PETITS TRESORS

Buscant en el mirall

l'altre costat de la realitat.

Suposant que hi 

hagi alguna realitat,

suposant que hi 

hagi algún espai.

Cercant un nou indret

on entonar 
 el moviment

més interior i lliure,

encara que la llibertat

no sigui més

que l'eco d'un anhel

on mai s'arribi a cap 

conclusa determinació.

Trobant petits

tresors de llum

d'enamorades inquietuds

per fer ballar el misteri.

El minesteri que

ens viu per dins

per sentir els somnis

més autètincs

que dibuixem a cada pas

cap l'horitzó

més seré i alegre.

Dani T. D. 7/3/2019

PURA CIENCIA FRICCIÓN

Democracia, qué gracia,

democracia parlamentaria,

democracia por encima,

democracia, sin nada debajo.

Democracia, ¿la afonia del pueblo?

Democracia en las hurnas y sin las otras,

democracia con toga y a lo loco,

democracia, semejante ocurrencia...

Democracia, de aquella manera,

democracia, según para quien,

                  segun para qué,
                   segundo tercera,

democracia, con modales domesticados,

democracia, con leyes  a menudo caducadas.

Democracia, te deseo tanto...

democracia, que no siempre te veo y entonces me demoro.

Democracia, tan caprichosa como denostada,

democracia para tanto listo mentiéndote mano.

Democracia, ¿de verdad sabemos quien eres?

Democracia, ¿no serás nada más que un espejismo?

Democracia, la constitucional cuando la aplica, la aplica a su antojo.

democracia, ¡menos robos caperucitos!

Democracia, ¿algún día gozaremos realmente de tu presencia?

democarcia, vale más caer en gracia que ser graciosa,

democracia, otra  excusa que utiliza el poder,

democracia, para que las injusticias sean sustancialmente rentables.

Democracia, no te olvides de pretéritos realmente oprimidos,
democracia, cuando estés caminando hacia al mar 
más libre y esperanzador...

Dani T. D. 6/3/2019

MENTRE HI HAGI CERVESA

   Com cada divendres, cap allà a les nou del vespre, ja estàvem recolzats a la barra del nostre bareto preferit. Ja portàvem una cervesa cadascú, quan de sobte l'Antoniu va demanar la segona. Acte seguit va disparar una pregunta de les seves tot mirant-me els ulls. Perquè érem amics, sinò hagués pensat que estava a punt de tirar-me els trastos. Els dos érem heterosexuals, però mai és tard. Els camins de l'amor son inescrutables. Però tornant aquell suculent dispar interrogatiu:

-Escolta Pepito, què creus que la democràcia està per sobre la llei, o que sense llei no hi ha democràcia?

-Hosti nen si que vas fort avui. Deixa-m'ho pensar mentre faig un glop o dos a la sgona birra

Des de feia ben bé uns vint-i-cinc anys, el que em deia la cervesa, a través del gust, anava a misa. Bé, a misa concretament a misa no, perquè un servidor al cap i a la fi és atéu gràcies a Buñuel. Finalment em vaig atrevir a contestar
-Home jo crec que no hi ha demòracia sense certes lleis de convivència. Encara que...
-Encara que què?
-Crec que tot redica en fer lleis justes
-I de pas, saber-les aplicar -Afegir a L'Antoni
-Tot plegat sembla fàcil
-O fàcil sembla que ho és
-Què m'estàs prenen el número?-vaig preguntar-li, encara que ja assumia la conya marinera que sempre s'entalava amb l'Antoniu
-No company, aquestes alçades ja em coneixes prou bé. El que passa és que les cerveses s'han tornat a acabar.
-Si, no sé què passa que les mitjanes ara les fan més petites.
-Qué Borbons que son! O que fills de Borbons, no sé què és pitjor
 Vàrem estar rien plegats ben bé uns deu minuts o més. A continuació vàrem tornar a demanar dos xarops de cibada. La nostra medicina particular
Atacà l'Antoniu novament:
-La clau potser està en tenir bons polítics, siguin de la ideologia que siguín
-I de pas magistrats independents
-La hòstia seria trobar polítics amb sentit comú, que siguèssins fins i tot, si em permets, independents de la seva pròpia ideologia

Aquí vàrem tornar a riure i a beure plegats No sé què ens agradava més en aquest món tan ridiculament fictíci, si riure o beure. Clar, que què més hi ha en aquesta vida tan curta no? L'amor? La felicitat? El furbor? Déu? Jo qué sé, vés a saber...
Quan ens vàrem calmar, tornarem a demanar una altre. I vaig continuar
-Per què aquesta és una altra...
-El què?
-No, les ideologies, realment perquè serveixen les ideologies?
-Home, ara de cop no ho sé... Suposo que és per reafirmar un credencial, un tèndencia, una manera de pensar, una...
-O per aconseguir aquell bon polvo que tan promés. 
-Com a Maradona, no???
 Aquí vàrem tornar a riure. Quin mal de panxa tu, i que bé s'està rient amb companyia (encara que sense companyia riure també està prou bé)
Com ens vàrem quedar sense cervesa vàrem demanar quatre o vuit més
-I no trobés que els polítics hauríen d'anar a la porra d'una vegada. I hauríen de governar gent realment estudiada, culta i preparada, amb coneixement de causa i de pas amb certa saviesa. Com proposava Plató en la seva república?
-Sí, però en aquest pais i, de pas, en aquest món, hi veritablement algú així?
Vam fer silenci. Vam beure els dos a la vegada. I després vam esclatar de nou a riure gairebé uns vint minuts llargs. Després, ja més relaxament em va dir l'Antoniu amb aquells ulls marrons que té...i amb tó una mica més seriós (no gairé, eh)
-Mira, Papito mentre tinguem cervesa i ganes de ruire què importa quin poca-solta ens governi, no creus?

Paraules sàvies..


Dani T. D., 4/3/2019

ENÈSSIM DISCURS ANSIOLÍTIC -o/i falsament prolífic-

Farem de qualsevol ideologia

el camp d'extermini de les idees

més lliures i espontànies,

aixì s'acabarà amb el dret més individual

de dubtar davant d'algun

que altre aconteixement social, polític i cultural.

En un principi
es respectarà l'opinió de l'avbersari,

sempre i quan no consideixi

amb els interessos de la col.lectivitat

més sustanible, asocial i correcte 

respecte al concepte primari

que representa el  propi espai d'actuació o
de simulació sense precedents.

Per fomentar finalment
 la més lliure reflexió,

sempre i quan no representi

un considerable esforç per part

del ciutadà de peu -o assegut-.

Aixì
 s'assegurarà de que les coses

conviïn adequadament

perquè tot (i res) continuï,

exactament com garaibé mai,
i amb un parell
 de glaçons, es clar..

I per últim,

bona vida tingueu

petits i no tan petits,

i visca el més lliure desconcert

davant de tot i davant de res!!!

Dani T. D, 1/3/2019

PROPERA ESTACIÓ?

     Dies buits que ens omplen, o dies plens que ens buiden?

 No ho sé del cert, i fins a quin punt?

El cas és que sovint se'm presenten les setmanes com si fossin trens de set vagons. I cada vagó és un dia de la setmana. A vegades el dilluns em costa agafar el tren. No tinc masses ganes de treballar ni de fer gran cosa. Però no tinc més remei (o em dic que no tinc més remei?) i l'agafo. Quasi sempre naufrago en la mateixa oficina. Oficina plena, com no, de viatgers com un servidor, que transiten a través de les setmanes. Setmanes que també tenen forma de cotxe de set places, d'autobús o fins i tot de cavall. Si, perqué encara que sembli mentida, hi ha gent que encara va a cavall a la seva ocupació més (o menys) laboral. Ho sé perquè aquests tan discrets jenets ho porten escrit a la cara. Però en fi, això ja seria una altra histìoria o article amb un contigut altament social que res aporta, és ha a dir tot un tractat de geomètria pseuneuronal..

Ara torno a les linies que m'han dut a fer aquest escrit vitger que recorren les setmanes, com perseguint les paradoxes més poca-soltes i humides, a través de viatges plenament fantàstics.

 Però a voltes els dies de la setmana ens enganyen sense pietat. I un es munta en el tren del dimarts i enlloc d'anar cap al seu lloc de treball acaba atracant en el port del seu propi cor. Un cop allà, redescubreix un antic amor que va tenir vint anys enrera. Ella es deia Carlota i estudiava fisica cuàntica en la Universitat de Praga. Convinar amor i ciència és francament molt interessant. Adonar-se compte que un és, abans de res, un conjunt d'ÀTOMS. Átoms que d'un moment a l'altre formaran altres cosos, formes, algún que altre partit paleolític? O semplen agafaran un metro elèctric i subterràni cap a l'oficina del deure més engrascador i absurdament presindible(¿?)
  Clar, que també pot passar que el tren del dijous ens viatgi dins de nosaltres mateixos (soposant que cadascú sigui cadascú, que aquesta és una altra cosa que un dia d'aquest ja en parlarem més extensament). I una vegada dins de nosaltres mateixos, segurament descubriríem el que tant es suspitava des d'un bon principi: que hi ha exactament el que hi ha a l'exterior. És a dir res de l'altre món, que ja és massa.
  Ara tinc que tallar la comunicació, he d'agafar el metro i ja no tindré cobertura fins d'aquí uns dies. Agafaré el metro cap als meus dies futurs alegres i caxondos que m'esperen un pél ansios, però sense pasar-se, eh...

    Tingueu cura i, procureu sempre ser vosaltres mateixos allà on el tren o l'helicòpter us porti.

A10, fins la propera estació.

Dani T. D., 20/2/2018

LA VIDA DELS CARAGOLS SUPERSÒNICS

Tot pel poble però sense el poble,

fem la revolta però sense fer cap revolució,

que els primers seràn els darrers

en aquest enèssim vall de bastons.

Desintegrem d'una vegada i per totes el sistema

però sense renuciar mai al propi sistema,

a la televisió per cable, als Mcdonald's

ni al pensament patrocinat per Coca-Loca.

Fem ben atractives les estadístiques

per tractar de reciclar la corrupció

més rentable i eficaç, la que

fa possible que tots els nostres

anhels es facin realitat d'una vegada

i per totes

Tu seràs la meva inspiració,

jo seré la teva més tendra decepció,

i des d'aquest centre comercial tan modern

desenvoluparem una plena desintegració.

Canviarem per que res canvïí massa

sota banderes ben boniques i ebeltes,

i sempre contra l'enemic,

l'enemic que du el nostre
propi rostre....

 que rar, que excitant...
m'estic posant tonto... 


Ah, i que sobretot
sobretot, sobretot
que mai farti er futbor,
per fabor....

Dani T. D. 21/2/2019

L'OBLIT MÉS LLIRE

Sens dubte el paradís

també, com no,
 pot aparèixer
en una confortable

habitació d'hotel

I sobre un llit,

amb llençols d'escuma,

dins teu, dansant camí cap

a l'origen de l'univers.

La vida i el temps,

més enllà d'aquesta cambra,

ja no esteixen, clar que tampoc 

han existit mai dels mais.

Som dos nàufrags amants

a la recerca de l'ara
més precís i fugaç,

més humit, encés i dolÇ;

allà on respira
 la llum
de tota saviesa.

També som un únic cos

i un sola ànima.

Sí, la generosa ànima

de la tendresa i la bellesa.

I després...

què importa
 el que vingui després.

Tot plegat
tornarem a jugar

al joc de l'oblit

més memorat i lliure.

Dani T. D. 20/2/2019