LLEGIR I CAMINAR

  Aquest passat diumenge, recent estrenada la tarda, vaig anar a donar un tomb. M'agrada caminar. Mentre camino penso amb això i allò altre. Duia sota el braç l'Apologia de Socrates, d'en Plató. Una lectura molt recomenable. Les meves passes em portaren cap a un espai obert, un parc ple d'arbres i bancs (bancs sense lladres) i ple de sol. Em vaig acomodar a un banc, vaig obrir el llibre i vaig deixar que Socrates em parlés a cau d'orella. Aquell pensador pot arribar a ser un amic entrenyable  i la seva amistat pot durar tota una vida, o això espero jo. Durant aquells instants vaig gaudir de valent. En aquelles pàgines Plató exposa les paraules d'en Socrates en la seva defensa davant del tribunal. El filosòf va ser acusat de pervertir al jovent i de no respectar massa o gens el Deus, i finalment va ser convidat a beure cicuta. Sócrates es defensa com sap. Que en sabia una bona estona. De fet l'oracle de de Delfos deia que Socrates era l'home més savi.  El propi Socrates discrepava d'això, i va decidir sortir el carrer per cercar respostes i  constatar que l'Oracle potser s'equivocava. Socrates feia gala, allà on anava, de la seva més evident ignorància (segons ell).  No exhibia els seus coneixement en públic. Sembla ser que feia justament el revés, partint de la ignorància perquè fòssin els demés els que exposèssin les seves ocurrències més apreses. Sens dubte una tàctica, volguda o no, per regular, d'alguna manera, tota la sobervia. Realment, Socrates estava plenament convençut de que ningú savia gran cosa i menys ell. Així doncs per què l'oracle de Delfos insistia en dir que Socrates era el més savi? Això era un misteri pel propi Socràtes. Potser finalment van matar aquell savi per demostrar que la franquesa de la ignòrancia d'un, mai pot portar a la saviesa, és ha dir, el camí que du a la felicitat més natural i lliure.

9/6/2016 Dani Torralba i Devesa