miércoles, 7 de septiembre de 2022

DARRER POEMA XIMPLE

    Temps ximples

en un món ximple,

truca´m i quedem,

i farem al ximple

fins al final.


Completament nus

fusionats en un sol cos

fins a la fi

d'aquesta vida

i d'aquest món

tan ximple.


No hi ha res més,

i a vegades ni tan sols

això.

I què.

Riurem doncs

fins el darrer alè.


Dani T. D. 7/9/2022

JOE, THE LION

  Desde hace unos días estoy saliendo con una canción de David Bowie. Concretamente la que lleva por título Joe the lion que pertenece el genial álbum de Heroes (1977).

 La canción es una compañera fantástica, llena de matices sonoros que llenan cada rincón de mi tan discreta existencia. Me acompaña allá a donde voy: a la calle, al curro, al supermercado, a la farmacia, al bar, a hacienda, al hospital, a la carnicería, a la gestoría, ¿al tanatorio?, a la cama ya sea sólo o acompañado...

 Joe, the lion tiene el espíritu de Bowie por supuesto, como el resto de sus composiciones. Impregnada de un mágico surrealismo que tiñe la realidad más inmediata con interesantes matices y colores más intensos y cálidos. La guitarra eléctrica que se oye al principio me traza un prometedor camino hacia la esencia de las cosas y de mi mismo. Bueno, uno mismo no deja de ser una enésima metáfora de nada especial que, es donde nace y muere todo, des de cada latido que dispara el corazón.

  A través de esta canción, Bowie me habla y me guía. Me guía por este misterioso laberinto de niebla que es la vida. Que, todo hace suponer, no va a ninguna parte.

  O sí, depende de las canciones que te acompañen a lo largo (y a lo corto) de esta bella y a la vez absurda travesía que es la vida (esta puta vida) Y más si las canciones son de David Bowie. Bowie, mi Dios particular, mi amigo, mi confidente, y uno de los grandes amores de mi vida.


Dani T. D. 7/9/2022

domingo, 4 de septiembre de 2022

EL TEMPS NO TÉ TEMPS

    

  El temps que se'n va no demana permís. El temps cada cop passa més i més de pressa i el final no queda temps per res.

 O sí, ja que es podria dir que el temps no existeix. Només existeix el moviment en relació als diferents cosos que transiten pel carrer, pels baretos, pel Caprabo, pels cabarets, per l'espai de l'existència d'un...

   Suposant que un sigui un (que un no és un concepte tan clar)

  Un, en el fons, no és més que temps.  I concretament el temps que li queda. I si un no mata el temps, el temps tard o d'hora el matarà a ell, o ella o elli o ello... ¿Hello, bon dia què vol?

 I ja no hi haurà temps absolutament per res, però tampoc presses ni absurdes angonxes, ni deures que acomplir, ni promeses per enganyar-se, ni lleis idiotes que dictint absurdes renovades normalitats de tifa de gripau babau...

Aleshores ¿què hem de fer?

    Res, que cadascú utilitzi el seu temps com li vingui de gust. Total, acabem desapareixen del mapa. Aixi que a viure!!!!


Dani T. D. 4/9/2021

viernes, 2 de septiembre de 2022

POR UN FUTURO MÁS IDIOTA

Por un futuro cada

vez más idiota

únete a nosotr@s.


¡Juntos plastificaremos 

                                                    aún más

este planeta Blue!






  CIUJ

Ciudadanos Idiotas 

Unid@s Jodemos (con la vox del pueblo,

EA!)

LA RESPOSTA LA TÉ ROBERT ZIMMERMAN

 




Dani T. D, 9/22

NO TINC RES

 No tinc res o gairebé res per això sóc ric, molt ric. Només tinc aquesta brisa suau que ara em perfuma el teu dolç record entre el desig i ...