La gestió de la impotència

M’agradaria veure com es fa l’“escrache”. M’agradaria veure-lo, perquè tots sabem que els mitjans de comunicació tendeixen a magnificar els aspectes negatius de la societat: violència, corrupció, mentida, etc. Ara bé, també sabem que les persones, quan s’apleguen, es transformen completament: és el que es coneix com el fenomen de les masses. És a dir, podríem contemplar deu casos d’”escrache” i tots podrien ser diferents. 

Per tant, com podem distingir quan estem davant d’un cas de llibertat d’expressió i quan davant d’un cas de vulneració de la intimitat i d’intimidació? Perquè a la teoria es molt fàcil fer aquesta distinció i tothom la fa molt bé. També és molt senzill condemnar la violència, però a la pràctica sorgeixen molts dubtes: com sabem que ja no és l’últim recurs per a moltes persones que han caigut en la pobresa i la desesperació?

En tot cas, el que veig molt clar és que l’”escrache” és una manifestació de la impotència d’una part de la societat que veu com la classe política continua indiferent davant la seva tragèdia. Els polítics, per la seva banda, han estat molt ràpids en plantejar-se la creació d’una llei que els protegeixi dels ciutadans. Quina rapidesa quan es tracte de les vostres senyories!! 

La solució, al meu entendre, rau en el fet que els polítics haurien d’escoltar aquest crit i solucionar-lo al més aviat possible. I, després, fer un seriós esforç per conèixer quines són les veritables causes de la situació. Per no tornar a caure en els mateixos errors. Si no ho fan, temo que l’”escrache” ha vingut de l’Argentina per a quedar-s’hi molt temps.