la programación
por el futbol
de los cojones!
Por una sociedad de muertos vivientes
Doctor Calamar
Poesía, pinturas, reflexiones, aforismos, y demás historias... en castellano, catalán, y otras idiotas (perdón, idiomas) Por Dani Torralba Devesa, un inconsciente que no quiere dejar de soñar bien despierto hasta el final (si hay algún final, claro)
la programación
por el futbol
de los cojones!
Por una sociedad de muertos vivientes
Doctor Calamar
i el temps com passa
i a la fi què és la vida?
I a la fi qui és un?
I què és la realitat?
I què és el món?
I què és el temps?
I què és el somni?
Escriure un poema és un misteri,
escriure un poema és un deliri,
escriure un poema és volar,
escriure un poema és un acte plenament
inconscient,
com viure en aquest món.
Dani T. D. 5/12/2022
Suspendre el temps, sortir de les hores que marquen els rellotges, dansar des de la més plena quietud.
Sortir del jo. Inventar-se una altra identitat, sense deixar de ser. Aprendre de nou des de la foscor per veure la llum, la llum que un du dins. I desintagra-se en els fontons de l'exterior.
Com deia Borges, tots els homes són el mateix home. Totes les persones son la mateixa persona.
Aturar-se. Reflexionar, sortir a l'espai exterior sense sortir d'un mateix. Aprendre a esperar sense esperar.
I no tenir gens de por a lo por.
Dani T. D. 4/12/2021
aprendre a desaprendre,
gaudir per gaudir
sense necessitar res,
res de res.
Romandre quiet,
sortir del temps,
esperar res
i finalment trobar-ho tot.
Aspirar, inspirar.
No hi ha pressa,
no hi ha temps.
Tot és l'essència
de la més plena buidor.
Dani T. D. 3/12/2022
buscant serenitat,
buscant l'alegria,
buscant la vida...
No hi ha pressa,
gens de pressa.
El món està buit,
completament buit.
És pura aparença.
Buscant
fins i tot quan no s'està buscant.
Comencant a cada instant,
ja que cada instant és cap dalt.
I el millor moment
sempre és ara.
Dani T.D. 3/12/2022
Escribía desde siempre, incluso antes de saber escribir, escribía.
Pensándolo bien no sé porque hacía aquella actividad. Si uno lo piensa bien, escribir es más bien de locos. Una actividad completamente solitaria en el que uno vierte palabra tras palabra ¿pero con que objetivo? Vale, más de uno puede contestar: con el objetivo de escribir historia que uno lleva dentro, con el fin de comunicar. Sí pero, ha de haber algo más. La de ganar dinero ¿Tal vez?
Sin ir más lejos hay famosos y prestigioso escritores que se ganan muy bien la vida con ello. Sí, pero la escritura guarda un misterio.
Para mi ya era una necesidad.
Supongo que escribir me ayudaba a pensar mejor. Y de paso pensar, ayuda a vivir con más soltura i naturalidad.
Pero eso, tal vez, no son más que teorías que se va haciendo uno, según sopla el viento.
En un momento dado, en la mesa de al lado, se sentaron dos abuelos. Pidieron dos cervezas con dos trazos de tortillas de patatas. Yo seguía escribiendo, inmerso en mi mundo. Las palabras que iba anotando habían empezado una historia en el que la cual narraba las andanzas de un juglar moderno. Bueno, más bien un juglar de siempre. Un juglar que iba recorriendo el mundo, subiendo trenes y bajando de aviones. Llenando teatros en los que narraba sus andanzas a través de textos rescatados de siglos pretéritos que parecían escritos anteayer.
De vez en cuando me llegan palabras y frases enteras de estos hombres. Que si el gobierno, que si los terroristas, que si no hay derecho, que si el frío, que si la guerra, que si las pensiones, que si el futuro es cada vez más oscuro...
De repente me detuve en seco, dejé de escribir. Pensé que Getafe se parecía a l'Hospitalet del Llobregat y a su vez a Nueva Orleans.
No se si se me entenderá, o no sé muy bien lo que quiero decir. Lo que si sé es que en aquel bar de Getafe, escribiendo y con la compañía de aquellos entrañables viejecitos me sentía como en casa.
Dani T. D. 2/12/2022
No tinc res o gairebé res per això sóc ric, molt ric. Només tinc aquesta brisa suau que ara em perfuma el teu dolç record entre el desig i ...