PURA MÀGIA

  En certa manera la vida és màgica, i en conseqüencia viure, és fer màgia.
Intentaré explicar-me: qui més qui menys, tots som una ànima en un cos. Tenim les nostres limitacions, perquè la realitat que ens envolta també ens "posa" limitacions. D´acord. Però dins de nosaltres hi ha tot un univers desconegut i podem ser lliure sentint el què veritablement som: pura energia.
  Està vist que no podem canviar segons què, que en el fons som lliure a mitges (o també podria que no fòssim lliures).
El genial poeta portugués Fernando Pessoa deia en un dels seus versos: "la realitat exterior existeix, però no deixa de ser un decorat". I en certa manera tenia raó. És ha dir, sovints, sens oblida que podem canviar nosaltres a qualsevol moment. On està escrit per, exemple, que un s'hagi de casar tenir fills, tenir certa estabilitat econàmica per ser feliç? Més d'un dirà que es el normal. És llei de vida. Sí, però perquè?
També hi ha un vers de Pessoa que diu: "viure és no conseguir". I crec que això és interressant. Encara a vegades em plantejo què faig aquí en aquesta vida, en aquest món. No m'ho plantejo com si fos una angoixa existencial, tot el contrari. Aquesta pregunta, i altres, poden ser portes per obrir-nos cap a dins de nosaltres mateixos. I alhora propor-se altres punts de vista que ens parmetim captar altres altres realitat.
  També som pura il.lusió. La il.lusió ens fa viure, en certa manera. Clar, que en aquest temps hi ha realitat virtuals que configures altres conceptes, cada cop depenem més de la tacnologia. En certa manera hi han tipus d' humunitat. d'humanisme, que ja està desapareixen. O ja ha desaparegut. Però aquest és altre debat.
 El que em refereixo és que viure en el fons, no és res més que prendre consiència del propi exercici de viure. Perque també podria ser que tot no sigues res més que un somni dins d'un somnis, d'ins d'un somnis.
I així fins l'infinit..
    També, com deia Borges, tots els homes son el mateix homes. Totes les persones, en el fons som les mateixes pesones. I tots els destins son el mateix destí. Estem aquí de pas i la vida, en certa manera, és una prolongació del nostre món interior.
   Jo crec que la gran revoltat sempre és intera, no externa. Un cop més tornem al crecs; coneix-te tu maiteix.
              La qüestió no és arribar; del que es tracte es viure de sentir, de pensar, de equivocar-te, d'avançar, de retrocedir si es vol, de creixer, de desmadurar, de tornar-ho a intentar, de caure més de mil vegades, de morir altres mils, de riure, de plorar, de posar la potar, de ser humil i sencer amb un mateix, de dir no, de dir si, sentir-se rar, de sentir-se, d'estimar dessinteressament, d' ensopegar, de alçar de nou, de caminar´. Sí, de caminar.

Dan T Abril, 2013