DIARI D'UN NAUFRAGI 3 (DINS DEL LABERINT)

    Ja fa setmanes (o mesos?) que anava passejant camí de casa, quan de sobte vaig sentir que havia entrat sense voler en un laberint. Allò m'era del ben inesperat. D'entrada vaig comprobar si tot pllegat era fuït de la meva imaginació, doncs sovint em passa que em quedo distret, penjat de no sé quina estranya dimensió. I sé que en el fons no hi ha tanta diferència entre la realitat i ficció. Però bé això és una altra historia.

   Ara, sense adonar-me, havía entrat en un laberint. Un espai ple d'habitacions, i a cada una hi havia una cosa diferent. Les dos primeres habitacions hi havia un llit en el centre. En aquells matalasos en vaig estirar a reposar i dormir durant un temps indefenit. Sí, m'havia entrat un inesperat cansament. Un esgotament com mai havia tingut fins aleshores. Llavors la meva idea era tornar a casa, però alguna cosa m'ho impedia, i no s'havia què era. Era com si tingues tones de ciment dins meu, Em vaig sentir molt trist i desorientat, no comprenia què cordons estaba passant. En el fons la vida és inmensament frágil, i mai som prou conscient. Creiem saber que la nostra historia és breu i finita, però mai no som prou conscient. Vivim en una il.lusió que sovint ens fa perdre tota perpectiva. I tot plegat millor així.      Tot plegat, res té massa sentit. Però bé, això és una altra historia.     Finalment vaig calcular que en aquells dos llits vaig estar unes dues setmanes dormint. Bé, mal dormint diría jo. La major part del temps no dormir. Els ulls oberts com dues taronges, eren els principals espectador de les meves més criminals i subtils absessions. M'interrogava sobre tota mena de cosa. Sentia, per moments una ansietat com mai havia sentit abans.

No entenia res de res.

   Algú m'havia donat una poció, o havia llençat algún producte tòxic a l'aire. O vés a saber, aquesta vida és ben estranya. Vaig sentir por. La por, en el Fons, és ben subtil i poca-solta,

Aquells llits en el Fons eren dos taüts. Dos capses fúnebres,

Dos rectancles aparentment comòdes, però que convidaven a dormir amb els ulls oberts. Per ser vigies de la més fosca nit. La nit eterna que es perd temps enllà.

    Després vaig aconseguir abandonar els llits. Curiosament portava roba nova i no vaig ser conscient d'haver-me canviat.

  Encar em sentía cansat, però al menys havia aconseguit posar-me d'empeus, A continuación vaig seguir caminant per una passadís amb les parets verdes Aquell passadis, o aquells passadissos no sempre estaven coberts, il.lumitats per fluorasent, sino que sortien a l'exterior i el sostre era el cel obert. Vaig caminar una estona, quan el cansament em va conduir a una altra habitació. Dins d'aquell espai hi havia una taula amb menjar, bastant menjar. Hi havia de tot: pollastre, sopa, peix, mandoguilles, arrós, amenides, patates bragides, embotot, pa, froigràs, biquinis, café, llet, galetes, malindros...i més, molt més. No m'ho vaig pensar dos cops, em vaig asseure i vaig omplir el pap. Tenia gana. De fet semblava com si no hagués menjat en anys.

  Després em vaig estirar a un llit que vaig trovar a una cambra que vaig descubrir rera una porta verda.

   Al cap d'unes hores vaig proseguir la meva tan rara odisseo per aquell laberint on el destí, m'havia posat. Els meus peus estaven relaxats i el resta del meu cos també. La ment, seguía inquieta. No parava de plentajar-se coses ben extrnyes, mentre buscaba respostes davant d'aquella tan insòlita situación. Quan de sobte vaig anar a petar en una sala on estaba de taules plenes de tot tipus de telèfon. De cop i volta va sonar tots els apareís alohora. Jo sentía que m'estava tornant boig. I la primera reacció va ser anar despenjant els telèfons.

-Digui? Digui? Digui?

  Però en prou feines sentía les veus de l'altra punt de la línia, o del satèl.t. I això que hi havia veus que reconeixia, o això em semblan. Eren amics, membres de la meva famílis, algún que altre amor oblidat, companys de feines, veÏns….

(continuarà…)                                                 

 Dani, T. D. 7/3/2021

DIARI D'UN NAUFRAGI 2 (REALITAT I FICCIÓ)

Em  despertó. Vinc d'una nit llarga. No me'n recordó si he somniat. De fet, potser encara segueixi somniant, i la nit segueixi dansant espai enllà….cap al mai més ridícul i absurd.

Ara em trobo 

 en un desert ple de portes tencades. Intento recordar la vida d'abans, i sento que és un enèsim artifici. Ara no sé on vaig. Dubto del dubte que evoca cada batec que desplaça la raó.

Ai! la raó, la puta raó!! Raó assassina de la vitalitat que susbtrau l'essència de cada moment. ¿De cada moment?

   Això, en vinc a referir, el temps. Un no deixa de ser temps en un espai que és finit, i que en prou feines existeIx.

   Un, en el Fons, no deixa de ser un accident. 

Un atzar desmaiat, Un producte defectuós de la matèria, una frase subordinada que absolutament res significa.

Ara no sé on anar. No sé qui sóc. No sé si sóc de veritat o de mentida, no sé tampoc què faig en aquest fugaç, màgic i patètic univers. 

    Realitat i ficció, ficció i realitat ¿quina diferencia hi ha? No hi ha cap. O depèn…. Depèn ¿de què? QUI sap. El més lògic és que en difinitiva res existeixi. Tot sigui pura il.lusió que rebota en el mirall de la buidor més misteriosa I Absoluta.

   El mès lògic és que la vida sigui un error de la llum i la matèria, que es destenyeXi en la nit més verge dels temps, On tot començament és també tot final. I tot final no deixa de ser una altra excusa que res importa.

Exactament com sempre, com ara, com mai….

Dani T. D 6/3/2020

TIEMPOS VACÍO

     Escondido en una fría intemperie, huyo de la huida pero tampoco puedo. Algo se pierde, algo me pierde, Me muevo pero sin moverme. Me ahogo en mi propio aliento. El corazón es una playa de ceniza. No hay tiempo. Nunca ha habido tiempo.

     Sombras de sangre, tiempo vacío, árboles caídos, vida seca....Perdiendo el timón. Quizás esto sea el último eslabón. El cielo en el infierno, el infierno sin puertas. Ya no hay dónde escapar. 

 Estoy vivo pero también bien estoy muerto. Escribo palabras inconexas. Escribir ¿para qué? Yo qué sé... Si  tampoco vivo ni muero. Tan sólo respiro y me ahogo. Vomito el ser del ser que un día imaginó ser. ¿Imagino ser? Floto en un aire de cemento dónde la razón es la esencia de una inevitable locura. Me mato sin matarme, pero si no soy nadie ¿Me puedo matar?

  ¿Qué es la vida?

¿Qué es todo esto?

¿A caso una broma de los dioses?... ¿uNA incógnita que hay de resolver? ¿Un motón de minutos sin sentido? ¿Un azar preso en un deseo despeinado en un fugaz infierno?

Me ahorco sin cuerda en el callejón sin salida de mi podrido corazón. Espero un tren de lágrimas comprimidas en la estación de una espesa y alquilada resignación. Escribo, y no sé porque escribo.

  Todo es un malentendido, No sé cuál es mi sitio, si tuve algún sitio alguna vez. Escupo pedazos de pensamientos escayolados que saben a ceniza. 

   Soy un error en el tiempo. Y el tiempo siempre es un descrédito de cualquier medida horaria. Espero sin esperar Absolutamente nada. Y estoy inquieto en un irregular quietismo. A fuera el infierno me llama. Por dentro el infierno me inventa. Me inventa pesadillas envasadas al vació. Mientras mis manos teclean palabras ansiosas, una tras otra. No hay puertas en este desierto. No hay puertas donde huir de la huida hueca bajo este cielo infernal que produce una ansiedad crepuscular y maldita, crecida de mi no ser.

  Esto no sé lo que es. Lo escribo sin pensar. ¿Es necesidad? Si acaso fuera así, tampoco no sé para qué.

                              

..El Diablo que habita en mi, 6/03/202

EN MIL DESISIERTOS

Perdido en un desierto,

me ahogo en mi propio aliento,

y sólo siento miedo de mi miedo.

Paralizado dentro de mi,

sólo sufro 

sin hacer absolutamente nada.

Las horas pasan a gran velocidad,

oxidando la vida

en su tic-tac tan decadente.

En un desierto perdido

me suicidio a diario,

saltando a un abismo sin fin.

Y el corazón atascado en la garganta

no para de indagar, aplastando

con un cenizo pensamiento

cualquier huella de vitalidad.

DaNi T. D. 4/3/2021

INFIERNOS DIARIO

Infiernos realquilados,

infiernos en el cielo,

infiernos despeinados,

infiernos, siempre infiernos.

Infiernos vocacionales,

infiernos de quita y pon,

infiernos como paraísos,

infiernos pasionales.

Infiernos en cada latido,

infiernos restriñidos,

infiernos sin sentido,

infiernos diarios.

Infiernos de nueve a seis,

infiernos completamente helados,

infiernos insoportables,

infiernos descapotables.

Infiernos silenciosos,

infiernos vanidosos,

infiernos de diseño,

infierno del futuro.

Dani T. D. 3/3/2021

PROCESOS AGONIZANTES Y SUICIDAS

Al abismos con una sonrisa fúnebre.

Huyendo de la nada más inmensa hacia la nada más evidente.

Vivir, a menudo, es esa agonía que no tienen hacia la desesperación más intangible.

¿Qué hacer cuando no queda ningún lugar a dónde ir?

Cuando uno se convierte en el centro de su propio vacío....

El futuro cadáver que al fin seré espero que al menos ya no tenga ni nuevas ni viejas esperanza.

La vida se pudre en los huesos. Lenta y rápidamente a la sombra de las horas que se rompen el cuello contra el hueco que va dejando el tiempo.

Nada qué esperar, nada qué hacer, nada qué vivir, nada qué morir.

Escribo palabras muertas que a la vez me escriben totalmente cadáver, o por.

Al fin lanzarse al vacío, y a ver qué pasa..

No encontrando lugar idóneo en donde morir al fin.

Soy sólo un error del azar más idiota.

Sólo me arrastro por un desierto....

¿Por qué nací? Es la evidencia que la vida no tiene nada de sentido.

A veces me sorprendo esperando que la inspiración del suicidio me dé un divino y definitivo empujón.

Mi gran ambición es dejar de ser de una puta vez.

No puedo más, vivir me es insoportable. Pero ¿qué significa vivir? Suponiendo que haya algún tipo de significado, claro.

Dani T. D. 2/3/2021

DIARI D'UN NAUFRAGI

     
  De cop i volta em vaig quedar atrapat en una habitació d'hospital. De primeres, no sabia exactament que feia allà. Tot havia passat massa de pressa, postser.

    Finalment vaig aconseguir recordar: havia agafat una neumonia a consequència d'un virus que corria pels carrers.

No sé com havia passat.

 Em trobava en un estat de profunda confusió. Em sentía molt débil, trist i sentía que la vida ja s'acabava.

La vida, funalment, s'em plantava i m'ensenyava les seves entranyes. I al final què.

  I es que tot finalment passa massa de pressa.

Ens enganyem el millor què sabem.

Ens enganyem per soportar la cruesa solitària d'estar viu.

Ens enganyem, ja que no hi ha res més que enganyar-se.

  D'entrada, aquella habitació era la d'un hospital, però potser pertenyia al porgatori, o al mateix infern.

Si, ja que, en el Fons,  l'infern és un lloc solitari que ha sortit fora del concepte del temps. Un espai infernal on el pensament es converteix en una tortura en vida. Tornura que dóna voltes i voltes i mes voltes al voltant del res més evident.

  Aleshores un es planteja coses que semblen prohibides. Un es pregunta finalment quin sentit té tot això.

   En darrer terme, sempre m'ha faltat el sentit de la vida.

Suposo que la vida no té gens de sentit.

Un sempre està sol. Sobreviu i gràcies. ¿Però per què sobreviure?

   L'enfermetat m'havia dut a fer-me aquells ultimatums.

De cop i volta, la vida em sabia a un fàstic que estrangulava el meu cervell i el meu cor. Potser havia vingut l'hora definitiva. La mort potser no trigaria gaire, inundaría tot el meu ser de tristesa i buidor.

Havia tocat fons i potser ja no hi havia pas enrera. O, qui sap. Potser mudaría de pell, d'ombra, de llum, de sang, d'il.lusions, d'infern...

Dani T. D. 1/3/2021