DEL NUEVO DÍA

Te busqué en la tarde

y apareciste ya bien entrada la noche, 
entre los pliegues

de mi tan naufragado corazón.

Nos amamos bajo

una luna de papel

descubriéndonos entre besos
y caricias mil

que se colaron por los ojales

de tu corto camisón.

Te busqué desde 

el primer día

burlando un desierto

inútilmente hipotecado.

Nos devoramos
 uno al otro 
sin echar el freno

al más ardiente deseo.

Y al fin 
nos encontramos en
los primeros rayos de sol

del nuevo día.

Dani T. D. 5/7/2020

PARAULES MÉS, PARAULES MENYS

  Paraules primes, paraules gruixudes, paraules per comprendre el món i paraules també per no compendre'l gens ni mica. Aquest món que és tan sols la prolongació de la mortal ficció que viu en cadascú de nosaltres. 

  Paraules que curen la suposada enfermetat desenvolupada per l'existència més lògica dins del caos més universal.
  Paraules que están formada per lletres. I aquestes lletres son àtoms. Cel.lules que no paren de ballugar-se d'un costat a l'altre. Les lletres poden agafar grans velocitats i a travessar l'espai en dèssimes de segon.
  Les lletres, quan es van començar a ajuntar, van crear paraules. I a la vegada, aquestes paraules van començar a crear oracions, textos, versos, proses, poemes, contes, novel.les… 

  En el fons, tots nosaltres no som més que conjunts de paraules que caminen entre altres mots i preposicions. Paraules que engendren  altres praules nascudes en el regne del silenci més creatiu i generós.
   El silenci també està fet de paraules. Paraules sense so que reflexionen sense pressa, perdent la por a descubrir que hi ha darrera de cada gest, de cada mirada, de cada paraula, de cada silenci, de cada res.
  Res és també una paraula. Una paraula immensament potent que pot, en un momoment donat, dinamitar tot un món, per exemple. O tot un tot. Sovint son les paraules les que fan posible tot i res.

Dani T. D. 3/7/2020

NADA DESPUÉS DE TODO

Vuelve la mediocridad más legal y efectiva,

vuelve el miserable a sus dominios,

la dictadura de las putas estadísticas,

la mierda envasada al vacío.

Vuelven los antojos  más nacionalistas

desde el territorio del ombligo,

vuelve el olvido de la memoria,

la historia de nuestra más natural idiotez.

Vuelven las oscuras golondrina,

vuelve el sabor a ajo,

vuelve el egoísmo más civilizado

y el pantalón de pitillo.

Vuelve el rencor entre las clases de siempre,

los Borbones más inútiles todavía,

la cobardía de los tan valientes,

la inevitable hipocresía de los felices.

Vuelven las banderas irrisorias,

vuelve el verano en el Corte Tailandés,

vuelven las mentiras de siempre,

a hipotecar toda verdad (en caso de que la hubiese, claro).

Vuelve el maldito deseo en vano,

vuelve el azar más calculado,

el futuro desde el pasado más manipulado,

la normalidad con su dentadura podrida.

Dani T. D. 5/7/2020

EL PES DE LA MEMÒRIA

  El pes de la memòria recau en els records. La massa de cada record es diferent, segons els aliments cruspits. Cada record, tard o d'hora, es fusiona amb la imaginació. I així la vida esdevé a la fi una odissea substancialment sentida. 

I després la vitalitat es transmutarà en un enèssim viatge cap al seu propi origen. I així serem de nou onades que van i tornen d'una platja del tot inexistent, i absolutament lliure com les essències més viscudes.

Dani T. D. 2/7/2020

COSES QUE EM PASSEN

  Un dia vaig sortir de casa amb la paraula vehicle al cap. D'entrada em dirigia al meu lloc de treball, però la paraula que romania al meu cap donant voltes en aquest espai aparentment intelectual, neuronal i emocional, volia sortir fora de mi fos com fos. Prendre l'aire. Al final vaig sedir pensant que potser aquell mot em portaria més ràpid al meu destí laboral.

Però m'equivocava del tot.

Doncs un cop la paraula vehicle va sortir fora de mi i es va estacionar a l'exterior, va prendre la forma de globús. Jo al veure  aquell gran globús amb aquella cistella que, per cert, tenía de tot: llibres, cambra de bany, un llit ample, nevera, els discos d'en Cohen i de Lou Reed i uns ulls atractius que m'explicaven un munt de coses.. No m'ho vaig pensar dues vegades.

  Des d'aleshores porto no sé quants dies de viatge. I no sé si tornaré, perquè aquest viatge en globús no sé si s'acabarà algún dia. O si finalment es fusionarà en un horitzó fet de blaus, saxos i demés estímuls.

Dani T. D. 2/7/2020

TAN SOLS UNA ESTONA

Les hores de mollat paper
es trenquen en les cantonades del matí.
mentre el president de les Mentides Oficials
es carda una foca elèctrica front
                   la catedral del mar.

Les pantalles parlen l'idioma
de la Vila PrimaDeMires
i qui parli qualsevol altre accent
se li esquinsarà el membre rèptil,
perquè  un (o una)
       ha de ser de la Terra
                                          cordons!

Jugant al joc encara
de les batalles perdudes,
des del victimisme més fictici i excitAnt
(cada vegada més endins, va va..tonto..)
on s'oblida per vegada
enèssima que aquí
només estem tan sols 
                                   una estona molt breu.

La vida passa massa de pressa
per perdre el temps amb gralles
desAfinades 
                              i castanyoles a la planxa.

Dani T. D. 2/7/2020

CADUCADAS REALIDADES

   A las tres en punto de la tarde de un treinta de febrero, se le caducó la realidad. 

Llegados a este punto Francisco, cogió una bolsa de plástico e introdujo los despejos y cenizas de aquella realidad que ya había quedado totalmente absoleta. Luego se puso la chaqueta, cogió las llaves y con la bolsa en un carro (pues ésta pesaba lo suyo) fue a buscar el container de las Realidades Caducadas.

  Media hora más tarde Francisco descansaba frente a un televisor encendido pero sin volumen. El hombre esperaba la hora para empezar una nueva realidad, que estaba esperando en la nevera. En ese espacio de tiempo suspendido entre realidades, Francisco se sintió plenamente libre sin necesidad de demostrar nada a nadie, ni tan siquiera a sí mismo. Estaba bien a punto de dar la espalda para siempre a toda realidad convencional y legal.

  Total, la realidad más inmediata es una condición adullterada por los sentidos más convenientes que utiliza el poder más invisible y cabrón. Y así proliferar en este gran simulacro llamado civilización que no va a ninguna parte.

Dani T. D. 1/7/2020