QUAN UN NO ACABA DE SER UN

   Sé que parlar d'un mateix potser sigui de mala educació.  

   Però d'un temps cap aquí noto que jo ja no soc tan jo. Intentaré explicar-me millor, no sé si ho aconseguiré. Som-hi doncs:

 Resulta que sovint noto que el meu cos no és el meu, que me'l canvien per moments. Per exemple: la mà dreta, noto que me l'han deixada. Concretament un regidor de l'Ajuntament de la ciutat on visc, encarregat del medi ambient. I que a través de la mà dreta soc plenament conscient de que anem directament a la M. I que no hi ha volta enrera.

I em sento cuplable, i no sé que fer.

Però un pensament frena s'obtadament aquesta angoixa ecològica. Un pensament que no és meu. És d'una veu que he sentit per la ràdio. Un pensament que l'acabo fent meu i que em perment encarar al dia amb cert optimisme abans d'entrar a treballar en una fàbrica de xocolota.

 Ja ho veieu que dolça pot resultar la vida laborable.

  Però aquesta dolçor no deixa de ser una altra il.lusió, com tot en la vida. Treballar mai és una cosa al cent per cent agradable. Més aviat és una tara més de l'ésser humà per justificar la seva pròpia existència. Quan sap perfectament (i sabem quasi tots) que tota existència és pràctiment il.lusoria i no té tanta importància com un s'imagina. Clar, que la meva imaginació no és al cent per cent meva, també pertany a una noia que es diu Carla, estudiant d'antroplogia.

  Però això ja és una altra història.

Dani T. D. 9/10/2025