M'axeco amb l'ànima per fora,
sento que he perdut els somnis,
però m'nventaré sospir de vent
i burlaré la rutina més oficinista.
Encara és ara i està tot
per fer i desfer,
les tardes neixen amb roses
i paraigües pel sol.
L'existència, per moments,
em sap a contracte-escombraria
però pocuro no fer-me
massa cas i no parar de riure
ni un sol instant.
I es que no se sap mai
quan la Mort pot arribar.
El desig camina descalç
entre la pluja que cau del revés,
els anys se'n van per la pica,
i demà serà ahir altre cop.
Sempre és una bona excusa
per inventar-se una excusa
i començar a viure
lluny de la ficció
d'aquest insoportable sistema.
Aquestes estrrofes
me les ha portades la lluna
i potser no volen dir
absolutament res.
Però la meva ànima
realment ho necessitava.
.Dani T- abril, 2013
Poesía, pinturas, reflexiones, aforismos, y demás historias... en castellano, catalán, y otras idiotas (perdón, idiomas) Por Dani Torralba Devesa, un inconsciente que no quiere dejar de soñar bien despierto hasta el final (si hay algún final, claro)
martes, 30 de abril de 2013
domingo, 28 de abril de 2013
Els meus primers 'haikus'
En les classes de català de l'Escola Oficial d'Idiomes hem fet un concurs de 'haikus' per Sant Jordi.
"Un haiku és un poema breu d'origen japonès format per disset síl·labes mètriques repartides en tres versos de 5,7 i 5 síl·labes sense rima (en català pot ser 4-6-4)".
Els meus primers haikus ha sigut els següents:
Flor de ciutat
que em dius desde del ciment:
"Mira'm, si us plau!"
Metro, serp de ferro,
la desconfiança i la por
són dintre la pell
Metro, serp de ferro,
la desconfiança i la por
són dintre la pell
NO TENGAS MIEDO
Sabes que no tienes porqué
llegar a ningún sitió,
que basta con detenerse
en cualquier momento
para cerrar los ojos y
fundir el alma
en el resto del universo.
Pues llegar es irse,
morir es nacer,
vivir es soñar,
soñar es sentir
para amar a cada instante.
No hay final, no hay principio,
siempre es ahora.
Todos somos la misma persona
con diferentes máscaras.
Sabes que puedes volver
atrás, si así lo deseas.
Que la vida y la muerte
se funde en cada latido.
Sabes que si quieres
puedes y debes equivocarte
y saltar al vacío.
Porque hagas lo que hagas
estarás siempre en el centro
del universo.
No tengas miedo a ser tu
y de volar alto.
Lo más alto que quieras.
.28 de Abril Dani T.
llegar a ningún sitió,
que basta con detenerse
en cualquier momento
para cerrar los ojos y
fundir el alma
en el resto del universo.
Pues llegar es irse,
morir es nacer,
vivir es soñar,
soñar es sentir
para amar a cada instante.
No hay final, no hay principio,
siempre es ahora.
Todos somos la misma persona
con diferentes máscaras.
Sabes que puedes volver
atrás, si así lo deseas.
Que la vida y la muerte
se funde en cada latido.
Sabes que si quieres
puedes y debes equivocarte
y saltar al vacío.
Porque hagas lo que hagas
estarás siempre en el centro
del universo.
No tengas miedo a ser tu
y de volar alto.
Lo más alto que quieras.
.28 de Abril Dani T.
La gestió de la impotència
M’agradaria veure com es fa l’“escrache”. M’agradaria veure-lo, perquè tots
sabem que els mitjans de comunicació tendeixen a magnificar els aspectes
negatius de la societat: violència, corrupció, mentida, etc. Ara bé, també
sabem que les persones, quan s’apleguen, es transformen completament: és el que
es coneix com el fenomen de les masses. És a dir, podríem contemplar deu casos
d’”escrache” i tots podrien ser diferents.
Per tant, com podem distingir quan estem davant d’un cas de llibertat d’expressió
i quan davant d’un cas de vulneració de la intimitat i d’intimidació? Perquè a
la teoria es molt fàcil fer aquesta distinció i tothom la fa molt bé. També és
molt senzill condemnar la violència, però a la pràctica sorgeixen molts dubtes:
com sabem que ja no és l’últim recurs per a moltes persones que han caigut en
la pobresa i la desesperació?
En tot cas, el que veig molt clar és que l’”escrache” és una manifestació
de la impotència d’una part de la societat que veu com la classe política
continua indiferent davant la seva tragèdia. Els polítics, per la seva banda,
han estat molt ràpids en plantejar-se la creació d’una llei que els protegeixi
dels ciutadans. Quina rapidesa quan es tracte de les vostres senyories!!
La solució, al meu entendre, rau en el fet que els polítics haurien d’escoltar
aquest crit i solucionar-lo al més aviat possible. I, després, fer un seriós
esforç per conèixer quines són les veritables causes de la situació. Per no
tornar a caure en els mateixos errors. Si no ho fan, temo que l’”escrache” ha
vingut de l’Argentina per a quedar-s’hi molt temps.
viernes, 26 de abril de 2013
PARADOXES SOBRE AIGUES DE COLORS
Vivint en el desviure diari
somniO ben despert la realitat
que em realitza des de la ficció
més respirada i fingida.
Ho espero tot
i alhora no espero gran cosa,
ja que tot és fugaÇ,
momentani i mortal.
Sóc el que no sóc,
i també sóc tu.
Som la mateixa màscara
d'aire comprimit
que explotarà en qualsevol
moment.
Desvivint en el viure diari,
potser també em desmoriré
quan em mori definitivament
en algún dia d'aquest.
.Dani, abril 2013.
somniO ben despert la realitat
que em realitza des de la ficció
més respirada i fingida.
Ho espero tot
i alhora no espero gran cosa,
ja que tot és fugaÇ,
momentani i mortal.
Sóc el que no sóc,
i també sóc tu.
Som la mateixa màscara
d'aire comprimit
que explotarà en qualsevol
moment.
Desvivint en el viure diari,
potser també em desmoriré
quan em mori definitivament
en algún dia d'aquest.
.Dani, abril 2013.
martes, 16 de abril de 2013
¡¡ANTE TODO LIBERTAD DE PENSAMIENTO!!
El otro día en el programa de Jordi Évole, y a modo de homenaje, volvieron a emitir una entrevista que el periodista catalán le dio al genial Jose Luís Sampedro hará cosa de un año. Jose Luis Sampedro, escritor y gan humanista, fallecio el pasado 8 de abril a la edad de 96 años.. Que entrevista más entrañable. Que gran hombre Sampedro. Dijo una verdades como puños. Entre otras cosas dijo que era más partridario de la libertad de pensamiento, que de la libertad de expresión.Que nos meten miedo en el cuerpo a todas horas, desde los medios de comunicación. Que ante todo hay que ser honesto con uno mismo. Que nos educan desde niños para obedecer y ser simples productores y consumidor. No hay que tener miedo, puedes el miedo paraliza. Y vivir es, ante todo, movimiento. Pero hay que demostrarnos constantemente a nosotros mismos que estamos vivos. Enteramente vivos a cada instante. Hay que atreverse a vivir, enteramente, en cada latido, de verdad, en directo, hasta la muerte, a pleno corazón. ¡Hasta el última aliento!
Como la gran mayoría de los sabios, él también era un gran escéptico. Me volví a emocionar com un niño. Yo que tengo fé, però que para nada creo en diós, creo sólo en divinidades como Baudelaire, Pessoa, Simon de Bouvar, Margaritte Yaucenar, Julio Cortazár, Cioran, Montserrat Roig, Socrátes, Brassens, Pepe Rubianes, Saramago, Freddy Mercury, Lennon y el mismo Jose Luis Sampedro. Personas que ya son dioses y que alumbran las fibras y los sueños de mi tan naufragado y loco corazón.
Jose Luis gracias por todo. ¡¡Me acompanarás siempre!!
Dani Torralba, abril, 2013.
Como la gran mayoría de los sabios, él también era un gran escéptico. Me volví a emocionar com un niño. Yo que tengo fé, però que para nada creo en diós, creo sólo en divinidades como Baudelaire, Pessoa, Simon de Bouvar, Margaritte Yaucenar, Julio Cortazár, Cioran, Montserrat Roig, Socrátes, Brassens, Pepe Rubianes, Saramago, Freddy Mercury, Lennon y el mismo Jose Luis Sampedro. Personas que ya son dioses y que alumbran las fibras y los sueños de mi tan naufragado y loco corazón.
Jose Luis gracias por todo. ¡¡Me acompanarás siempre!!
Dani Torralba, abril, 2013.
domingo, 14 de abril de 2013
La eterna buscadora, la eterna aprendiz
Mi amiga Maite ha publicado “Búsqueda”,
un libro que me ha emocionado mucho, pues en él cuenta su vida desde que tiene memoria
hasta 2008, año en que terminó de escribirlo. En cuanto lo tuve en mis manos
supe que me gustaría. Por el título y porque mi amiga Maite a duras penas
consigue mover las manos desde su silla de ruedas.
La cita inicial, de Jorge Bucay,
me entusiasmó desde el comienzo: “Un buscador es alguien que busca. No
necesariamente alguien que encuentra. Tampoco es alguien que sabe lo que está
buscando. Es simplemente para quien su vida es una búsqueda”.
Y, poco a poco, me fue atrapando
su historia, su vida. El relato de una niña, la mayor de tres hermanos, muy
despierta, muy viva, con una gran curiosidad y un gran amor por la vida. Como
ella misma explica, “desde muy niña fui capaz de desdoblarme, salir de mí y
mirarme desde afuera”.
Sin embargo, yo sabía que en
algún momento llegaría el momento más duro, más trágico y traumático en la vida
de Maite: el día en que sufrió un accidente de tráfico en el que falleció su
padre y ella se quedó para siempre en una silla de ruedas. Maite tenía 12 años
y cuenta cómo, tras el accidente, no pudo comunicarse hasta que se le ocurrió
abrir y cerrar los ojos: “Había oído que en no sé dónde, ni en qué situación
que una persona privada de habla, con un parpadeo, asentía, con dos, negaba”.
Maite tardó más de un año en
salir del hospital, porque los médicos no conseguían cerrarle la tráquea. Y la
vuelta a casa tampoco resultó fácil: “La rutina de Maite cambió tanto, que a
duras penas ella misma se reconocía”, como ella misma narra en tercera persona,
tal vez para tomar un poco de distancia ante recuerdos que reavivan el dolor y
la pena. O tal vez porque no es fácil reconocer-se que uno ya no podrá cumplir
los sueños que se imaginaba de pequeño.
Uno de los sueños de Maite
consistía en casarse y formar familia: “¿Recuerdas que kilómetros arriba te
conté mi ilusión por ser madre? Pues no, no se ‘chafó’ del todo, ya que ‘mi
papito Dios’ me dio otro, digamos, tipo de maternidad. Ayudando a mis
compañeros en cuanto necesitaran, o simplemente abrazando a personas que
necesitaran consuelo, vi esta querencia más que cumplida”. Lo siento, me quedo
sin palabras.
Maite prometió no enamorarse,
pero era inevitable, pues Maite desborda amor por todos los poros de su piel.
Si algún día tienes la suerte de conocerla, te recibirá con una “sonrisa
indeleble” y enseguida te preguntará cómo te encuentras, dejándose a sí misma en
un segundo plano. Como ella misma explica, “me parece muy triste que disponiendo
de tanto tiempo no tengamos un minuto, ni siquiera eso, para reglar un ‘hola’
junto con una sonrisa a quien nos ve pasar”. Y esto lo dice una persona que
sólo tiene un hilillo de voz para comunicarse, ¿no es impresionante?
Total, que Maite no pudo no
enamorarse de Natalio, su profesor de baile -¡esta chica es una caja de
sorpresas!-, y fue tan grande su amor que yo creo que todos nos enamoramos un
poco de él a través de Maite. Lamentablemente, Natalio murió y Maite tuvo que
aprender a despedirse otra vez. Pero Maite, la eterna buscadora, es también la
eterna aprendiz, y siempre encuentra un motivo para aferrarse a lo bueno que le
ha dado la vida y para ayudar a otros a encontrarlo. Termino con estas palabras
que me parecen un maravilloso regalo:
“Tú no eres tan diferente a mí. También tienes tu propia historia, de la cual, lógicamente, eres protagonista. Por ello tú también, aunque tal vez aún lo desconozcas, eres la persona más afortunada del mundo. Sólo debes sentirlo, que ello, mal que te pese, lleva un proceso”.
GRACIAS, Maite.
PD: Por cierto, Maite sigue
compartiendo su vida en el blog Luna Escondida.
miércoles, 10 de abril de 2013
PURA MÀGIA
En certa manera la vida és màgica, i en conseqüencia viure, és fer màgia.
Intentaré explicar-me: qui més qui menys, tots som una ànima en un cos. Tenim les nostres limitacions, perquè la realitat que ens envolta també ens "posa" limitacions. D´acord. Però dins de nosaltres hi ha tot un univers desconegut i podem ser lliure sentint el què veritablement som: pura energia.
Està vist que no podem canviar segons què, que en el fons som lliure a mitges (o també podria que no fòssim lliures).
El genial poeta portugués Fernando Pessoa deia en un dels seus versos: "la realitat exterior existeix, però no deixa de ser un decorat". I en certa manera tenia raó. És ha dir, sovints, sens oblida que podem canviar nosaltres a qualsevol moment. On està escrit per, exemple, que un s'hagi de casar tenir fills, tenir certa estabilitat econàmica per ser feliç? Més d'un dirà que es el normal. És llei de vida. Sí, però perquè?
També hi ha un vers de Pessoa que diu: "viure és no conseguir". I crec que això és interressant. Encara a vegades em plantejo què faig aquí en aquesta vida, en aquest món. No m'ho plantejo com si fos una angoixa existencial, tot el contrari. Aquesta pregunta, i altres, poden ser portes per obrir-nos cap a dins de nosaltres mateixos. I alhora propor-se altres punts de vista que ens parmetim captar altres altres realitat.
També som pura il.lusió. La il.lusió ens fa viure, en certa manera. Clar, que en aquest temps hi ha realitat virtuals que configures altres conceptes, cada cop depenem més de la tacnologia. En certa manera hi han tipus d' humunitat. d'humanisme, que ja està desapareixen. O ja ha desaparegut. Però aquest és altre debat.
El que em refereixo és que viure en el fons, no és res més que prendre consiència del propi exercici de viure. Perque també podria ser que tot no sigues res més que un somni dins d'un somnis, d'ins d'un somnis.
I així fins l'infinit..
També, com deia Borges, tots els homes son el mateix homes. Totes les persones, en el fons som les mateixes pesones. I tots els destins son el mateix destí. Estem aquí de pas i la vida, en certa manera, és una prolongació del nostre món interior.
Jo crec que la gran revoltat sempre és intera, no externa. Un cop més tornem al crecs; coneix-te tu maiteix.
La qüestió no és arribar; del que es tracte es viure de sentir, de pensar, de equivocar-te, d'avançar, de retrocedir si es vol, de creixer, de desmadurar, de tornar-ho a intentar, de caure més de mil vegades, de morir altres mils, de riure, de plorar, de posar la potar, de ser humil i sencer amb un mateix, de dir no, de dir si, sentir-se rar, de sentir-se, d'estimar dessinteressament, d' ensopegar, de alçar de nou, de caminar´. Sí, de caminar.
Dan T Abril, 2013
Intentaré explicar-me: qui més qui menys, tots som una ànima en un cos. Tenim les nostres limitacions, perquè la realitat que ens envolta també ens "posa" limitacions. D´acord. Però dins de nosaltres hi ha tot un univers desconegut i podem ser lliure sentint el què veritablement som: pura energia.
Està vist que no podem canviar segons què, que en el fons som lliure a mitges (o també podria que no fòssim lliures).
El genial poeta portugués Fernando Pessoa deia en un dels seus versos: "la realitat exterior existeix, però no deixa de ser un decorat". I en certa manera tenia raó. És ha dir, sovints, sens oblida que podem canviar nosaltres a qualsevol moment. On està escrit per, exemple, que un s'hagi de casar tenir fills, tenir certa estabilitat econàmica per ser feliç? Més d'un dirà que es el normal. És llei de vida. Sí, però perquè?
També hi ha un vers de Pessoa que diu: "viure és no conseguir". I crec que això és interressant. Encara a vegades em plantejo què faig aquí en aquesta vida, en aquest món. No m'ho plantejo com si fos una angoixa existencial, tot el contrari. Aquesta pregunta, i altres, poden ser portes per obrir-nos cap a dins de nosaltres mateixos. I alhora propor-se altres punts de vista que ens parmetim captar altres altres realitat.
També som pura il.lusió. La il.lusió ens fa viure, en certa manera. Clar, que en aquest temps hi ha realitat virtuals que configures altres conceptes, cada cop depenem més de la tacnologia. En certa manera hi han tipus d' humunitat. d'humanisme, que ja està desapareixen. O ja ha desaparegut. Però aquest és altre debat.
El que em refereixo és que viure en el fons, no és res més que prendre consiència del propi exercici de viure. Perque també podria ser que tot no sigues res més que un somni dins d'un somnis, d'ins d'un somnis.
I així fins l'infinit..
També, com deia Borges, tots els homes son el mateix homes. Totes les persones, en el fons som les mateixes pesones. I tots els destins son el mateix destí. Estem aquí de pas i la vida, en certa manera, és una prolongació del nostre món interior.
Jo crec que la gran revoltat sempre és intera, no externa. Un cop més tornem al crecs; coneix-te tu maiteix.
La qüestió no és arribar; del que es tracte es viure de sentir, de pensar, de equivocar-te, d'avançar, de retrocedir si es vol, de creixer, de desmadurar, de tornar-ho a intentar, de caure més de mil vegades, de morir altres mils, de riure, de plorar, de posar la potar, de ser humil i sencer amb un mateix, de dir no, de dir si, sentir-se rar, de sentir-se, d'estimar dessinteressament, d' ensopegar, de alçar de nou, de caminar´. Sí, de caminar.
Dan T Abril, 2013
sábado, 6 de abril de 2013
TODO LO DEMÁS
Voy andando
por un desierto de arena desnuda,
lleno de rostros de agua vaporosa
que me van esculpiendo dudas cibernéticas
en mi alma completamente ficticia.
Anhelo avanzar
pero no avanzo. Siempre me
encuentro suspendido
en mitad de un cielo quebrado,
bajo un imperio de un sol alquilado.
Me visto con alegria
pues es el modo más ligero
de volar a través de los pasillos
que me sugiere este
universo infinito y abismal.
Soy yo en la desmedida
que me invento un yo
que satisfaga el hambre
de mi ego tant endeble
entre la ternura y el vacío.
No tengo demasiados ambiciones.
No es cachondeo
es la más pura verdad,
pues en el fondo sólo
me importa el amor y el humor,
todo lo demás me sobra considerablemente.
Dani T, abril 2013
por un desierto de arena desnuda,
lleno de rostros de agua vaporosa
que me van esculpiendo dudas cibernéticas
en mi alma completamente ficticia.
Anhelo avanzar
pero no avanzo. Siempre me
encuentro suspendido
en mitad de un cielo quebrado,
bajo un imperio de un sol alquilado.
Me visto con alegria
pues es el modo más ligero
de volar a través de los pasillos
que me sugiere este
universo infinito y abismal.
Soy yo en la desmedida
que me invento un yo
que satisfaga el hambre
de mi ego tant endeble
entre la ternura y el vacío.
No tengo demasiados ambiciones.
No es cachondeo
es la más pura verdad,
pues en el fondo sólo
me importa el amor y el humor,
todo lo demás me sobra considerablemente.
Dani T, abril 2013
Suscribirse a:
Entradas (Atom)
VIENTO HELADO
Un viento helado ahoga el aire y las sombras pintan las esquinas de un invierno que viste una rota gabardina. La futuro es un escupitajo ...
-
Dies de vapor, dies de boira, dies plens de paraules. Paraules plenes d'intensitat amb una llum fugissera que agonitza just quan la ...
-
Sense respecte no hi ha llibertat, i sense llibertat tot sistema és un despropòsit. Per no dir un estat repressiu. Dani T. D....
-
La democracia puede llegara ser muy peligrosa, sobre todo cuando cualquier imbécil o psicópata puede salir elegido. (La mayoría no siemp...