APUNTS VITALMENT INCORRECTES

    Sovint surts de l'oficina amb ganes de matar algú, però no tobes a ningú disponible, ni tan sols un fastigós bisbe. I et poses a escriure per no matar-te, i així esgarrapar alguna espurna de llum, de bellesa, de vida... Escrius des de fa temps, i no saps ben bé perquè. És una cosa com irracional que potser no condueix enlloc. O sí... Hi ha gent que viu del que escriu. En certa manera tu ja vius per escriure. O escrius per viure.
Si la vida no fos tan cabrona, no tindries necessitat d'escriure, ho saps.
Com saps també que queixar-se no condueix enlloc. Però sovint ens queixem perquè és la via més fàcil...
Ja tens una edat, però et sents igual que aquell nen que vas ser. I en certa manera encara ets. Els anys passen molt de pressa, potser massa de pressa. I al final no saps si serveixen per alguna cosa. Sent que la vida, en certa manera, té alguna cosa de somni. Sí, és un somni mortal, sense cap ni peus. Ja que viure és una experiència i, no té perquè tenir significat. O potser sí. Viure ja té sentit per si sol. Per tu viure és ecriure, encara que a vegades no escriguis.
   També camines, parles, calles, penses, fas petons, et fas palles, tens orgasmes amb senyoretes interessants, dubtes, t'equivoques i dubtes encara més.
  Viure està ple de coses senzilles i petites i no calen somnis inabarcable. O si. Un proverbi xinès diu que tingues cura del que somnies perquè es pot fer realitat.
  T'agradaria tenir una parella estable. Potser casar-te, qui sap...Ja tens una edat el cap i a la fi. Total, és llei de vida, o això diuen. Però també és llei de vida sentir-se lliure, no sentir-se lligat a ningú, conéixer gent nova, fer el payasso, somniar impossibles, ESCUPIR A LA CLOSCA PELADA DELS CRETINS!!!!!!!!!!, com diu en Papasseit.
  Sovint no saps el que vols, i et sent un idiota odolescencia. I et sent ferit d'altres opionions que provenen de l'exterior. I et tornes a questionar tot i deixaries fins i tot d'escriure i et mataries.

Però no és tan fàcil.
També t'enganyen els sentits quan estàs atrapat dins de tu mateix. Alehores et poses una canço d'en Sabina, com si fos una medicina:

"Creen porque la gente
ya no habla de mí,
que estoy más acabado
que Antonio Machín"
  
Dense prisa
si me quieren enterraR
pues tengo la costumbre
de resucitar.

Y salgo del nicho cantando
y sigo vivo y coleando
pero pasando ehehhhhh...

pasando de místicos,
pasando de criticos
pasandolo bien.

pasando de novias,
pasando de fobias,
pasándolo bien.

Pasando de mapas
pansado del Papa
pasándolo bien.
 PASÁNDOLO BIEN   JOAQUIN SABINA.

  Sovint vols viure, només viure, tan sols viure...Fins al darrer alé, sense rutines, ni idiotes obligacions, ni lleis estúpides de pà sucat amb oli...Sense necesitat d'enveges ni de putes religions fatxes. Ni de ideologies podrides que acaben buidant el cervell, l'ànima i la cartera.
Sí, sovint...encara esperes viure noves i brutals experiències.

I és que sempre el millor està per venir!!!!!!!!!
Dani T. desembre, 2012

QUINA CASUALITAT, LA VIDA!

 Com cada dia a dos quarts de nou l'Enric anava camí a l'oficina. Anava a peu. A L'Enric li agradava caminar. Era la segona cosa que més li agradava en aquesta miserable existència. La primera era... bé depén de l'època. Estaba entre el sexe, la literatura i el cava brut del Penedés.

   Aquell matí, com diàriment, anava a travessant els mateixos semàfors, les mataixes cantonades, els mateixos baretos. I també, com no les mateixes cares. Una d'aquestes cares era la d'una dona jove que li resultava estranyament atractiva. Aquesta dona sempre es trobava en el mateix lloc: en un portal amb  el posat d'esperar algú. Potser esperava un cotxe perquè la portés al seu lloc de treball. Quan va arribar l'hora de passar per davant d'aquella noia, l'Enric es va aturar al costat, i dirigint-se a ella va dir:

-Escolta que et puc fer una pregunta?

La noia es va sorprendre, però va moure el cap afirmativament

-Et semblara una barbaritat, però em preguntava si t'agradaria follar amb mi

Es va fer silenci. Les faccions de la noia es van envermellir, i a la fi.

-Escolta però de que vas? Ets un pervertit de merda!

Enric li contestar un pel neguitós, reconeixia que havía acavat de fer una cosa total absurda i fora de lloc, perà va continuar amb la seva empresa.

-Perdona, es que cada dia et trobo aquí. I em sento molt atret per tu. Sé que no son formes, però ho volía intentar.

-Assaltes a totes les noies sempre d'aquesta manera tant barruera ?

-No, si vols que et digui la veritat és la primera vegada. I no sé com he gossat fer una cosa així. Però perdona ja m'en vaig. No et volía melestar, ho sento. Fins demà, o no. O fins mai.

L'Enric va seguir el seu camí, però la noia el va atura.

-Espera, no tan ràpid. El cas és que m'has agafat d'imprevist i m'he posat tota calenta com una gata en zel. Si vols, a dues cantonades d'aquí, hi ha un hotelet. Anem a veure què passa.

-D'acord. -va dir l'Enric

   Seguidament es van posar en camí. L'Enric seguía a la noia. No van trigar ni cinc minuts en trobar l'hotel. Van entrar i demanaren una habitacíó. Van pujar en ascensor a la tercera planta i, abans d'entrar a l'habitació l'Enric va fer una trucada pel móbil avisant que aquell dia s'havia aixecat amb febre i amb tos. I que per tant no aniria a treballr.

-No et preocupis Enric, ja se sap aquets dies.... Ara dorm i tapat i posa't bé -li va dir una companya de l'oficina.

   Un cop plantats a la porta de l'habitació, les petites mans de la noia obriren amb les espective claus l'habitació. Instants després quan la porta va ser tencada, els dos es van desfer dels abrics. I es van trovar als peus del llit. Es van començar a tocar, timidament, com palpant el terreny. A mida que es trobaren comòdes es van anar treient-se la roba. Les boques van començar a besar-se o més aviat a menjar-se. Tenín gana, molta gana. Era la fam del desig. Un desig que anava escalfant motrors. Els dos cossos a la fi van caure sobre el llit, i ja estaven quasi despullats del tot. Els dos sexes es preparaven per la culminació o les culminacions. Les llengües eren dues serpents que s'arrossegaven per les terres d'un plaer indescriptible . I les mans no paraven d'acaronar i d'entrar en coves húmides i de recorre turons i cilendres de mel i escuma. I els planetes es preparaven per girar a l'hora. Tot estava en el seu lloc, com un complex diví i a l'hora díabòlic. El penis de l'Enric estava dur com una pedra. Era una fletxa de carn i de sang que ja buscava entrar en el paradis de la vegina humida i salada d'ella. Però abans va ser la llengua d'ell que va entrar delicadament en els llavis de la vulva d'ella. Suaument com un àngel de platja caigut de l'infern més dolç. I ella va començar a xisclar de plaer. De plaer que travessava el set mars, totes galàxies i rebotant per les parells esponjoses de l'infinit.

-Espera, un segon. Em poso la goma.

Ja dins de la noia, l'Enric va començar a moure's al compàs de les onades del mar. Al cap de poc canviar de posició. Ella a sobre, covalgant el seu penis cap al misteri de la creació  on es revel.la l'entrellat de tot aquest caos existencial com la bella essència del no-res. Aquell no-res com l'excusa més perfecta de tot alé de vida.

Van passar mig matí fullant. Gaudint com ningú, perquè el món -en aquells iunstants- era d'ells. Estaven vius, pnament vius, i així ho mostraven. Després aquells dos espontanis amants es van adormir, com dos angelets.

  Eren les dues de la tarda  passades, quan l'Enric va obrir ells ulls. De seguida va veure a la seva desconeguda amant que també estava desperta i el somreia.

-Per cert em dic Berta i, sóc ilustradora de contes per infants. Tinc trenta-cinc anys. Tinc novio, però com si no en tingues perquè...

-Espera, espera....no fa falta que ens expliquem la vida

-¿Per què no? Escolta, em sembla que és el mínim que podem fer. No sé, és que acabem de revolcarnos com animals, hem compartit fluits. Això és íntimitat, diria jo.

L'Enric va badallar llargament. Després es va aixecar. Es va posar els calsotets i la samarreta i, es va acomodar a una butaca que hi havia davant d'una finestra que donava el carrer.
-Jo em dic Enric Sanchis, tinc quaranta dos anys. Treballo en una empresa de Alimentació com admistratiu des de fa uns quinze anys. En les meves estones lliures escric relats i poemes. L'any passat vaig intentar suicidar-me, però no vaig poder. Vaig saber que em faltava bogería per matar-me, i em sobrava lucidesa, que no intel.ligència. Et resultaré un tio passat de voltes, és el que hi ha. Acabo de viure una experiència altament extroordinaria amb tu. No m'ho crec ni jo. No les tenís totes, doncs és la primera vegada que faig una cosa d'aquesta.
 Berta encara continuava estirada en el llit, tapada amb els llençols i el cobrellit.
-No t'ha sortit gens malament....Jo també és la primera vegada que faig una cosa d'aquestes. I la veritat és que ho necessitava. Això de fer una cosa imprevista, il.logica i totalment desorbitada és una de les coses més existants que he fet mai en ma vida. No sé si després d'això sortirà alguna cosa, ara m'ha entrant ganes de xerrar amb tu i de coneixe't, al menys fer-me una idea.
-Com vulguis, però a vegades son les paraules les principals causes dels malantesos entre la gent.
-Això és perquè no sabem parlar i menys escoltar
-O perquè hem perdut el sentit de la paraula, i tot neix en la paraules. Si no hi ha paraules no hi ha res. Si ho penses bé fins i tot el silenci esta fet de paraules.
-I parlant d'un altra cosa. Peruè et volies matar.
L'Enric es va quedar pensatiu per uns inbtants. Després va tornar
-No sé... és complicat. O senzill. El cas és que un día sents que tot el que fas no té sentit. Que la vida convencional que t'envolta és completament per degenerats mental i emocionals i que el suicidi tampoc està tant malament. El que passa és que....com t´ho diria matar-se implica una dosis important de bogeria i de vitalitat, negativament parlant és clar, que jo no tinc per desgràcia.
-O per sort, Perquè si l'any passat t'haguèssis llevat la vida no haguèsim fet l'amor d'aquesta manera tan apassionada i, no ens haguèssim conegut.
-Tens raó... el cas és que des de aleshores hem prenc la vida com si fos un salt mortal diari. Encara treballo en una oficina de caca de mandril. Però, m'algrat el meu pessimisme, estic fent progressos. No sé on acabarà tot això, però les aigües de la vida sempre acabant portant a bon port. I avui els teus llavis, el perfum de la teva pell, els teus pits, els teus cabells i ara les teves evocadores paraules m'han donat l'alé per seguir navegant. Després d'avui....
 La Berta el interrompre
-Mira, després d'aviu ja quedarem...O tampoc farà falta perquè sé que sempre estaràs en mi. Sempre que vulgui estar en tu, tancaré els ulls i aparaxeràs com un àngel del desig i del plaer més diví. Estimant cada racó del meu cos. Encoratjant cada batec del meu cor, donant alè a la meva ànima tan desorbitada.

(contininuarà...)

LA TENTACIÓN DE PROSPERAR

Cansado

de suicidarme cada día,

he agotado al fin

la tentación de prosperar,

la coquetería de fracasar.

No me creo nada,

absolutamente nada.

Soy libre como el agua,

salvaje como el fuego,

inútil como cualquier mortal.

II

¿y si todo

es verdad

y la vida

no es una maldita broma?

A veces uno

en lugar de ecuaciones,

formula versos 

para llenar

las horas idiotas

de su vida.

Y para no precipitarse

al despejar la X

y lanzarse al fin por
 la ventana

de un octavo piso.

III

Antes de nada

agota las ganas

de reír-te de TODO

empezando por tu puta calavera,

que
no hay nada más.

no hay nada más,

¡¡¡¡¡¡¡¡no hay nada mÁs!!!!!!!!.

Dani Torralba. dic, 2011

NO ES UNA META

Otra vez navidad,
¡Me cago en 2!
Máscaras de felicidad adulterada
por las aceras invulnerables
de la mediocridad más consumida.

Mientras ando por las calles
solitarias con el alma arrugada
en los bolsillos de la gabardina,
y la luna colecciona los cromos
de la décima insurrección
del Diablo que  habita
en las botellas que me van consumiendo.

A menudo vivir
es una estúpida herida
que coagula en las orillas
de las aguas de la superficie,
en dónde flotan
nuestros egos más ficticios
y vacíos.

Vivir no es una meta:
es un vértigo,
un salto al vacío,
tus besos prohibidos,
mil silencios ardiendo,
un grito sordo en mitad de la noche más desierta
que rebela la evidencia
de la nada más sublime.

Dani T. dic. 2012

Jerone aprobó el examen y murió feliz. Una historia contada por Billy Moore, ex condenado a muerte

Billy conoció a Jerone en el corredor de la muerte de Georgia, en Estados Unidos. Jerone se apuntó a los cursos de Biblia que Billy ofrecía a sus compañeros. Jerone tenía mucha ilusión por participar en esos cursos, tal vez porque la religión era uno de los pocos consuelos a los que podía aferrarse para escapar de la idea de morir electrocutado en la silla eléctrica. Volar con el alma antes de hacerlo con el cuerpo.

Billy lo aceptó en su grupo, pero Jerone se comportaba de forma extraña. No leía los fragmentos de la Biblia cuando Billy se lo pedía. -¿Qué pasa?, le preguntó Billy. Después de mucho hablar con él, Jerone le contó su secreto: no sé leer. -¿No sabes leer?, ¿y cómo aprobaste la escuela?, le continuó preguntando Billy. -Bueno, era un chico conflictivo y me pasaban de curso para no dar problemas. Para no dar problemas ahora, para que el problema te estalle en la cara después. O, mejor dicho, para que después estalle el problema en la cara de otro.

Billy descubrió que Jerone no era problemático, sino que simplemente padecía algo de retraso mental. También descubrió algo más, algo que sólo podía ver un corazón amigo: a Jerone le encantaba la música rock y podía aprenderse la letra de una canción con sólo escucharla una vez. Y así fue como Jerone aprendió a leer y a escribir.

Un día Jerone se acercó a Billy y le dijo: me ha llegado una carta, pero no sé bien qué quiere decir. Billy le explicó que se estaba revisando su caso, así que escribió a su abogado y le explicó que Jerone era algo retrasado y que debía ser liberado. El abogado de Jerone le explicó que el Comité de Apelación debería asegurarse de que realmente padecía una discapacidad y que, para ello, le harían un examen.

Billy intentó explicarle la cuestión a Jerone: mira, te van a hacer un examen y tienes que suspender porque, si apruebas, te matarán. Jerone no lo entendía. Billy insistía: si apruebas, mueres. Jerone no quería entender. ¡Que te electrocutarán si apruebas!

- No lo entiendes, le respondió Jerone. Tú no sabes lo que es que tus compañeros se rían de ti cada vez que te balbuceas, cada vez que te equivocas, cada vez que suspendes un examen. Tú no sabes lo que es escuchar sus risas una y otra vez, cada curso, cada año, toda tu vida…

Llegó el día del examen y Jerone sacó una puntuación de 71. Se aprobaba con un 70. A los tres días fue ejecutado.

Jerone murió feliz. Billy lo supo cuando sus carceleros le leyeron sus últimas palabras, a modo de tortura en la antelasala de la muerte. Afortunadamente, Billy nunca fue electrocutado, porque la familia de la persona que asesinó le perdonó y pidió que el Estado le perdonara. Y gracias a ello he conocido la historia de Jerone, el amante del rock que aprobó un examen y a los tres días murió feliz.

Feliz, porque había aprobado el examen de su vida. Feliz, porque se demostró a sí mismo que podía ser mejor persona en un lugar tan inhóspito e inhumano como un corredor de la muerte. De lo peor puede salir lo mejor. Gracias por recordárnoslo, Billy y Jerone.

Recomendación: Una pequeña ciudad de Alemania

¿A quién no le gusta la ironía inglesa? ¿Como se refleja mejor la impostura de la política, de "La política con mayúsculas" dixit Josep Cuní el día después de las elecciones catalanas? Pes si, con una obra del maestro Jonh Le Carré. Ambientado en la época de postguerra de la Alemania Occidental, los delegados políticos de las fuerzas aliadas en la ciudad de Bonn, conforman una trama que esta salpicada de ilusiones fustradas (yo quería la mayoria absoluta), mentiras (volem ser la força del poble, y los comedores sociales a tope) y trasiegos miserables de políticos, espias y demás noble estirpe (alcades xarnegos robando...).

Es decir, uno obra que ha encontrado en la época actual cabida, ya que nunca estuvo tan denostada la política, moral y éticamente. Aunque, cabe decir ¡gracias a Dios! que el libro se desenvuelve por estos lances pero los personajes, ¡qué grandes personajes! y, hacen que la novela sea un libro imprescidible para aquel que disfrute de tramas internacionales.

PD: Casi se me olvidaba, en este libro he leido de las mejores conversaciones entre personas. Si alguien lo lee que me comente al respecto...

Saludos a todos