EL JOC DE VIURE TROMPEJAT

 Per enèssima vegada se'm presentava la realitat més immediata com un fenòmen del tot fantàstic.
Perquè fins quin punt vivim aquesta vida? En certa manera som fingidors de nosaltres mateixos.
I quan més som nosoltres mateixos, més fingim. Últimament em fingeixo a sobre, sort que duc mocadors de paper.
No sé si m'explico. Clar, que per altre costat, tampoc m'importa massa si se m'enten el que dic, o el que escric.
Cada matí les paraules em tornen a explicar la  meva realitat més immediat. Aquesta realitat sembla la mateixa, però no és la mateixa. Per exemple, hi han arbres, edificis, semàfors, cotxes que d'alguna forma expliquen la meva realitat. Pero no es la "meva realitat", és una realitat que també no deixa de ser pura fantasia que manipula el meu cervell (per dir-ho d'alguna manera).
Puc dir que em dic Dani, pero també pot ser mentira. Em crida Dani, una veu que em reclama al carrer. Jo em giro o no. Si em giro esbrinant l'origent de la veu, puc comprovar que el Dani que reclamen no sóc jo. Per cert, ja m'agradaría a mi ser el Dani que reclama la veu. Hostias, quina quina veu, quines corves, quins llavis, QUINS PITS! Sempre estic pensant en el mateix: en la música de Miles Davis!
 Ah, perquè aquesta és un altra: la música de Miles Davis. Son paraules que sonen a trompeta
TROMPETA que diluieix la realitat més gris i ximple. Música que regalima per tot els recons de la meva ànima dispersa i de paper de seda (a vegades també de paper de diari, seccio de relacions íntimes. Si, a vegades m'escapo perque algú em llegeixi pergràfs de la Iliada. De la guerra de Troya que rima amb...bÉ tanco el parentesi) Trompeta que em porta a l'origen de la veu que em crida pel veu nom: Dani.
Encara que no patricino a l'Espanyol. Només faltaría. No suporta la puta merda del futbol! Perdoneu el lleguatge. I que consti que no tinc res contra el futbol, al cap i a la fi es un esport. I fer esport sempre és saludable. Però ja esta bé! Els diners que guanyen. I no nómes els jugadors, també els directius, els presidents dels clubs, i ves a saber. A més l'estat li va de cordons, el futbol per aborrega a la gent del carrer. i de pas pixar-se a la cara del ciutadà. I fer veure que la realitat és una. I fer moure que la realitat no es pot canviar. I fer veure que anem cap un món millor.

 En fi, no sé si anem cap a un món millor. No ho crec, malgrat el progrès tecnològic, la medicina i la carrera de l'Ana Obregó,  però és una opinió. El que si sé és que tota realitat es qüestinable. Perquè mai hi ha una sola realitat, hi ha infinites realitats que aclaparen les nostres intencions i sentits. Perquè com estem segurs de que la nostra vida és autèntica, o més haviat una vida dins d'altres vida? Jo a lo millor no em dic Dani, em dic Miles Davis i encara toco la trompeta, en una nit d'estiu en una local de jazz de New Yorck. Buscant, a través del só de la meva inseperable trompeta, la bellesa intagible del joc de viure. Perquè viure és un joc dins d'un joc, dins d'un joc, dins d'una joc, dins d'un joc....

Dani Torralba, gener, 2014

EL MEU AMIC, EL PETIT PRÍNCEP

   Ahir  dissabte em vaig trobar El Petit Príncep i he passat el cap de setmana amb ell. M'ho he passat molt bé. M'ha explicat les seves noves avetures  amb la seva flor i amb els seus tres volcants. Em rigut molt. Em begut taronjada amb un ditet de ginebra i em ballat tot tipus de música. M'ha reedescobert que això de fer-se gran és un rotllo i que no porta enlloc. Sé que haig de treballar perquè visc en una condició social determinada. Però també sé que el més important sempre és invisible.

 Feia temps que no veia el petit princep. Està com sempre.

-Tu també estàs com sempre, o això sembla -em va dir l'infant de cabells d'or.

La veritat no sé què dir. Ja fa temps que sóc un adult, almenys em condueixo com a tal. Però no sé encara què vol dir ser adult. També m'espanta un día perdre les ganes de riure, les ganes d'estima o l'energia que encoratge certa ingenuïtat.

Ja que mantenir certa ingenuïtat és bàsica.  Una ingenuïtat que permneti redescubrir constanment el món, la vida, els altres, un mateix...

Vivim en un món excecivament materialista? Potser. Però estem vius, i ho hem d'expressar i de sentir en cada moment.

El petit príncep em va fer fer pensar.

La vida no és cap cursa. Pessoa té un vers que diu:"viure no és aconseguir" Viure és un miracle, un espai per somniar ben despert, per explorar, per estimar...per ser un mateix. fins i tot per fracassar ambcerta gràcia.

La felicitat no és cap meta. La felicitat és un estat, és imaginació, és alegria, a vegades sàvia tristesa, és estimar sense demanar res a canvi. És viure  jugant fins  la fi dels dies contra la seriositat de tanta barata mediocritat que ens tracta de domesticar dient-nos el que s'ha de fer a cada moment

Perquè tot és fantàstic: viure noves coses, no acertar, equivocar-se, ensopegar per aixecar-se de nou, no comparar-se amb ningú, no envejar A NINGÚ, fer l'amor amb les persones estimades, amb el vent o amb tot Déu... Fin i tot morir és fantàstic.

Gràcies petit princep, et truco.

Gracies Antoine de Sant-Euxupéry, et duré sempre ben endins

I gràcies a Pep Fortuny, el poeta de l'Elèctrica Dharma per totes les teves cançons concretament la d' EL PETIT PRÍNCEP, públicada en el disc Històries Extraordinàries, de la Companyia Elèctrica Dharma.  

"Bona nit, i bon hora
bona mort quan sigui l'hora.
Sona la música, la nit convida
son les festes de l'energia"
   .Pep Fortuny.

M'enrecordaré sempre de vosaltres.
Dani Torralba, gener, 2014

EN UN MATEIX

TemPs díficils

com tot els temps

cal ser un mateix sempre

(o al menys intentar-ho)

i deixar de seguir el remat

que impera la mediocritat

social més falsament
oficial.

La auténtica revolució

és fa des de dins d'un,

cal cultivar-se continuament.

A aprendre a no necesitar

tant de res ni de ningú.

Aprendre a desaprendre

constantment,

no abaixant la guardia

ni un sol instant.

A reescriure els termes,

a reiventar la democracia,

la llibertat, l'amor

i la justicia.

I no perdre mai de vista

l'esperit crític.

Aprendre a dir No,

i no deixaR mai de pensar

per un mateix.

No parar de riure

fins el propi funeral,

a viure en directe

cada instant

d'aquesta vida

tan mágica, misteriosa i fugaç.

Temps díficil,

com tots els temps.

O no,

ja que com cantava

l'Ovidi Motllor

tot comença

en un mateix.

Dani Torralba, gener, 2014