ENÈSIM NAUFRAGI

   Mentre viatjava en metro camí de l'oficina, en Damià va imaginar que el tren metropolità naufragava en un polígon desert. Totalment incomunicat, on no hi hava covertura per rebre o enviar missatges. Per consultar el temps, o seguir la vida privada del gilipolla de torn (que ben mirat, podia ser un mateix). D'aquell naufragi només havien quedat uns vint supervivents, contant amb el propi Damià. Dins de la desgràcia, poc a poc aquell racó del món, que de primeres apuntava ser tan inhòspid com les portes d'un infern post-modern, els supervivents es van començar a relaxar. Aquell polígon enganyava d'entrada, però passada l'estona es podia observa que estava farcit d'arbres, de plantes, de bancs i sofàs comòdes per prendre el sol, de barres de bar plenes d'ampolles de cava, whisqui, cervesa, vi, moscatell, aigua del carme, també hi havia fruits secs, patates, escupinyes.... Fins i tot hi havia una zona de platja amb una biblioteca generosa a l'aire lliure. Allò semblava (i era) el paradís. En Damià, al contemplar aquell paissatge, li va venir a la memòria el conte aquell d'en Jorge Luís Borges, La Biblioteca De Babel, que comença deient que una biblioteca és com l'univers o l'univers. Fins hi tot en aquell racó perdut del món en Damià podia trobar l'amor. Sí, perquè una tal Martina se li va apropar i, es va presentar. Es van acomodar en un sofà i de sobte improvitzaren una conversa interesant que desembocaría en un apropament molt més íntim. Els dos ja no teníen gens de pressa ni cap aingoixa social, ni campromís que condicionés els seus destíns tan determitats com mortals, ja que sabien que res ja seria com abans. Doncs el món que havien conegut ja no existia.   

  Ara tenien tots els llibres que podien imaginar al seu abast, amor sincer i senser, el mar a pocs metre i aliment. Què més feia falta per viure?

   

  De sobte, en Demià va obrir els ulls. Es trobava en l'oficina de sempre, envoltat de companys oficinistes que cumplien la tasca diària que donava un sentit a les seves respectives existència d'insectes civilitzats. Aquelles oficines, en certa manera, també era un lloc perdut en el temps. Una mena de paradís (mal gestionat?). O qui sap.

  En Damià va fer un sospir, com dient-se: quin descans. Va parar de teclejar l'ordinador. Es va aixecar i anà a buscar un cafè per agafar forces i seguir llegint i estimant en aquell acullidor paradís.

Dani T. D. 1/2/2024