QÜESTIÓ DE FE

  Aquestes alçades hauríem de viure en un país completament laic. És intolerable que una iglésia com la católica encara tingui els privilegis que té, per l'amor de Déu! Per favor, que estem el segle XXI! La religió és un tema íntim de cadascú, és privat. A mi m'idigna que encara es vaneri la institució católiga com una cosa sagrada i intocable des de llocs i canals de ràdio i telivisió públics . Continuen sent uns (en la inmmensa majoria) lladres, que viuen del "cuento". Més enllà d'aquesta vida potser hi ha altres històries, però ja és veurà. L'important és aquesta vida. És ridicul que s'ensenyi religió a les escoles. La fe no es pot ensenyar i de pas adoctrinar. La Fe forma part de la vida privada. A demés hi ha molts tipus de fé, no només la religiosa. Sense més lluny una persona atea pot tenir més fe que molts que van de creients per la vida, i fin hi tot tenir un comportament més cristinià que molts bisbes d'aquest raprimits que es passen el dia fent-se palles vora una escola de parbuls "dexeu que els nens s'apropin a mi". A més es una instició masclista, no hi cap dona Bisbe, ni cap Mama de Roma. Son, encara molt intolerants i tenen cara d'estrinyits. Fant por...bé més que por en fant llàstima. Sí., realment pregonessin la paraula de déu, formarien part d'una una institució més humana, més húmil i de pas molt més solidària i divina.

  Aquestes alçades el papa de Roma s'haria d'anar per sempre. Cordons que estem el segle XXI, la ciencia ha avançat, i amb ella, les arts i la cultura.. Se suposa que el poble no es tan ignorant com abans, o sí?

   Una cosa és ser membre d'una religió, i l'altra creure en Déu o en qui sigui. Perquè per altra banda les religions poden arriba a ser terriblement perilloses per la salut mental i espiritual de cadascú.

Però es el que penso jo, he... Amb la més plena llibertat.

Per altre costat em considero un pallo molt espiritual, fins i tot en ocasions místic (agnostica i artísticament parlant, és clar) No crec en una vida després de la mort, en prou feines sovint em costa creure en una vida abans de la mort.

  Por mucho que el papa se vista de argentino pibe, papa se queda.
Dani Torralba, 30/4/2015

TODOS LOS DÍAS DE MI VIDA

Caminando en esta nada

por enésima vez,

me invento otro sueño

para vivir en él.

Y el sueño, a su vez,

me inventa

y respiro vida

a través de mis huesos.

Caminado con un coral

de sangre en el pecho,

canto para deshacer 

el tedio más convencional

y domesticado.

Al fin y al cabo

me estoy muriendo

desde el día 

que nací.

Al fin y al cabo

no tengo nada que perder.

Más de la nada vengo,

y hacia la nada voy,

y mientras, de la nada
más cotidiana

me invento todos

los días de mi vida.

Dani Torralba, 29/4/2015

¡GRACIAS QUERIDO RAFAEL ALVAREZ "EL BRUJO"!

  Ahir diumenge vaig anar  a veure al Rafael Alvarez "El Brujo" al teatre Condal de Barcelona, interpretan El Lazarillo de Tormes, amb text del gran Fernando Fernan Gomez. ¿Què dir? Tota una experiència divina. No tinc paraules. El Brujo és un animal de teatre, un poeta del dir damunt d'un escenari, un joglar, un mag. S'ha de veure aquest gran actor. Contemplar el seu art, que és molt gran i generós. Gaudir i apendre. El Lazarillo de Tormes és un text que s'ha de llegir, els clàssic sempre estàn d'actualitat. Aquest text anònim ans recorda que la mediocritat més humana, i que tot plegat hem de ser valents i viure amb coratge i certa alegria fina al final. I per últim recordar que la adapatació d'aquest text al teatre és del Fernan Gomez, un altre animal del teatre (encara que no li agradés massa actuar en públic)

En temps de materialisme imbècil, de crisis mediocre, de xoriços que son els heroIs del capitalisme més fatxa, de idiotes millonaris que es dediquen només a anar a darrera d'una esfera, El Lazarillo de Tormes està més d'actualitat que mai!!!!!!!!!!!!!!!!

I què més?

A sí gracias Rafael Alvarez "El Brujo", gracias por recordar que hay que vivir sintiendo la mágia de la vida en des de cada latido.  Gracias juglar del siglo XIX, te quiero!

I com deia Shakespeare "El món és un gran teatre".

Dani Torralba, 27/4/2015

OjoS DE vIENto

Ojos en el viento

diseñan mi espacio de hoy

por el que me desplazo

subiendo con mi alma de papel

hacia el infinito de cada instante.

Dudando y deshaciendo dudas
com un humilde artesano.

Tiempos enfermos

descompensan la humanidad

entre las esquinas

desgarradas de la ciudad

de las prisas

mientras la nada

se puebla de estatuAs

de lluvia y sangre a granel.

Miradas en el desierto

de almas vagabundas

que golpean las puertas

de un cielo cansado

y lleno de sueños

que se pudren de ya no soñar.

Viviendo y muriendo

a plazos en cada latido

que escupe cada corazón

podrido entre las calles

más solitarias y desnudas

en un día cualquiera,

en una hora cualquiera,

en mitad de una noche cuAlquiera.

Dani Torralba abril, 2015

VINT-I-TRES D'ABRIL.

Un altre any per aquestes dates celebrem el día del llibre. Una festa única i emocionat. Es regalen llibres. Tothom es fa lector per un día, o ens creiem ser lector per un día. Un día llibreter que dóna sentit als restes del dia de l'any.  Però alhora de la veritat llegim realment aquests llibres que comprem en aquesta festivitat tan senyalada?Llegim realment aquest día? Llegim els 364 dies restans? Tampoc ho tinc tan clar.

Tampoc vull tractar de recuperar l'etern debat, o un dels eterns debats, de si es llegeix en aquest país, o no es llegeix el que s'hauría de llegir. El que vull dir és senzill. El dia del llibre hauría de ser sempre. Un llibre es un invent fantàstic. Divertir-se mentre un es culturitza i s'aduca, o el revés, potser és l'essència de tot progrés, i de pas un pot crear-se un pensament propi i, de pas crític. Però clar, això  mai acabar d'interressa el poder més legitim, sigui o no un país suposament democràtic o obert, que potser aquest seria un altre tema.

  El día del Llibre és sensacional. Els carrer s'omple de llibres i de roses. Els autor més celébres signen exemplars de la seves obres, i això és sa. Però també es podia fer l'esforç per anar més enllà. Que no es quedés tot en un sol dia. O pel contrari, convertir aquest dia en un espai on també i cabés la reflexió, individual i colectiva, sobre si realment llegim o no, i què llegim? I perquè hem de llegir?

  Clar que també cal tenir present que viure sense llegir també es legitim. És una opció més, ningú s'ha mort per no llegir. Hi ha gent plenament feliç, i fins i tot sàvia, que no ha llegit mai ni un sol llibre.

   Jo ho tinc clar, llegeixo per viure més i ser una mica lliure, i de pas ser menys ignorant, en la mida possible.

Bon de Sant Jordi, 

Ara, per mi el dia del llibre és cada dia, excepte el día 23 d'abril!

Dani Torralba, 22 abril 2015

TOT UN ARTIFICI

Paraules delicades que ajuden
a pintar una realitat que sembli real,
tot dissenyant un món,
que malgrat no ser de joguina,
és del tot un ARTiFICI!


pARAULES boges,
potentes que colpegen el neguit nostre,
el que ens palpita el cor.


   Encara que  EL cOr
no deixi de ser una altra paraula.
Sí, una paraula que ens batega dins del pit
pumpumPUM PUMpumPUM

QUE ENS IMAGINA VIUS,
vIUs entre algún que altre MORT que respira,
viu Com un atzar
que es confon amb un desig.         DESIG QUE TAMBÉ ÉS PARAULA
com tot,
com re,
com tu,
          com jo.
      
 Dani Torralba, abril, 2015

ENCARA LA VIDA

Les cantonades de la nova aurora

venen vestides de plata freda

mentre els meus peus em porten

tan lluny com el cor somnia.

El temps és un señor amb un barret de paper

que no deixa de dir mentides,

mentre els anys dissenyen

les arrugues en el taller clandestí

del desitg més atzarós.

La recerca encara continua

amb menys aigua a la cantimplora,

però amb nous proposits

per avançar cap a qualsevol indret

que permeti l'espai més generós.

I el misteri continua

com un miracle quotidià

sense deixar d'obrir portes

per inventar encara la vida.

Dani Torralba, 16 abril, 2015.

OTRA VEZ SEMANA SANTA

  Otra vez la Semana Santa. Cuatro días de fiesta, ¡que bien! He visto por enésima vez Ben-Hur, gran pelicula, aunque prefiero la vida de Brian. Soy cada vez más ateo gracias a Buñuel, cultivo cierta espiritualidad, pero creo firmemente que a estas alturas la religiones son asunto íntimo y privado de cada uno. Hay que ser respetuoso, de acuerdo, pero a estas alturas que aún haya procesiones, que se pasean Virgenes de arriba abajo de las ciudades y de los pueblos, que la gente se emocione por representaciones litúrgicas, que se interrumpe programas de radio para que ese pibe de Roma no se prive y de una misa (y con aquella larga camisa...) vamos me parece una exageración. Lo que hace fala en este país es más cultura en todos los sentidos. Que si hay vida más allá de la muerte, pues mirad, ya se verá. Lo que importa es que haya vida antes de la muerte, que a menudo uno no esta tan seguro del todo.

Dani Torralba. abril, 2015

DESDE UNA OFICINA DE ARENA

Desde esta oficina de arena

con vistas a un mar de estaño

lleno de dudas de plata fría

que se deshacen al compás

del descompás del precipitado

anhelo, ese que me condena...

día tras día, hora tras horas

entre sus más torpes bostezos;

como un abismo cotidiano

lleno de esperanzas de alquiler

en el que se gestiona una ansiedad

que transpira cada jadeo

simulando el más azaroso deseo.

Y en eso el tiempo

con su capa de agua marina

 arrastra el ficticio

destino de uno,

como quien sueña despierto,

como quien respira por casualidad.

Dani Torralba 10/4/2015