PORTES I FINESTRES

Obrint portes i finestres constantment,  
                                       a cada instant
llaurant alegries malgrat les bufades de vents avorrits i malpartits
que a vegades ens posen la traveta,
sentint cada Instant COM SI FOS ÚNIC!!!!!!!!!!!!
Tornar a néixer cada nou dia
per tornar a conéixer, estimar amb el cor i el pensament
tot aprofitant la força que ens dona l'atzar
en la espontanietat que ens ofereix l'ejercici
de ser,
en el màgic ball del respirar
per poder somniar ben despert aquesta funció teatral
fins al final.

Sense oblidar
que tota fi
és un nou principi,
un nou tornar a començar.

Dani Torralba, 27/7/2014

EL SUPERMERCAT DE LES PARAULES

  Com aquella crisi ja durava anys, per no dir segles, en Joan va llençar la casa per la finestra i, va muntar un supermercat de paraules. En Joan era doctorat amb filologia catalana, espanyola i anglesa. Era un cul inquiet, ja que a part de la filologia, li interesava moltes coses més. Des del teatre a la cuïna xinesa, passant per la música irlandesa.

  Per dur a terme tal empresa, va rebre ajuda de la seva dona, la Teresa, que treballava com a caixera a Caprabo. I tenia experiència en treballar a un supermercat. La Teresa havia estudiat art dramàtic, però quan va acabar, es va trobar que no li sortien papers.O que no pagavan molt bé, o directament no pagaven re. Aleshores la noia va buscar feinar per un altra banda. Del que fos. Total era qüestió de menjar i pagar-se un lloguer, res més. Després d'uns mesos Caprabo la va trucar per fer de caixera, i la Teresa va acceptar. S'ho va prendre com si li oferissin un paper per una funció diària de dilluns a dissabte. Una funció que duraba vuit hores. La Teresa va aceptar, feliç de la vida. Bé, raonablement feliç, ja que la felicitat complerta no existeix, i si existeix tampoc és recomenable.

   El Supermercat que habia pensat i dissenyat en Joan, era un espai pansat per la gent, amb intenció de que pogués trobar tot tipus de mots. Pauraules que ajudèssin a parlar millor, a pensar més bés, a dubtar amb més eficacia, paraules per expressar-se millor i de pas sentir i estimar, ah i respirar més bé. Sí , perquè a vegades un es tragaba o s'empassaba molt malament les paraules. I aquelles paraules quedaven travessasdes a la tàquia i condicionava l'exercici respiratori. O hi havien paraules mal digerides, perquè havien estat mal mastagades, El lleguantge, al cap i a la fi, es l'àliment de la nostra  consiència i pensament. Podríem dir que estem aquí gràcies a les paraules. Però, bé això és un altre història, i com bé deien les pàgines de La Història Interminable, i s'haurà d'explicar en un altra ocació.

  El cas és que no va ser gens fàcil engegar aquell establiment on s'oferien paraules. L'Ajuntament va posar pegues des del  principi i d'altres institucions autonòmiques i estatals. Era normal. Contra menys inquietuds tingui la població, millor pels 4 fills de puta que es reparteixen el món. Però en Joan com venia de familia baturra i era molt tossut, li va posar pabrots (els va comprar al super o treballava la Teresa) i va sortir-se amb la seva.
  Els primers mesos de la vida del supermercat de les paraules van ser dur. Els primers clients entraven am esceptisime. Però poc a poc aquell negoci va prosperar. Els clients tornaven a la recerca de noves paraules. Descubrien paraules noves, o paraules que dites d'un altre manera podien ajudar a canviar la visió de les coses i això podia contribuir a canviar la vida de la gent.

Tot anava bé, quan un dia en Joan va desaparèixer en misterioses circumstàncies. Alguns diuen que va tenir un accident de tràfec, d'altres que com era filòleg i els filòlegs estàn una mica tronats que es va tallar les paraules, però la versió més fiable (que no oficial) es que un Cristòfor Montbrau el va liquidar, ja que era un perill públic.
  Però com es pot ser tan provocador, i oferir llum a la vida? pER FAVOR!!!!!!!!!!!!!!!!!

Dani Torralba, juliol 2014

De ESTE INCIERTO uNIVERSO

Dias de calaveras y árboles azules,
vivir es siempre soñar bien despierto
y morir, en cierto modo también.

Pasan los años a toda velocidad sin freno,
estoy cansado de casi nada
mientras que mañana es anteayer.

Me duelen la risa de las ideas
que transportan las nubes de hoy
por un cielo disfrazado de tu ombligo.

Busco cualquier mentira
que me inventé en una verdad
para crear cierta tendencia a la alegría.

No espero nada y espero todo,
tengo todo el amor que me cabe
en los bolsillos de mis pantalones de papel.

A diario empiezo de nuevo
nada del otro mudo
y soy el tío más afortunado
de este incierto universo.

Dani Torralba, julio 2014

RIURE I ESTIMAR

 A dia d'avui ja han mort més de 330 palestins en dotze dies, segon a diari d'avui. És aburd. Ja sé que ja vaig parlar d'això l'altre dia, però m'idigna, perquè les víctimes son el poble.

 No vull prendre partit de cap vàndol, perquè no crec tampoc que hi hagi en cap conflicte, bons i dolents. Al menys en una línia tan clar. I tampoc és tracte d'aixó. Ni tampoc caure en la ingenuïtat al fer una reflexió fàcil al dir que les guerrers algún día d'aquest s'acabarant perquè no porten enlloc (que es podien acabar per sempre!), accepte pels guanys de certes borses internacionals, les que fan possible que el sistema capitalista segueixi establert, regulant així les existència de la població més "civilitzada". Però Israel podia cedir una mica. D'acord que aquest poble ho passat molt malament a al llarg de la historia, però coi les coses es parlen, sense nessecitat de tantes bombes que volin pel cel. Però clar com tenen el recolçament dels EEUU, el gran imperi de la nostra era. Que d'acord, portem texans, mengem Hamburguese, portem els nostre fills al cine a veure pelis de Walt Disney, i ens comprem discos del genial Spreengstenn gracies a ella.. Però no tot son flors i violes. Per enèssima vegada, com sempre s'imposa la llei del més fort. I això tampoc és, perquè cal respectar a les altres civilitzacions, cultures i maneres de fer.
La fi mai justifica als medis. I el que es tracte es de viure, i la millor manera es conviure, perquè no estem sols en aquest món. I la vida es breu.
Cada cop que encenc la tele i escolto i observo les notícies sobre aquesta mena de conflictes, que moren nens en uns bombardejos a una platja mentre jugaven a futbol, que un avió amb 300 passatgers es abatut amb un coet per rabietes entre pobles, o bestieses per l'estil, me n'adono conte que la meva pròpia vida caireix absolutament de sentit. Es tan fàcil matar. És tan fràgil la vida...
El millor que puc fer doncs és riure i estimar fins al meu darrer dia en aquest tant desconcertant món

Dani Torralba, juliol 2014

CASUALITATS QÜOTIDIANES O LA FALTA DE VOLUNTAT

  Sovint t'aixeques en un llit de matrimoni, amb una noia al costat, deu ser la teva esposa. T'aixeques d'una manera mecànica. Intentes no pensar, i el primer que fas es anar a la cambra de bany. Allà fas el primer pipí del dia. Després entres a la dutxa. L'aigua et torna  a la realitat, i tu preguntes perquè es tan enganxifosa i filla de la gran puta la realitat? Sí, a més la realitat és real? No n'estàs del tot segur. És més, cada dia que passa estàs més segur d'això. És a dir que com deia Shaeskpear, a través de Macbeth, la vida és un conte narrat per un idiota. I aleshores et miras el mirall i saludes a l'idiota que està dins teu. Però l'idiota no et respon, passa de tu...

Potser al cap i a la fi no és tan idiota com et penses. O potser l'idiotesa no és un estat tan patètic. Potser, el més segur, és que aquest estat  l'ajudi a un a respirar millor.

 T'afeites? No, millor que no. Potser avui la Juanita. Si, la noia becària que teniu a la oficina, et diu alguna cosa com l'altre dia i et treu la llengua. Tu cada cop que la mires la despulles amb els ulls. Ja saps que podies ser la teva filla, però no ho és.

  Trobes a faltar la solteria. La Mariona, la teva dona ja vol que us quedeu prenyats. Ja toca, ella ja té una edat i tu un altre. Ella en té trenta-quatre i tu uns quaranta-i-dos. Us vau casar fa uns tres anys, i fa més de deu anys que us coneixeu. La Mariona encara t'excita, però quan tu en tens ganes ella no, i quan ella està calenta tu no estàs per la feina. Reconéixes també que és una molt bona companya, però a voltes et muntaries en el primer avió en direcció al desert, i faries de et vestieries com Laurens DArabia . Tu no vols tenir fills. Bé, depén. A vegades et faria gràcia que un dia un nen o una nena poguèssin caminar per aquest món amb els teus gens, amb els teus ulls, amb el teu nas, potser amb les teves manies, amb els teus complexes i les teves pors. Després canvies d'idea, i penses que dur més gent aquest món és una GRAN CABRONADA! Doncs la vida d'un s'ha convertit amb consum vital, absurd i del tot desproporcionat. Entre d'altres coses. Tot té un preu, un ha de ser competent, llest, fred, calculador, i en certa manera "borrego"... Aquí ho deixer estar al reconeixer que se t'en va l'olla.

Potse romies massa?  S'ha de viure tu. 

  Han passat les hores a l'oficinat. Estàs fart de treballar. Improvitzes i li proposes a la Juani (mig en broma, mig en serio) d'anar a fer una copa. Per sorpresa teva et diu que sí.

  Tres quarts d'hora més tard, ja esteu asseguts en una taula d'un bar prenen unes birres. Ella et parla del seu futur amb el seu xicot, mentre se t'en van els ulls pel seu escot. Et sents un vell verd. Ella se n'adona però no diu res, potser li agrada. De cop i volta et sona el móvil, l'agafes, és la Mariona. Diu que quan a aniràs a casa. Que en quan arribis podeu fer l'amor i així encarregar al nen. Segons el metge qualsevol hora es idònia, i més si un ve del treball més calent que un mandril. Tu, li contestes una mica com un nen petit, ja que ets un nen petit que mai has volgut créixer com la majoria. Però has crescut, també com la majoria. Segueixeis amb el mòbil posat a l'orella, i aprofites que estàs caxondo perquè la  Juanita te n'ha posat (sobretot perquè s'ha anat una estona a la cambra de bany, i a tornat sense sostenidors, ho saps perquè t'ho ha rebel.lat a cau d'orella, i tu t'has possat més burro que en Chiquito de la Calçada). Al final  dius a la teva dona que es vagi treien la roba que en un quart d'hora estàs a casa. T'acomiades de la Juani amb un somriure idiota i una excusa encara més idiota, ella està una mica decebuda, es nota que li agrades i que potser volia que juguèssiu al billar. Potser un altre dia, o potser mai.

   Una hora més tard et trobes nu sobre al llit de matrimoni al costat de la Mariona. Et sents frustat i al mateix temps, estranyament feliç. Potser has begut massa, perque dos mitjanes potser ja és massa alcohol a la sang. Estàs cansat, has suat. El sexe sovint està sobrevalorat, però en fi...som humans.

-No passa res Jaume, demà ho tornarem a provar-ho. Pren Jalea Real, i ja està.

I tan!, penses tu. 

I l'endemà et tornes a aixecar del llit i no entens ben bé perquè...T'agradaria no tornar a aixecar-te mai més, o aixecar-te tan sols per el necessari . Ai, però per això un ha de tenir una gran força de voluntat o no ser tan idiotat, o al menys no semblar-ho tant.

Juliol, 2014 Dani Torralba

¡NO ENTIENDO NADA!

  A día de hoy Israel amenaza con un ataque terrestre a Gaza, si no lo ha hecho ya. Es absurdo e inhumano que en los tiempos que corren aún puedan existir conflictos como este. Tal vez los haya siempre que haya el hombre, por este planeta, dando la vara. Es triste pensar así, pero ya no sé que pensar.  La verdad es que sigo las noticias con interés en el diario y por la televisión, y no entiendo absolutamente nada. A parte que me faltan datos para saber más sobre este conflicto que ya dura demasiado, me pierdo y sigo sin entender nada. Supongo que como todo conflicto, lo que menos importa es saber quien empezó primero. Las víctimas siempre serán, por su puesto, los niño y el resto de la gente cívil que no tiene nada que ver con la guerra.

  Tal vez estos conflictos tan bestias y crueles, de algún modo sustentan este nuestro tan divino capitalismo nuestro (que rima con canivalismo, ¿curioso, no?) lleno de justicia, igualdad y humanidad..Hojala fuera así, pero tampoco.

El ser humano no escarmienta. O no quiere escarmentar. Claro que, estos conflictos son clara señal de que el hombre es un animal. Y quizás el animal más obsceno y criminal de todos. De, acuerdo que en general somos cada vez más  sofisticadamente civilizados, pero eso también es discutible en muchos sentidos.

    Cada vez soy más escéptico respeto a casi todo. No veo que este tipo de conflictos algún día se solucione, más que nada porque siempre habrá algún tipo de interés que desde algún despacho perteneciente a una ciudad altamente civilizada, patrocine tales eventos bélicos, porqué quizás la Coca-cola  o la General Motors haya puesto en circulación acciones . Porque la guerra no deja de ser un negocio y el más "rentable", como cantaba Bob Dylan en Master of war:

Venid, señores de la guerra

Los que fabricáis cañones

Los que fabricáis aviones de la muerte

Los que fabricáis grandes bombas

Los que os escondéis tras los muros

Los que os escondéis tras los despacho

debéis saber

Que os veo a través de las máscaras,

                                          Bob Dylan

  

Y tristemente el conflicto entre Israel y Palestina no es el único. Hay también Irak, Ucrania,  ciertos paises Africanos, conflictos en paisos de america del sur y del centro ... Y los que ignoramos completamente porqué no salen por la tele, y lo que no sale por la tele, no existe.Total, un desastre.
Y aquí andamos vacunados, preocupados por tonterias, y con pastillas para el estres.. En lugar a celebrar a diario la vida, nosotros que a día de hoy aún podemos y debemos. Porque la vida es un espacio de luz para gozar, amar y reír. A lo mejor peco de ingenuo, pero como ya he dicho ¡NO ENTIENDO NADA! Y cada vez menos.
  Dani Torralba,  julio 2014

TENGO UNA NOVELA DENTRO

  Al fin quedé con Sara. ¡Que nerviós! Yo que sempre fuí... en fin... Un completo desastre para el amor. No es que fuese especialmente tímido. Lo mío, lo mío...en fin lo mío... ¡qué fuerte!

Algún día de estos contaré con PELOS Y SEÑALES lo mío, porqué como me leeís yo he pasado lo mío.

Cada cuál a pasado lo suyo, de acuerdo. Hay que ser comprensivo, tolerante, saber escuchar, incluso en la mayoría de los casos hacer ver que nos interesa lo que nos puedan contar los demás, los que dicen ser nuestros amigos, los miembros bastardos de nuestra propia familia, que nos recuerdan una y otra vez quienes somos en realidad: unos completos miserables. Buena gente, (excepto el primo Lucas, vaya hijo de la granchingada oye) pero unos completos miserables! Sí, sí de arriba a bajo, de izquierda a derecha, de norte a sur, de Faemino y Cansado, de Zippi a Zappe, de Serrat a Sabina, de Groucho a Marx , de niña a mujer, de Nuñez y Navarro..

   El caso es que ya lo tenía todo, hasta me había comprado un paquete de chiclets para cuando llegase el momento. Pero justo después de que Sara se lo había quitado todo, y cuando digo todo es todo, hasta las uñas postizas, la peluca, el relleno, y los parches para dejar de fumar...Justo cuando yo tenia el chisme bien cargado y me disponía a disparar, justo en aquel momento, me sorprendió un novela, una puta novela.

Si niñas y niños una novela, un pedazo de novela, que me gritaba desde el interior de mi ser (suponiendo que un servidor sea un ser, que esta es otra) escribeme y liberame pedazo cabrón. Un libro que me subía por el exófago, des de el estómago, pisándome los globulos rojos y blancos, y ya de paso parte de los intestinos, que todos a coro, y a través del oído derecho (pues el izquierdo lo tengo fatal. No sé que oiría de muy pequeño, que tengo un oidoizquierdo que necesita gafas graduadas. Sí, de aquella para ir de lejos y a colores) pues me decian: VES A CASA EN SEGUIDA, CABRON! ESCRIBE NUESTRA NOVELA, YA  PEGARÁS UN QUIQUI ESTE SÁBADO, VA QUE LA VECINA DEL CINQUÈ SEGONA ESTA SIN MARIDO

-Si pero tiene ¡¡¡¡noventa años!!!!!! -dije jo

-Ya pero, ¿y la experiencia que tiene? -me dijo el higado

-Claro, como tu siempre andas mamao cabrón! -contesté yo.

Y no tuve más remedió que abandonar a Sara justo cuando más caliente y sexi estaba. La tia se cagó en toda mi família y parte de mis conocidos. Me dijo de todo menos atún

De eso hace dos años. Aún no he acabado mi novela, llevo tres mil páginas escritas. Cuando la publique cambiará el mundo de las letras, y de paso el mundo entero.

Por cierto alguien tiene el móvil de Sara

Es que a veces siento que se puede ir perfectamente a la mierda esta novela mía. ¡Sara si que es toda una buena novela!

¡¡¡¡¡¡¡¡¡¡¡¡¡Y es que esta puta vida no la entiendo!!!!!!!!

Dani, julio, 2014

A FORMA DE COMENTARIO VERANIEGO (pero que no salga de aquí)

VIERNES 4/2/2014
Ahora que no me oye nadie diré que!  
 Esto de escribir una novela es toda una aventura. ¿Me saldré? No LO SÉ.
Es un proyecto. Una obsesión. Al fin y al cabo no sé quien escribe a quien, o los personajes o un servidor Ni de dónde Diablos viene esta actividad tan neurótica de juntar palabras.
La verdad es que causa placer.
 
A demás, ¿abrase visto? Utilizar parte de las vacaciones del verano para escribir una novela?. Estoy "pa'ya"
Es como atravesar un cable a quinientos metros de altura. Aguantando el equilibrio. Buscando vida en cada palabra. Vida ficticia que parece real.

Y lo fuerte es, que después de escribir un rato, vuelves a la realidad. Y unos se da cuenta de que la realidad si que es una novela. Una novela infumable. Una novela sin pies ni cabeza.

Aunque no me salga de esta, sin duda es muy gratificante. Hasta me da la sensación de que estoy cometiendo un pecado. Y eso da un placer de la hostia. Cuando escribo algo por dentro me cambia,
cambio a peor lo sé, PERO también es verdad que me siento mejor MUCHO MEJOR, como cantaban los Rodriguez.

No puedo decir nada más, me estan vigilando las musas
Y es que como decía Jaime Gil De Biednma,  aprovecho para dar un saludo a la afición!

Y lo más interesante de todo es que todos llevamos como minímo una novela dentro. Cada uno de nosotros somos novelas rodant. Todos nos narramos a nosotros mismos. Te den o no el novel. Te den o morcilla. Prueba las olivas, también están buenisima

LIKE A ROLLIN NOVEL!!!!!!!!!!

Dani, julio, 2014