A diari la soledat m'acompanya en silenci. M'escolta. Em fa parlar. Em pregunta coses i em convida a una cervesa en qualsevol bareto obert.I sense adonar-nos, un altre any, una volta més al voltant de la gran foguera, un munt de dies al seu costat. Ella i jo. Jo i ella.
Perquè tots estem sols, i a la vegada no ho estem, o no ho volem reconèixer que ho estem.
A la feina, per exemple, tens companys. Sí, passen de pressa les hores. Sí, tens treball...Però a l'hora de la veritat... un està només amb la seva soledat.
I la soledat sempre està en nosaltres. Encara que estiguem envoltats de gent, de coneguts, de rostres amables, de mans tendres, de boques dolces, de llibres, de cançons, de perfums...
fins i tot d'amics i familiars.
Mentre la vida passa. I un es cansa. Es cansa i no sap ben bé de què.
Però la soledat sempre està allà. Com una amiga íntima que sempre ens acompanya, ens posa paraules a la boca i ens diu que el millor sempre està per venir. Encara que en el fons sabem que és una mentida més que ens fem a nosaltres mateixos, perquè sabem que potser és la única sortida per continuar.
¿Però continuar exactament què?
Perquè un veu el món i a l'espècie humana, en general: les seves enveges, egoïsmes, misèries, guerres, pors.... I a sovint li entren ganes de sortir corrents. I sent enveja sana dels altres animals, de les plantes i fins i tot de les pedres, del mar, de l'aire....
En fi, que a vegades la soledat em convida a seure en una taula, i em dicta paraules com aquestes que volien sortir.
I no sé d'on surten. No tinc ni idea...
Si algú ho sap que es posi en contacte amb la meva soledat.
....O potser li pregunti a la mateixa soledat... ¿No?
Per cert, me quedat ben agust... I el puto nadal dels collons ja ha passat!! Uff...
quin descans....
.jpg)
.jpg)
.jpg)
.jpg)
.jpg)