NAUFRAGIS DIÀRIS I VITALS

  A vegades naufrago en un dia espacialment indecís, i no sé si vaig o vinc. Si trobo alguna cosa, si busco d'altres. M'interrogo davant del mirall del labavo, qui sóc, i qui és aquest beneït què em mira. I no sé què contestar-me la veritat. De fet estic cansat de contestar-me. De tenir a mà sempre un sòl.lida resposta a tot als inconvenients que les meves passes van trobant, camí qui sap on.

   Encara que, d'un temps cap aquí, i cada vegada més, trobo més interessant els dies indecisos. Resulta sá per l'esperit i pel cos, posar-ho cada 2 X 3 (=6) tot, absolutament tot, en dubte i potes en l'aire. Perquè en el fons un mai deixar de ser un ésser completament provissional. Sí, sí doncs la canxonda de la senyora Mort es pot presentar en qualsevol moment, i ja que estar del tot preparat, o no, i quan vingui a veure quina cara fot un.

  Però tornant al tema que m'ha dut a aquestes línies, diré seguiment que els millors dubtes sempre versen sobre un mateix. Es sá, al menys per un servidor, posar en tel.la de dubte les pròpies opinions, les pròpies combiccions i també, com no, els més íntims perjudicis. Ja que som un conjunt de perjudicis, ja que com bé indicava Einstein: "És més difícil desintegrar un perjudici, que no pas un àtom."

  Un no deixa de ser una màscara, una màscara que es fa més dura en el transcurs dels anys. Per això és interessant treure's la màscara de tant en tant, i respirar de debó, i desapendre totes les lliçons apresses per viure més autènticament. Viure sense por a obrir noves portes. Viure sense por al naufragi que genera la pròpia vida diària.

  Un no deixa de ser el principal enemic d'un mateix, i bé com deia Napaleó "Procura tenir més a prop els enemics, més que els amics". I el millor de tot és que puc estar del tot equivocat en aquetes paraules. Bon any!

  Dani Torralba 29/12/2015