostres alegres i deSacomplexats.

Conjunt asfaltat de ferides,

d'amor a mitges

amb la camisa mal cordada

i l'anima arrugada dins la jaqueta,

corrent cap al deure

més absurdament rídicul.

La tardOr ja és aquí.

Algunes veus ben informades

diuen alarmades que potser és

                               la darrera tardor.

                     d'aquest món tan... tan...

Que un dit 

                 a la fi

                        pitjarà

                            un botó roig,

   i tot pels aires

                         SALTARÀ!!!

Clar, qui diu tot,

diu quasi res,

                        que ja és.

La tardor ja maquilla les arrugues

                          del futur,

però quin futur???

Dani T. D. 27/9/2022

SUEÑO QUE SUEÑA

  Se bate en el debate,

mientras trabaja en el trabajo.

Luego descansa en el descanso

para soñar desde su sueño.

Y la vida sigue

mientras siguen los días

deshojando su tiempo

tan finito como fugaz,

tan fugaz como infinito.

Y a veces, se aburre sin aburrirse

amando mientra ama

a la dama tan amada

sobre su lecho tan deshecho.

Y la vida sigue

tras un espejismo

desde el espejo del tiempo,

en el cristal que refleja el reflejo

del sueño que sueña 

bien despierto.

Dani T. D. 27/9/2021

AL COMPÁS

 

Quizás todo sea verdad y mentira al mismo tiempo.

                                                           

             Federic Huston,

 Astrónomo Estadunidense, 1980

CON UN PAR DE MELONIS

   

  Rostros vampirizados se inyectan imágenes en vena las 24 horas del dia a través de los móviles, mientras Europa se va apretando cada vez más el citurón. La ultradercha se esta instalando en Italia con un par de melonis perfumados con un cada vez más recosido Berlusconi. Es el resultado de las urnas más demoScráticas. Mientras el gasss se escapa entre los colmillos de Putin que cada día va ganando terreno, aunque Ucrania sea un hueso duro de roer.

 La amenaza nuclear tiene acento ruso. Aunque la amenaza nuclear siempre ha estado ahí, como un perro vigilante. El hombre es un lobo para el hombre. Aunque la verdad es que el lobo es mucho más noble que el hombre, al menos nunca mata por placer.

  El mundo anda revuelto, aunque siempre ha estado revuelto. De vez en cuando asoma la cabeza el Papa, como representante de un Díos (inexistente) e intenta poner orden, regalando los oídos de su parroquia diciendo cosas obvias. Pero el Vaticano no deja de ser otra mafia legal.

  El invierno promete ser duro. Sube la inflación y los precios. La vida se encarece. La vida es dura en este sistema tan sistemático.

  El futuro ya está más que caducado. Los próximos barrios residenciales se empezarán a construir en Marte de aquí unos diez años y las guerras ya serán como en la cansina saga de Star Wars.

  Y el ser humano continuará con sus miserias conquistado y oxidando cada rincón de este espacio fugaz y sideral.

  

Dani T. D. 29/9/22

  

LA BELLA DECADÈNCIA DEL FUTUR

 Dani T.D. 9/22

POEMA HUIDO

    Huidas de buena mañana,

huidas hacia la nada,

huidas despeinadas.

diarias huidas.

Huidas de la propia huida,

huidas encarceladas,

huidas vitales,

huidas mortales.

Huidas desde el primer día,

huidas silenciosas,

huidas alquiladas,

huidas repetida.

Huidas espontaneas,

huidas necesarias,

huidas cobardes 

y a la vez valiEntes,

huidas metropolitanas.

Huidas gravadas,

huidas heridas,

huidas vitales,

huidas ficticias.

  Dani T. D. 24/9/2022

REALITATS IMPOSSIBLES

   Món boig.

   Surto, amenaça pluja. Les guerres continuen, les estadístiques cada vegada més criminals, i l'egoïsme no té remei.

 Encara que avui em sento extranyament feliç, Bé, feliç no és la paraula exacta.

  La felicitat, encara que sigui íntima, sempre és una trampa a tots els nivells. Una bomba que finalment esclata abans d'hora. davant dels nassos Però bé, això son impressions meves que tampoc volen dir res.

   El cas és que estiro les cames pel barri. El barri on visc des de practiment sempre. Aquest barri, en un moment, donant podría ser perfectament fruït de la meva imaginació. ¿Per què no? 

  Perquè fins a quin punt la realitat és real? Suposant que hi hagi una única realitat.

  Aquest text per exemple: estic evocant una realitat que està dins del meu cap. O qui sap... 

Potser el meu cap és fruït d'una realitat llunyana, tant llunyana que resulta ser l'eco d'una veu que diu tembé ser jo. Ja que com deia un poeta argentí totes les persones són la mateixa persona. Per això, també és pot dir que quan un escriu el que li passa, també està escribint com si fos un altre.

  Un altre que en un moment donat lleigeixi aquestes impossibles paraules. Que no sé d'on han sortit. Potser algú me les reclama un dia d'aquest.

Dani T. D. 24/9/2022

IDIOTA VELOCITAT

 

Dani T. D. 24/9/2022

EN CADA MOT

  

      Quan la rutina arruga els somnis,

quan les presses ofeguen l'instant,

quan encara espero a que tornis,

quan el tedi és un gris amant.

Quan ets tan lluny que et sento dins,

quan la intel.ligència és un sac de

 runes,

quan el poder és un grapat de

 cretins,

quan el futur és una podrida pruna.

Quan el res és l'essensia de tot,

quan el temps és un metàfora de la dansa,

quan la felicitat és una idiota moda,

quan ja l'ànima sagna en cada mot.

Dani T. D. 22/9/2022 

RES TAN EVIDENT

 En el fons

res és tan evident,

sovint no cal moure's

per anar lluny,

mentre el futur

massa sovint

                    és un mirall

de la ficció 

                          del passat.

Quasi mai

res és el que sembla,

i tota semblança

mostra la seva

més íntima diferència,

mentre passa el temps

i no passen els minuts,

quan més gran

més petit,

i tampoc el revés.

Que tot té 

el seu contrari,

però el contrari

tampoc vol dir

un radical difèrencia:

sino la mida

del reflex

a través dels distins

espills d'aquest univers

que s'exten

i es contrau

com un cor gegant

que es pot fer

petit com

el bum-bum

que et sona

dins del pit.

Dani T. D. 22/9/2022

RIESGO Y PARÁLISIS

 

  El secretario de la ONU dice que el mundo esta en riesgo y paralizado. Y no podemos seguir así.

  Ahora perece que despierte, como el Papa de Roma (Broma). Estamos como siempre, sólo que se vive más de la cuenta, y se contamina más. Más de la cuenta.

  Seguramente es la especie humana la que falla. Quizás se cree demasiado perfecta e imprescindible, cuando es justo lo contrario.

  Es un milagro que estemos en pie todavía. Eso no quita que se podían morir todos los hijos de Putin (incluyendo a Vladimir). Quizás se viviría más tranquilamente. Aunque siempre habrá algún imbécil dispuesto a liarla.

No hay remedio me temo.

Dani T. D.  21/9/2022

L'ECO DE LA VIDA

 La tarda és un vaixell, 

un vaxell que em porta a la

 lluna.

La lluna està feta de miralls,

miralls que inventen l'univers 

i la vida.

El vaixell és una tarda,

una tarda que és un conjunt 

de miralls,

 miralls reflexen la vida 

                                         i l'ùnivers.

L'univers és la suma

de la tarda, el vaxell,

la lluna i els miralls

que reflexen l'eco 

de la vida.

Dani T. D. 20/9/2022

SIGO MI CAMINO

              Sigo mi camino

sin marcar un rumbo fijo,

pues el viento 

me va llevando del

      sendero

a sus sutiles márgenes.

No sé dónde voy,

me dejo llevar

y cuando acierto el destino,

me equivoco también

volviendo a empezar

como si fuera

por vez primera.

Que a menudo 

la vida aprieta.

Que de prisa

el tiempo enloquece

comiéndose el espacio

que va quedando

hasta llegar

al último eslabón.

El último

que podría ser

de nuevo

el primero.

Dani T. D. 20/9/2022

VOLVIENDO A LA RUTINA

         Volviendo  a la rutina

cuando el corazón

ya es una ruina

y la razón una antología

de la locura más

                -o menos- fina

del desvivir en el ir

y venir del dulce hogar

al neurótico tajo.

Naufragando en la oficina

de la rutina

con un alma

de arena y cartulina,

cuando el cielo

se tiñe de gris

y se confunde

con el tejado

de un porvenir

                         totalmente

hipotecado.

Volviendo a la rueda

mientras se busca

la salida

a este laberinto 

sin sentido

con el rostro vacío

de espaldas a la vida

más espontanea,

libre y natural.

Dani T. D. 19/9/2022

NAUFRAGIS DIARIS

Naufragis diaris,
diàries aventures,
aventures misterioses,
misteriosos naufragis.

Ara és encara
i ara tot és possible
en aquest moment
que és pressent
i que ja és passat.

Cal muntar-se
en la propera onada

sense por, sense manies,
que es momentània
i eterna a la vegada.

Ara és sempre
i  sempre és ara.
en el gaudir alegre
de batec a batec
com una dansa
que ens flueíx
des de dins
cap enfora,
i de fora 
cap endins.
   

                Dani T. D. 19/9/2022

EL SALTO DIARIO

Cada día

 es un salto

 al vacío.

                                          

 Doctor Calamar. 1996

INSTANTS I SENSACIONS

        Després de cada etapa

no queda res,

res de res.

I cal inventar-se,

no mirar enrera,

triar un nou rumb.

Que res dura

i cal navegar encara

oceà enllà.

Viure

és una aventura diària,

un misteri que il.lumina

l'espai més immens,

el que inventem

pas a pas.

Omplint i buidant,

creant i cremant

instants i sensacions.

Dani T. D. 18/9/2022

POR FASCINANT FRONT EL MAR DEL DESIG

 

Dani T. D. 9/22

EL MAR DE SETEMBRE

   

      El mar de setembre respiraba un estiu que ja començava a finalitzar lentament. L'olor de sal perfumava l'ambient i un airet anava perfilant els diferents rostres que anaven i venien pels passeig marítim. Altres rostres romanien relaxats damunt l'arena càl.lida en aquella jornada d'oci.

  En Robert es trobava assegut en una taula dins d'un tendal. Estava gaudint d'unes sardines i una cervesa. Què més es podia demana? No sabia què contestar-se.

  En el fons la felicitat és tan senzilla: mar, sol, bons aliments, suculentes lectures i una companyia entranyable.

  L'endemà l'esperava l'oficina. Encara la veia lluny. O més aviat, no la veia. Perquè una cosa era tenir un ofici, una noble ocupació per realitzar-se com a persona i guanyar el suficient per pagar la cervesa, els llibres, aliments, i d'altres imprevistos. I l'altre era omplir les hores d'un en treballar en un cosa que no aportava massa a l'esperit d'un.

  Però bé, estava muntat així.

O potser, tot era més senzill.

     Els somnis es poden fer realitat. I algún dia ja no caldrà a anar a cap ofina per guanyar una mica de diners.

     I la vida serà vida, lluny del soroll de la rutina de l'oficina. I Robert es dedicaria a pintar i fer poemes davant del mar entre glop i glop d'un dolç vermut i en companyia agradable i sempre acollidora.

  I viure sense masses pretecions, mentre el cor i la ment s'obren als colors del mar i als bells paisatges que configuren el món.

Dani T. D. 18/9/2022

JUGA A VIURE!

Aixecar-se per somniar ben despert,

mai és tard per viure en directe.

Per ser com t'agrada ser,

i jugar tant com vulguis.

No hi ha pressa,

sempre és ara.

Madura al revés,

apren a dir no!

Fica la pota

i no et disculpis

per ser tu.

El temps va que vola,

el temps és el que hi ha,

el temps ets tu

i fes el que vulguis amb ell.

Gaudeix, 

somnia ben despert,

estima, no jutgis,

sigues tan lliure

com puguis.

Digues el que penses

a voltes,

prò pensa el que dius

sempre.

Juga a viure

fins el darrer betec

com et doni la gana.

Dani  T. D. 17/9/2022

RUMORES EN EL AIRE

                 Rumores en el aire

rebotan por las esquinas

en las calles ansiosas

desde mi alma de papel.

Rumores de agua

que refrescan una

curiosidad intangible,

que tiñe el recuerdo

desde un futuro

que siempre es 

ficticio y mortal.

Rumores en las sombra

que maquillan la luz

de los días náufragos,

 inventando la vida

por enésima vez

como un sueño asombroso.

Dani T. D. 13/9/2022

¡DEFECO EN LA CORRECCIÓN POLÍTICA!

 

Dani T. D. 9/22

LA NOVA I TAN ESPERADA INCERTESA

 

Dani T.D. 9/22

PARADOJA VITAL

 Probablemente la vida 

no  tenga ningún

 sentido.

Pero eso no es una razón

 para matarse,

quizás sea 

el principal

 aliciente 

                      para vivir

con más 

                            autenticidad.

Dani T.D. 10/9/2022

MEDITACIONS GALÀCTIQUES

 

 

Dani T, D, 9/2022

DÍAS RELAJADOS

   

   Días relajados, sin planes, sin dirección. Espacios para pensar sin llegar a precipitadas conclusiones.

Despeinarse contra el viento del loco azar, del tan idiota destino.

   Descansar. Respirar hondo. Plantearse todo. Buscarse, inventarse, fracasar con alegría. Vivir sin apegarse demasiado a la vida.

  Meter la pata sin miedo.

Gozar. Cambiar. Contradecirse. Volver a empezar las veces que uno le de la gana. Saber esperar. Tomarse la vida con sentido de humor.

  Total la vida es un suspiro, un accidente, un relámpago, un estallido, unos cuantos latidos, un espacio para preguntarse, para bailar, amar y reír sin limites ni complejos.

Dani T. D. 9/9/2022

EVIDÈNCIES INDISCRETES

 

Tot és transitori
i res dura,
afortunadAment. 

                                   Dani Torrat, abril, 1992

DARRER POEMA XIMPLE

    Temps ximples

en un món ximple,

truca´m i quedem,

i farem al ximple

fins al final.

Completament nus

fusionats en un sol cos

fins a la fi

d'aquesta vida

i d'aquest món

tan ximple.

No hi ha res més,

i a vegades ni tan sols

això.

I què.

Riurem doncs

fins el darrer alè.

Dani T. D. 7/9/2022

JOE, THE LION

  Desde hace unos días estoy saliendo con una canción de David Bowie. Concretamente la que lleva por título Joe the lion que pertenece el genial álbum de Heroes (1977).

 La canción es una compañera fantástica, llena de matices sonoros que llenan cada rincón de mi tan discreta existencia. Me acompaña allá a donde voy: a la calle, al curro, al supermercado, a la farmacia, al bar, a hacienda, al hospital, a la carnicería, a la gestoría, ¿al tanatorio?, a la cama ya sea sólo o acompañado...

 Joe, the lion tiene el espíritu de Bowie por supuesto, como el resto de sus composiciones. Impregnada de un mágico surrealismo que tiñe la realidad más inmediata con interesantes matices y colores más intensos y cálidos. La guitarra eléctrica que se oye al principio me traza un prometedor camino hacia la esencia de las cosas y de mi mismo. Bueno, uno mismo no deja de ser una enésima metáfora de nada especial que, es donde nace y muere todo, des de cada latido que dispara el corazón.

  A través de esta canción, Bowie me habla y me guía. Me guía por este misterioso laberinto de niebla que es la vida. Que, todo hace suponer, no va a ninguna parte.

  O sí, depende de las canciones que te acompañen a lo largo (y a lo corto) de esta bella y a la vez absurda travesía que es la vida (esta puta vida) Y más si las canciones son de David Bowie. Bowie, mi Dios particular, mi amigo, mi confidente, y uno de los grandes amores de mi vida.

Dani T. D. 7/9/2022