El cas que em trobo un altre dilluns aquí. El cap de semana ha passat volant. Vaig sortir amb una dona que vaig conèixer per una d'aquestes xarxes social. Era guapa i molt interessant i a més era una fan d'en David Bowie. Què més es pot demanar en aquesta miserable vida?
Però a l'hora de la veritat em vaig anar quan la cosa prometia. Sí, és raro. Però l'inspiració quan t'agafa ho has de deixar tot.
La cosa és que m'agrada escriure, és el que més m'agrada fer en aquesta vida. És la meva vida. No soc un professional, o sigui que no em guanyo la vida escribint. Em guanyo la vida fent tasques administratives en una oficina. Una oficina gris i moderna. Còmoda i avorrida, com gaire bé qualsevol oficina en aquest polígon, en aquesta ciutat, en aquest món que no sap on va.
Com deia, em vaig anar quan la cosa es començava a posar interesant. Ella, posem per cas, que es digues Marta, i la Marta era una dona d'uns 47 anys que era il.lustradora de contes per nens i pintura.
-La pintura és la meva vida. Però arriba l'hora de fer una expossició, i la frustració es considerable. El primer dia, en la inaguració, ve gent. Que si amics, família, coneguts, algún periodista i crític. Et diuen el seu parer, que si tens talent i patatim patatam...però a l'hora de la veritat és ven pràcticament re. I el resta dels dies que dura l'expo a en prou feines passa ningú per la galeria. I una es desespera. Però el dia segünet torna a pintar perquè sense pintar la vida no té massa sentit.
Aquestes darreres paraules de la Marta, van provocar un clic al meu cervell. Aleshores vaig sentir l'urgent necessitat d'escriure. I això que intuia que si em quedava el més segur es que acabaria al llit amb la Marta, però també vaig saber que, d'una manera o altra, ho entendria. O no, perquè estava a punt de fer una completa tonteria. Però un ja té una edat, i una tonteria més en la meva vida què més dóna.
Va ser quan ja portaven els cafès: un tallat per ella amb dos gotes de Zoberano i un cafè amb unes gatetes d'anís der Mico per un servidor. Ella, la Marta, com he dit em va semblar guapa. Semblava treta d'una pel.li d'aquelles de Hollywood. A més duia un vestit blau molt maco, que li quedava molt bé. Jo l'anava mirant com sense voler. No volia tampoc que es notés que li anava possant els ulls per cada part del cos. Per una banda, suposo que es natural. Bé, el que vull dir és que un o una va a aquestes cites per trobar certa companyia afectiva. Encara que un ha de comportar-se, i no perdre mai les formes. A més, soc bastant timid. A vegades per dissimular aquesta timidesa un s'acaba passant de la ratlla. O creu passar-se de la ratlla.
Instants més tard, els dos havíem començat a beure de les nostres respectives pòcimes. Un desig atraïent entre els dos cossos havia començat a planejar al voltan nostres. Les nines de la Marte apuntaven a les meves alimentant així, el secret llenguatge dels sentits més primimitius. Pels seus llavis sortia de tant en tan una llengua que senblavia inquieta amb ganes de jugar.
-M'ho estic passant realment bé. La veritat és que és la primera vegada que vinc a una cita d'aquesta mena. La meva vida amorosa ha siguit més haviat penosa. Bé, penosa, potse exagero una mica. He estat casada uns deu anys. Deu anys que m'han semblat vint. Tinc una filla adopatda de quinze anys que dius Quinocia. Vol ser arqueologa. Ara està amb el seu pare, o sigui amb el meu ex. Ex, bé el Damià és molt bona persona. Massa bona persona, ja ho veus per aguantar-me a mí. Però mira les coses son com son... El era que feia temps que no... i una amiga meva em va apuntar a un lloc de cites i ves per on estic aquí..No pensis que estic desesperada...encara que una alegria, i tu sembles tan...
La Marta va fer una pausa, es va passar la llengua per entre els llavis, i es va decordar un botó de la camisa, deixant veure el començament dels pits. Després continuar al seu monòleg.
-No vull que t'emportis una idea equivocada de mi. Jo no sóc així, però estic passant per uns moments difícil. I ja m'entens, som adults i el meu pis no està gaire llunys d'aquí, que et sembla.
No sabia què dir. Per uns instants m'havia quedat sense paraules. Per una banda havía somniat tantes vegades una trobada amb una dona com la Marta, que no s'havia ara com reaccionar. I encara que no ho s'ho cregueu, em van entrar unes terribles ganes d'anar a casa. Obrir l'ordinador, i escriure aquella situació, plasmar en un text aquell sentiment: els instant abans quan la passió està ben a punt d'esclatar sobre un mar de llençols, o sabre altra superficie.
La qüestió és que s'havia fet silenci, que durants uns segons. Els meus ulls tímids es van banyar pel seu bonic rostre, i seguidament em vaig atrevir.
-Jo també m'ho estic passant la mar de bé amb tu Marta. Creia que no existien dones com tu. De fet estic vivint un somni, però t'he de dir que m'ha entrat ganes de...
-De donar-nos una alegria?
-Sí, i tant...Però també m'han entrat moltes genes d'escriure. No sé com dir-t'ho. Ja sé que sona molt raro, per no dir molt malament, però estic tant a gust amb em tu... que no sé que més puc demanar.
-Doncs anem a casa meva a acabar la festa fins la matinada. Ens relaxem, ja m'entens... A més entre alegria i alegria, podem parlar sobre el que vulguis. Des de Kierkegard, passant per Picasso, els dubte d'Antoni Tàpies o els poemes de la Zimbioskha...
No sabia què dir, per uns moment estava dubtant. La veritat es que la Marta era una dona molt interessant i sensual. Amb físic que refrescava la vista a qualsevol. ¿Què més es podia demanar?
Dani T. D. 7/7/2025
.jpg)
.jpg)
.jpg)