LENTES HORES

 Passen lentes les hores,

mentre els anys 

se'n van volant,

cap al no res,

cap a l'espai més buit,

on es calcen les botes de vent

les promeses que mai van

acabant sent.

Vida absurda aquesta

en un món cada vegada

 més idiota,

ple de guerres i fam,

de fantasmes amb banderes,

d'egos idiotes salvadors

de la pàtria liderant

causes inútils

sense cap fonament.

Mentre ja és tard,

massa tard per les esperances de sempre.

Potser massa egoïsme,

masses lleis,

masses pàtries,

masses religions,

massa nacionalisme,

massa bandera,

massa tarambana,

masses predicadors,

massa de tot,

massa de res.

Dani T. D. 6/2/2024

LA FALTA DE DELICADESA

   La falta de delicadesa

sovint

adultera l'impertinència de l'ego

com una grip

mal curada.

Quan (fins i tot)

a efectes pràctics,

l'exerci de viure

no implica necessàriament

constatar l'orgull

de ser.

És més:

un no és més que

la construció d'una màscara

que tard o d'hora

serà menys

que un suspir

en les avingudes

del més lliure aire.

Dani T. D. 6/2/2024

DESPRÉS DE TOT

      Després de tot

sempre tot està per fer.

El vent de la vida

és una barreja misteriosa

entre l'atzar i el desig,

l'entusiasme i el tedi.

entre la seguretat

i la llibertAt.

Un dissimula 

arribar a tenir 

certs coneixements,

quan en el fons

mai s'arriba a saber

 absolutament res,

res de res.

I es possible

que sigui aquest 

un dels grans encants

de viure,

l'art d'enganyar-se

per trobar

una mica

de llum

entre tanta

          foscor.

Dani T. 5/2/2024

PER CARRERS DE NINGÚ

 Camino per carrers de ningú,

camino cap un futur passat de moda,

camino sense sortir d'aquesta habitació,

camino per un passat inventat.

Camino entre l'atzar i el desig,

el desig d'anar més enllà de mi mateix.

Perquè un mateix, qui és un mateiX?

Una identitat? O tan sols

 una imatge que creu ser una identitat?

Camino per les voreres del sol,

camino amb companyia de la lluna,

camino imaginant que camino,

comino fins i tot pel fons del mar.

Dani T. D. 4/2/2024  

LA DESCOBERTA DE L'ESPAI

 L'anàrquica i sana

burocràcia del vent,

m'acarona el pensament

que em surt del cervell

dictat per l'ànima.

La vida no té perquè tenir sentit,

perquè ja el pròpi ejercici

de viure implica prendre

una trajectòria entre tantes,

tot ocupant

(o desocupant) un espai;

segons l'energia

que desprèn

l'esperit que determina

les carecteristiques

de qualsevol cos,

desenvolupant una

               particular història.

Dani T. D. 1/2/2024

LA COSA CONCRETA

     Sempre hi ha una 

                         misteriosa metafísica

que acompanya

subtilment

a l'hora d'arribar a qualsevol destí,

més o menys concret.

El que omple buidant els dies

de la rutina

més o menys essencial,

mentre el pensament

surt volant

més enllà de la raó

més o menys raonada.

I al final

tot i res

es dilueix en un nou

principi d'una extraña metafísica

que, d'altra banda,

farà sempre possible

la cosa concreta.

Dani T. D. 1/2/2024

ENÈSIM NAUFRAGI

   Mentre viatjava en metro camí de l'oficina, en Damià va imaginar que el tren metropolità naufragava en un polígon desert. Totalment incomunicat, on no hi hava covertura per rebre o enviar missatges. Per consultar el temps, o seguir la vida privada del gilipolla de torn (que ben mirat, podia ser un mateix). D'aquell naufragi només havien quedat uns vint supervivents, contant amb el propi Damià. Dins de la desgràcia, poc a poc aquell racó del món, que de primeres apuntava ser tan inhòspid com les portes d'un infern post-modern, els supervivents es van començar a relaxar. Aquell polígon enganyava d'entrada, però passada l'estona es podia observa que estava farcit d'arbres, de plantes, de bancs i sofàs comòdes per prendre el sol, de barres de bar plenes d'ampolles de cava, whisqui, cervesa, vi, moscatell, aigua del carme, també hi havia fruits secs, patates, escupinyes.... Fins i tot hi havia una zona de platja amb una biblioteca generosa a l'aire lliure. Allò semblava (i era) el paradís. En Damià, al contemplar aquell paissatge, li va venir a la memòria el conte aquell d'en Jorge Luís Borges, La Biblioteca De Babel, que comença deient que una biblioteca és com l'univers o l'univers. Fins hi tot en aquell racó perdut del món en Damià podia trobar l'amor. Sí, perquè una tal Martina se li va apropar i, es va presentar. Es van acomodar en un sofà i de sobte improvitzaren una conversa interesant que desembocaría en un apropament molt més íntim. Els dos ja no teníen gens de pressa ni cap aingoixa social, ni campromís que condicionés els seus destíns tan determitats com mortals, ja que sabien que res ja seria com abans. Doncs el món que havien conegut ja no existia.   

  Ara tenien tots els llibres que podien imaginar al seu abast, amor sincer i senser, el mar a pocs metre i aliment. Què més feia falta per viure?

   

  De sobte, en Demià va obrir els ulls. Es trobava en l'oficina de sempre, envoltat de companys oficinistes que cumplien la tasca diària que donava un sentit a les seves respectives existència d'insectes civilitzats. Aquelles oficines, en certa manera, també era un lloc perdut en el temps. Una mena de paradís (mal gestionat?). O qui sap.

  En Damià va fer un sospir, com dient-se: quin descans. Va parar de teclejar l'ordinador. Es va aixecar i anà a buscar un cafè per agafar forces i seguir llegint i estimant en aquell acullidor paradís.

Dani T. D. 1/2/2024