PATRIA de Fernando Aramburu

 Pàtria, la novel.la de Fernado Aramburu (Sant Sebastian, 1959), l'he tobada extraordinària i francament interessant. Començat pel tema principal: el terrorisme al País Basc. Aramburu ens parla de dues families d'Euskadi, i de com el tarrorrisme tensa les relacions entre els seus membres L'autor ens ensenya diferents situacions generades per aquest conflicte. En ningún moment l'escriptor, o el narrador pren partit per cap opció. El lactor només observa i també conviu amb els diferentd personatges. Podem veure a la victima i la seva familia i com viuen l'assissinat d'un ésser estimat i de com els hi repercuteix en les seves vides. I després el terrorista i la seva família. com evoluciona aquest personatge. En cap moment, l'autor justificat tal o qual acció, simplement es limita a fer una mena radiografió d'una societat en el transcurs d'uns treinta anys. A més l'estil és molt particular. El narrador a vegades es fa preguntes a ell mateix arrel de les situacions que pren la narració. Personalment m'ha cridat l'atenció aquesta magistral forma de narrar.

   A part del tema principal que com ja he dit és el terrorisme, en el llibre també toca altres temes com la familia, la disminució, l'homosexualuat, la incomunicació, la llibertat individual i d'altres. He passat uns dies apassionants entre les pàgines d'aquest llibre. Francament m'he quedat amb les ganes de llegir més. Fernando Arambure té altre novel.les i llibres i tinc curiositat per seguir descubrint, i de pas, gaudint de la seva rica liuteratura.

  Com gairebé tots els llibres, Pàtria, també fa preguntes al lector. Preguntes que mai son fàcils de respondre. En un moment donat, en el transcurs de la lectura, un és qüestiona que és això de la pàtria. Per mi la pàtria és el lloc on s'ha nascut, (clar que un pot néixer diversos cops en una sola vida) I el concepte de pàtria pot tenir diferents matiços i la pàtria, en un moment donat, pot ser un lloc adoptat pel ciutadà, encara que sigui el país de Maimés. Penso que la pàtria pot ser com l'ego d'un, o sigui pot ser una cosa de vital importància i el mateix temps pot ser un veritable obstacle per viure en plena naturialiat i llibertat.. El que vull dir, que el que importa és  la convivència i llaurar certa humanitat i civisme des d'un mateix, respecte els altres. Les coses no son mai senzilles, i es per això que un ha d'esforçar-se per viure sense deixar de banda certa ética i sentit comú. No sé si se m'enten. Bé, s'escriu també per això, per tractar s'esbrinar que  pensa un sobre el difernts punts de la realiat vers a la pròpia existència.
  Tambè m'ha vingut a la memòria allò que cantava George Brassens: "Morir per les idees d'acord, però de mort lenta".

  Un cosa més, hi ha un video a gogle d'una presentació del llibre que l'autor converça amb Iñaki Gabilondo, que no te cap desperdici.

Bé, fins la propera..
  Ah, se m'oblidava, muchas gracias por tu novela Fernando Aramburu!!!
.

  Dani Torralba Devesa, 19/7/2017