IGUAL DE CAPULLOS!!!!!

Ara resulta que tothom fa esport,

ara resulta que tothom és solidari,

ara resulta que ningú sabia res,

ara resulta que tothom sap de tot.

Ara resulta que tothom es preocupa pels altres,

ara resulta que tothom es optimista,

ara resulta que tothom es humanista,

ara resulta que tothom recolza als més desemperats.

Ara resulta que a tothom li encanten els gossos,

ara resulta que després d'això serem la hòstia,

ara resulta que fins i tot el Papa té fe,

ara resulta que finalment tot canviarà.

Tot canviarà per seguir igual de capullos!

Dani T. D. 7/5/2020

NO CANVIARÀ ABSOLUTAMENT RES!!

 Després d'aquest pandèmia no canviarà absolutament res. Les persones no som tan solidàries com ens pensem, tret d'algunes poques (aquestes poques sempre solen ser quasi sempre les mateixes sense necessitat de ser més que ningú). Després d'aquesta crisi sanitaria no serem millors, ni molt menys. Serem com sempre, o pitjor:  éssers individualistes, generosamment egoïstes i autènticament uns miserables que tenim por a la mort, perquè també tenim por a la vida.

  Malauradament el  món, aquest tan nostre i confortable, seguirà sent tan injust com sempre perquè els quatre fills de puta de sempre (els que maneguen aquest sistema de merda) visquin com a reis. 

No canviaran massa les coses.

Perquè si la humanitat sigués tan solidària i tan humana, situacions com les que estem visquen no es donarien. Tampoc  existiria cap guerra ni tantes injusticies. Tampoc faria falta que cap sistema cabró regulés les nostres vides. Ja que si regnés la humanitat tot seria més fàcil i natural

  Però això, malauradament, mai passarà. De primeres, no som tan intèl.ligents ni honestos com ens pensem. Si l'home és un animal  singular que adapta el medi a la seves necessitats (o sigui, el contrari del que fan la resta dels animals). I per tant és l'animal més covard i animal de tots. Per el que practicament no hi ha res a fer. Al menys que hi hagués una profunda revolució humana. 

I com cantava El último de la Fila:

Un día color melocotón

Cuando todos seamos libres

Cuando las piedras se puedan comer

Y ya nadie sea más que nadie

Canta por mí

Si no estoy yo aquí.  

Tan debó estigués equivocat....

Dani T. D. 5/5/2020

LA MÉS BELLA DERROTA

Enèsima bella decepció

davant les evidents runes de la vida,

quan bufa un fresquet vent

i tot el demés ja no importa 

realment massa, per fi.

Darrera bella decepció

davant del trencat mirall

de la sempre tan puta realitat,

quan per fi s'apren a riure de veritat

des de la buidor més evident.

 Enèsim naufragi entre les onades 

d'aquest mar teixit de simulacre 

i atractives mentides  que,

 ajuden a despullar l'ànima,

per quan siguí definitivament

l'hora de la darrera 
i més bella derrota.

Dani T. D. 4/5/2020

INVENTARIO EN TIEMPOS ENMASCARILLADOS

Confinamiento

confina digo la verdad,

con fina y a lo loco

confina estampa

cantaba Chabuca,
caballero.

Confinamiento

a veces 

y lo lamento

con preces

entre 

memeces.

Confinamiento

con fina ironia

con fi(r)ma que lo es,

¿es qué?

Ya ves

otro pringao. 

No, si cada 

vez somos más.

¿Más qué?

confia2 

o mejol mi desamol

desconfigurados,
con dos mega bytes
así de grandes. 

!Que Mao
nos pille confinados!
Yo si 
que estoy quemao
de tanto 
¡confinaleches!

Dani T. D. 3/5/2020.

MEDITACIONS PER FASES DE TRES A SIS

     Dani, maig 2020

QUIZÁS UN MALENTENDIDO CONFINADO

Quizás todo esto es otro malentendido,

Quizás el olvido es menos en las videos llamadas

Quizás no todos los guantes están vendidos,

Quizás todas las utopias ya están descatalogada.

Quizás me olvides en mi propio olvido,

Quizás los nuevos días ya se hayan exiliado para siempre,

Quizás los abrazos ahora se midan en distancias,

Quizás todo y nada sea un suspiro fingido.

Fingido y derrotado 

tras una mascarilla

o una más baratilla,

segun la dimensión

de cada bolsillo.

Quizás ya no nos amemos como antaño,

Quizás me veas ahora más interesante desde la pantalla,

Quizás respirar ahora cotice en la bolsa internacional i confinada,

Quizás tantos días sin ver a nadie no haga tanto daño.

Quizás entremos en una nueva i neoliberal normalidad (para variar),

Quizás, Uff que miedo y pereza me da,

Quizás nuestros besos sepan a megabytes,

Quizás el futuro ya hace tiempo que se le cayó el la careta.

Fingido y enloquecido

desde una mascarilla

o unas gafillas,

según el radio

que permiten los cabecillas

de este tan jodido sistema.

Dani T. D. 2/5/2020

EL TENDRE SILENCI DE LES TEVES MANS

I  

   Aquell dimarts es va aixecar com sempre. O no. Ja que des de feia setmanes la normalitat del dia a dia havia canviat considereblement. D'entrada en Josep va passar per la dutxa. Després es va secar amb la tovallola, i abans de vestir-se d'ell mateix, va donar-se una capa sobre la seva pell amb una colònia especial per tal de reforçar l'higiène devant de posibles infaccions mortals.

Eren temps difícils. O temps impossibles?

Davant d'aquesta pregunta no s'havia que respondre's.
Després d'un cafè i una magdalena va acabar de conectar-se a la realitat. 
  Encengué el portàtil de treball i va reemprendre la seva tasca laboral. Des de feia cert temps  col.laborava en un diari digital, escribint articles i reportatge.
Havia aconseguit dedicar-se al que li agradava?
Més o mennys. Ja que a vegades (o sovint?) els somnis una vegada acomplerts solen ser ben diferents del que havia anhelat prèviament. La vida mai és fàcil.
És el resultat de diverses paradoxes. 
      Però en fi, tampoc era qüestió de menjar-se el tarro més del necessari. Encara que per en Josep resultés inevitable...i més davant d'aquella situació.

   Aquell dia, com cada matí, va fer una ullada pel món virtual que li oferia internet. La veritat és que el món cabía en qualsevol móvil o ordanador. Aleshores un pensament el va fer aturar l'activitat laboral per uns instants. Es va aixecar i sortí al balcó a prendre l'aire, tal pensament reflexionava sobre quin extrany món era aquell? O potser no era tan estranys. Potser l'ésser humà havia tornat a la cova. I havien tornat als dinossaures. Però ara els dinossaures ara eren gegants invisibles i gegants que transmetien por. I la por, ja se sap sempre paralitzar. I precisament, aquella por, era la principal eina que sempre utilitzava el poder més imnnediat. 
 Passat uns minuts en Josep va tornar davant de l'ordenador, a fer un article i acabar un reportatge que tenia entre mans, Ja eren dos quarts d'onze, i el temps (temps de pandemia) solia passar volant més que mai.
   Més tard, sobre la cinc, es va en Josep es va posar un tratje d'astronauta. I va sortir a fora, al carrer, Més enllà del seu portal. Desafiant els virus i la força de gravetat que, aquesta havia augmentat lleugerament (no se sap ben bé perquè), i acompanyat d'un carret de la compra, es va dirigir al super a procurar-se aliments, sobó i cerveza). Anar a comprar s'havia convertit en una odisea fantástica).

II

   Ara que el govern havia començat a permetre sortir a passejar el carrer, en Josep es resitia sortir si no era estrictament necessari.
És clar, que li agradava sortir i caminar. Sentir l'aire a la cara. Però després de tantes setmanes enclaustrat a casa, havia començat a descubrir tot un món.
 Durant aquells diez havia a profitat per fer meditació amb més freqüència.
  Cada dia, més o menys, a la mateixa hora, se seia sobre un parell de coixins al terra. Creua i tancant els ulls es concentrava durant una bona estona amb la respiració. Prendre aire i després deixar-lo anar a poc a poc. 
  No sabia exactament el perquè però aquell exercici li anava bé. Suposava que, tot plegat, la clau consistía en saber respirar.
Potser aquell virus era el resultat de respirar amb certes mancances.
Potser s'havia perdut l'essèncial.
Però l'essencial què era?
  Aquell precipitat i estrany enclaustrament despertava diverses reflexions en Josep. També aquella nova vida el feia pensar en els místics. 
  Els místics, una gent extravagant, que s'havien inclinat a la vida interior. I aquella vida interior no tenia perquè tenir inclinacións religioses. 
  Era una altra cosa.
Un místic és un ésser pur i lliure (encara que pur i lliure, com gairebé tot, no deixava de ser ambigú. Perquè clar, què és la puresa? Què és la llibertat?)
  Un místic  tan podía ser un creient com un ateu. O un agnòstic (o gnòstic).
  En Josep no sabia ben bé que era. Normalment es definia com atéu, no creía en cap ésser diví que estigués en una altra dimensió fent i desfent els diversos destins mortals que quedaven sota. També hi havia dies que s'inclinava per un agnostiscismes pràctic. No creía però no deixava de creua.
   Això sí, Josep estaba plenament convençut que tenir certa fe era important per l'ésser humà. Fe en qualsevol cosa. Fins i tot fe en no tenir fer. O fe absolutament en res.
  Aquelles mogudes místiques provocaven en Josep certa inquietud vital. I no sabia realment el per què, però era així.

III

  Trobava a faltar les seves carícies, els seus ulls. I sobretot  el tendre silenci de les seves mans i la seva companyia
A diari  es trucaven i es veien a través de la pantalla del móvil.
Allò era tan estrany, com fantàstic.
Veure a la Marga a diari era un miracle, encara que fos des de la pantalla. 

Dani Torralba Devesa, maig, 2020