És una sensació estranya, però és com ho sento. Sé que el meu temps és limitat. Que aquest cos meu (o a lo millor no és meu, qui sap...) desapareixerà tard o d'hora. Farà PUM. I després d'una bomba de fum blau a la fi desapareixeré. Tarnaré a ser res, aire, vent, vapor d'oblit, essència de llibertat?... Fora preocupacions, angoixes i d'altres toNteries que sovint ens fant la guitza.
Clar, que com sé que realment estic viu? I que la vida va en serio com versava el genial Jaime Gil De Biedma. Tot plegat, no deixa de ser bastant absurd. I alhorà bastant màgic i meravellós, o no?
I es que les coses realment essencials ningú sap explicar-te-les, malgrat tanta informació internauta que ens arriba constantment al mòbil, a l'ordinador, a través de les canonades i dels vasos sanguinis.
Em vaig a fer un carajillo, fins després.
Diari secret, 25/3/2026
.jpg)
.jpg)
No hay comentarios:
Publicar un comentario