sábado, 13 de febrero de 2021

EL SUBTIL ENCANT DE TOT DISCURS

  Resultado de imaxes para: DISCURSO L`havien contractat per escriure els discursos del  nou president de la nació.


   Aquell nova ocupació laboral venia després de dos anys sense tenir pràcticament cap ingrés, almenys de forma regular.  Ja que havia sobreviscut a base de fer feinetes i de publicar algun que altre article en alguna que altre revista literària, o d’art.


  Es deia Gerard i aspirava... Bé, en veritat no aspirava pràcticament a res. Potser, es podria dir que el que menys li desagradava fer era escriure, encara que havia comprovat que per guanyar-se les garrofes escrivint, un havia de pencar de valent. Quan era més jove havia estudiat dret, per estudiar alguna cosa. No va acabar la carrera perquè es va cansar i va començar a desfilar per diverses feines on hi haguessin cadires còmodes per poder-se seure i descansar. Treballs que li van permetre sobreviure d’alguna manera.  També va procurar sempre que les seves parelles estiguessin sempre ben situades, econòmicament parlant, és clar. Encara que sempre podia tornar a casa dels seus pares. De fet, va tornar sempre que va poder. Els seus pares encantats de tenir-lo a casa ja que en Gerard tenia un encant especial.  Estava vist que no li agradava massa treballar, per no dir gens. Des de sempre s`havia convençut de que quan menys treballés un en aquesta vida millor, millor li anirien les coses. Doncs la felicitat complerta consistia en aspirar a fer el mínim possible. Passar-se la major part del dia estirat i aixecar-se tan sols quan fos realment realment imprescindible, i estirar les cames. Total, l’essencial és invisible els ulls, solia pensar. No direm d’on havia tret aquella frase. Encara que estava totalment convençut de que era de la seva collita. Ja que en Gerard era un bon lector. La lectura, quan és un plaer, no requereix gens d’esforç. Clar, que la lectura tan sols pot ser un plaer.


 


  Potser més endavant direm més coses sobre la vida d’aquets simpàtic penques.


 Ara parlarem de la feina que havia aconseguit per escriure discursos a un president de govern, del que aquí no desvetllarem el nom del president, per prudència. El que si que direm es que en Gerard  li importava un quilo de cogombres la política. Havia acceptat aquella feina perquè estava molt ben pagada. Potser massa i tot? De com va aconseguir aquella feina, és tot un misteri. Se sospita que algú es va equivocar de número de telèfon i van acabar  per trucar al Gerard.


  El primer discurs que va fer per aquell president de govern, era per inaugurar la legislatura. El discurs havia de ser clar i precís, i alhora també confús i ambigu. Havia de manifestar els seus propòsits per aquell nou govern, sense perdre de vista la seva ideologia. Aquí en Gerard es va perdre una mica. Perquè, quina era la ideologia d’aquell polític? Era socialista, sí. Però fins a quin punt? Perquè en veritat què volia dir ser socialista, sobretot en aquella societat on regnava cada cop més un capitalisme totalment ferotge i desproporcionat.


  A partir de cinc punts que li havien passat  des de la secretaria del govern, en Gerard va prendre boli i paper i va començar a fer un primer esborrany:


Senyores, senyors, ministres, companys, companyes aquí reunits em disposo a anunciar el que el meu govern i jo ens disposem a fer en aquests quatre anys que tenim per endavant. No serà gens fàcil, doncs tenim importants reptes a assolir. Aquest país ja fa temps que demana un canvi de dalt a baix, de nord a sud, i d’est o oest.  Hem de crear nous llocs de treball perquè el nostre jovent, i  no tan jovent, s’asseguri un futur. Abaixàrem el preu de la vivenda (això no ho assegurem, però bé no totes les promeses s’han d’acomplir). L’important és crear noves expectatives, i nosaltres som uns magnífics creadors de tota mena d’il·lusions. Ara el que necessitem, més que mai, és unir esforços per anar tots a una. I oblidar-se de les discrepàncies polítiques, sempre i quan les diferències siguin mínimes, és ha dir, assequibles per la nostra manera de fer i de governar.


 Déu sap que no hem d’avergonyir-nos mai de les nostres llàgrimes...


  Aquí en Gerard va deixar el bolígraf.  Es va posar dempeus. Alguna cosa no anava bé, i això que aquella darrera frase estava convençut que era bona. Ara, els socialistes creuen en Déu? El president del govern era creient? Segurament en la seva joventut havia cregut en Karl Marx, encara que el seu cosí, en Groucho era molt més interesant. La frase aquella que deia: sorgint del no-res, assolirem els alts cims de la misèria, era senzillament  genial i amagava tota una filosofia marxista. Si l’absurd governés, millor anirien les coses, aquí el cervell d’en Gerard es va aturar de sobte. Però, un moment, de fet l’absurd és l’únic que ens ha governat des de sempre. Aleshores va tornar al discurs que tenia entre mans. Es va asseure i novament tot va tornar a fluir. Li va sorgir de cop una oració genial que li serviria com a pont per passar a un moment especialment emotiu del discurs:


 De fet, l’home  no està fet per a la derrota. Un home pot ser destruït però no derrotat. Per uns moment es va sentir sentir plenament orgullós d’aquella frase. Es notava que era un autor llegit. Un autor de discursos. Bé, discursos... si només en portava mig fet. L’havia d’acabar. Encara tenia temps, així que va decidir deixar-ho i estirar-se una estona. No sigues cas que un esforç de més, l’estressés. Només eren les set de la tarda, però sempre és bona hora per anar al llit a descansar i meditar. O el que sigui. Així que es va estirar amb un llibre sobre pensaments de Marc Aureli, a veure si se li enganxava per fi alguna cosa. Va llegir tan sols un parell de pàgines fins que es va quedar profundament adormit.  


 A les dotze de la nit en Gerard es va aixecar i va anar cap a la cuina. Es va escalfar uns espaguetis i se’ls va menjar a la taula del menjador. Els va acompanyar amb un poc de formatge i vi. Per uns moments pensà en encendre la tele, però finalment canvià d’opinió ja que una frase sobtadament li va baixar de la segona planta del cervell: És una estranya pretensió de l’home voler que l’amor condueixi a alguna part.


  Aquella oració potser li aniria bé al discurs que tenia entre mans. Bé, seria qüestió de provar-ho. Però com posar-la per transmetre els objectius i la política d’aquell nou president? No deixa de ser tot un repte, es va dir.  Després de cruspir-se els espaguetis, va servir-se tres dits de wisky i va decidir finalment que acabaria per posar aquella frase en el discurs.


  L’endemà, sobre les onze del matí, Gerard estava acabant aquell discurs. Després l’envià per correu electrònic al Palau Presidencial. I ara només li calia esperar. Llavors va aprofitar per rellegir una divertida novel.la de Juan José Millás i descansar, naturalment.


  A mitja tarda li va sonar el telèfon. Una veu greu i molt supèrbia el citava a tal dia i a tal hora per arrodonir el text del discurs. Aquella veu li va avança que el seu treball era realment bo.


 


   Dos dies més tard, en Gerard es trobava al despatx del president del seu país. Una persona normal no s’ho creuria, però en Gerard com li relliscava tot una mica, no li va donar massa importància. De fet, aquella experiència va confirmar, el que creu: que qualsevol gamarús pot arribar a governar.


   -És tant bo, que estem pensant en oferir-te que t’encarreguis de tots els discursos dels membres del govern, a part del president es clar -li va dir el propi president en el seu despatx


  Gerard va sentir un dispar elèctric dins seu, com si li hagués saltat una alarma. Es  posar totalment recte, obrí plenament els seus ulls rodons.


-Però això comportarà molta feina


-Bé, i també més diners -va indicar el president.


Gerard es va quedar alguns segons pensatiu en l’espai d’aquell despatx


-Que hi algun problema? -preguntà el president.


-No, no...o...Bé ja m’organitzaré.


-Per la teva informació, si acceptés, tindràs dues col·laboradores. Una periodista i una lingüista


 En escoltat aquelles paraules, en Gerard va pensar en preguntar si aquell dones eren guapes i si estaven solteres, però va pensar que no tacava, Aquella situació era oficial i seriosa. A més, aquells eren uns temps on un havia de ser políticament correcte. Que pensaran de tu poca-vergonya? A més, pots acabar a la garjola amb una impertinència fora de text, es digué aquell escriptor de discursos.


-Què dius? T’has quedat petrificat i un pèl pàl·lid. Vols un vas d’aigua? Vols que truqui el metge? Aquí tenim de tot pel que pugui passar.


Finalment en Gerard va reaccionar,


-D’acord, accepto la feina.    


El president li va allargar el braç, i van encaixar el braç.


-Molt bé, Gerard, ara enllestirem al discurs. I després el meu secretari et portarà el contracte perquè el signes,


 


  Dues setmanes més tard, en Gerard, es trobava treballant en un text pensat pel ministre d’economia per anunciar les noves reformes del país. Havia començat a intimar amb una de les seves col·laboradores. En Gerard no ho podia evitar. Quan estava treballant no pensava en res més, però a vegades es saltava tota norma i s’enduia la feina al llit. Sobretot quan estava plàcidament acompanyat. 


  La col·laboradora es deia Amalia i era un excel·lent filòloga. Amant de la llengua i de la literatura, l’Amalia era una gran apassionada de la seva feina. Li agradava tant la seva feina, que des de sempre tenia la sensació que mai havia treballat en la vida. I aquesta sensació era com estar en el paradís. Precisament això va ser la principal causa que s’enamorés com una perfecte baneïta d’aquell personatge mig mandrós, trapella i encantador. De cop, haver ensopegat amb en Gerard va ser com una mena de revelació. Revelació que confirmava que aquesta vida s’ha de fer el que una li doni la gana.


  Va ser després de fotre un parell de claus amb en Gerard, on l’ Amalia li va deixar anar una frase que li havia vingut junt amb l’orgasme que havia acabat de tenir: Mira, Gerard, que et semblen aquestes paraules per  a un discurs; les nostres vides es defineixen per les oportunitats, fins i tot les que perdem.


  En Gerard es va quedar pensatiu. I finalment va dir a la seva futura esposa:


-I si ampliem el negoci i treballem també per l’oposició? Total, tot son paraules que, ben manipulades, qui importa qui les digui,  importa a qui van dirigides. Sempre que ajudin a resoldre gaire bé res.


  A l’escoltar aquelles sàvies paraules, l’Amalia va saber que en Gerard s’estava convertint amb l’home més poderós del món. I que la vida se li oferia com un paradís ple d’èxit, diners i passió.  Què més es podia demanar?

 

Dani T. D. 13/2//2021

viernes, 12 de febrero de 2021

MEDITACIONS DESMOKRÀTQUES (societat limit@daaaa)


Dani T. D. 2020

MURCIÉLAGOS DEL PORVENIR

 Como un tigre inquieto en una jaula,
como otra democracia que no es tan plena,
como un viaje en el tiempo,
como un poema que se disuelve en el viento.


Salgo de mi a sombro
por enésima vez,
mientras el espejo
me vuelve hacer
preguntas inoportunas.

Como un murciélago portador del porvenir,
como el poder más sutil y pirómano,
como esta confusión tan novedosa como cíclica.
como huyendo de la propia huida.

Salgo de mi guarida
cruzando la avenida,
mientras el pensamiento
me vuelve a cuestionar
los propios pensamientos.

Dani T. D.  12/2/2021

miércoles, 10 de febrero de 2021

¡¡¡SIGUE RAPEANDO PABLO, QUE NO TE CALLEN!!!

 Para que una democracia funcione, como mínimo es necesario que haya libertad de expresión. Cualquiera puede expresar lo que le de la gana, faltaría más.
   Se supone que estamos en democracia. Claro, que las opiniones de uno no gustan a todos, y es natural. Seria horroroso que todos pensáramos igual. 
  Sin ir más lejos, los raperos son artistas que se expresan a través de sus composiciones. No tienen, y no deben, porque gustar a todos. Provocan porqué, entre otras cosas, es una de las funciones del arte.
  La provocación no deja de ser una estimulación para que las ideas, el conocimiento, la cultura, hasta el dialogo  fluyan.
  En una democracia, debería ser un ejercicio sano criticar, burlar y hasta faltar el respeto a según que instituciones. De algunas forma, las instituciones se supone que están ahí para servir a los ciudadanos. Y a menudo olvidan sus obligaciones. 
 Sin ir más lejos, defecarse en el rey, en su puto padre o en la Virgen de los C@jones (al menos de manera simbólica) debería, de alguna forma, estar subvencionado por el estado, para velar por la salud mental del pueblo.

  Por otra parte, tenemos la piel cada vez más fina. Y nos malestamos cada vez que nos sentimos ofendidos por según que comentarios sobre nuestra raza, sexo, físico, inteligencia, religión, ideología etc... Hay que tener respeto claro, pero también  hay que continuar expresándose libremente. Es un ejercicio muy sano y contribuye a que la sociedad humana avance y se enriquezca.

  Porqué si un rapero va a la cárcel por sus expresiones en sus canciones, tenemos un problema muy grave en nuestra sociedad democrática.

Dani T. D. 10/2/2020

martes, 9 de febrero de 2021

VITAL BUIDOR

 Com cada dia tracto de fugir de la dictadura impecable del temps.
Cada dia, les hores es fan més curtes, i les nits en prou feines duren per tencar els ulls una estona o estimar mitja estoneta.

  Els dies son minuts que, en general (o aquesta és la seva tendència més natural) transpiren rutina i buidor. La rutina és una roda bastant imbècil que no te fi, mentre que la buidor sovint omple massa espai.

Però intento no fer drames. Entre altres coses, perquè no m'agrada fer drames (al menys que em paguin certa quantitat substancial de diners). Ja que tot no deixa de ser relatiu. 

El cas és que els rellotges ximples segueixen empaitant cap el futur més inexistent, imitant el bum-bum del cor. I quan el cor s'aturi, què? Potser es podrà comprovar que hi ha rera tot aquesta farsa plena d'una misteriosa i vital buidor.

Si es que hi ha alguna cosa, és clar.


Dani T. D. 9/2/2021

METAFÍSICA EN EL DÍA DÍA


    De vez en cuando cojo el autobús en busca de metafísica. Sí, me
propongo ir al encuentro de respuestas, o al menos dar con la esencia de la luz que se encuentra en las cosas (entre ellas, en la oscuridad). Hay días que casi lo consigo, entonces me propongo dar un paso más allá, cambiando la mirada sobre los objetos, las personas, los animales, los vegetales y demás minerales. Y volver a pintar el mundo, el espacio, la vida... incluso la muerte. Pues la muerte siempre esta presente irradiando vitalidad. Como la vida, que ésta irradia mortalidad.


Dani T. D. 9/2/2021

lunes, 8 de febrero de 2021

FUTUR CRIMINAL


Resultado de imaxes para: orgia

Orgia d'estadístiques.
orgía de dies inútils i bells
fins al final.

Orgies de números prims,
orgies de paraules que no callen ni sota l'aigua.



El temps passa
cada cop més de pressa,
el temps És una trompeta desafinada,
el temps no existeix.

Orgia de banderes,
orgia de polítics profundament  idiOtes,
orgies sense orgies.

Orgies de merdes contemporànies
que es corren cada cop
que s'evoca el futur
més criminal.

Dani T. D. 8/2/2021

IGNORANCIAS DIARIAS

 
   A medida que me voy haciendo mayor, la vida me resulta más
inverosímil. Sé que la vida, en cierta medida, va en serio, como decía Jaime Gil de Biednma, y que como todo el mundo, al fin moriré algún día (supongo). Precisamente eso, refuerza esta sinrazón más vital.
  Por otro lado, el tiempo cada vez me pasa más deprisa. Los días son destellos de luz que se estrellan en oceanos de oscuridad profundamente ingrávida. Hasta que uno reconoce que únicamente es, el tiempo que le queda.
   A estas alturas ignoro si la vida tiene algún sentido, sospecho que muy poco o nada. Somos nosotros, tozudos que, a través del lenguaje damos y quitamos sentido a cada acto vital según nos convenga para así hacernos ver que controlamos las circunstancia. Pero en el fondo no controlamos absolutamente nada.

  Ignoro también lo que es más importante. Supongo que  todo depende del día (o del Caprabo). Por ejemplo, ahora lo que más me importa del mundo, es el bocadillo de lomo que me voy a comer con una fresca cerveza, claro. 
   Después el deseo del azar más idiota, ya dirá...

Hasta otra pequeños, cultivar la risa. Que la felicidad es demasiado caprichosa y suele ser bastante falsa.


Dani T. D. 6/2/2021.

 


sábado, 6 de febrero de 2021

PRODUCTES CADUCATS


Mars deserts,
mars de preguntes,
mars de dubtes,
mars de buidors.

Buidors disfressades
de pudrides utòpies
embussen de merda plasticficada
la civilitzación més massificada.

El futur 
ja és un producte caducat,
mentre els més cadàvers post-moderns
passegen la seva fama
més mediocre i rentable
 pels cims més precaris
en la historia final
d'aquesta enèsima confusió.


Dani T. D. 6/2/2021

jueves, 4 de febrero de 2021

COLLA DE MACARRES!!!

   Us merexeu que ningú us voti.

Sou una colla de macarres,

us importa la salud de la gent una puta merda!

No teniu ni idea de fer política.


Què importa si sou d'esquerres,

 de dretes, o d'extrema dreta.

Esteu en això per la pasta,

res més que per la puta pasta.


Aneu tots a pastar fang!!!



Dani T. D. 4/2/2021

miércoles, 3 de febrero de 2021

DOLÇOS DESASTRES


 Un mar de dolços desastres
em navega per la ciutat
de les ximples estadístiques.


Anecs de goma al parlament
decideixen les decepcions
més acertades a l'hora de fer balanç
davant la confusió més trascendent.

El viatge continua,
les aigües més misterioses
m'apropen cap al res més evident.

Tigres de pluja als jutjat
esperen la setència més divertida
i així seguir jugant
al joc davant la confusió més evident.


Dani T. D. 3/2/2020

PECES CIEGOS

 Peces ciegos,
la ciudad es un estanque de peces ciegos
en donde las esdrujulas
viajan en taxis de papel de seda
y los más tontos de clase
se dedican a la política
para poder correrse los fines de semana
sobre billetes de quinientos.

Peces ciegos
recorren las avenidas
de la incertudumbre más moderna,
mientras el futuro
ya es un producto completamente caducado,
y de paso,
enormemente rentable.


Dani T. D. 3/2/2021

LAS SEMANAS


 Las semanas son trenes surcando la luz, las semanas son naufragios hechos de deseo, las semanas pasan con ágil esmero, las semanas de repente son años. Años que se fugan de las manos...

   Las semanas son pasillos que van a dar al mar, las semanas también son desvarios que promueve la razón. La razón que sabe a locura...
  Las semanas son pura locura que corren a altas velocidades
hacia la nada más divina. Hacia la más divina nada. 
   Y el final quizás, desemboque en otro principio, en otra semana.
  Semanas que son trenes surcando cualquier cosa...

Dani T. D. 3/2/2021

VIENTO HELADO

  Un viento helado ahoga el aire y las sombras pintan las esquinas de un invierno que viste una  rota gabardina. La futuro es un escupitajo ...