EL DARRER I EL PRIMER

Em proposo el que no em disposo a fer,
començo quasi sempre pel final,
i acabo ben esgotat de res.

I sense ser plenament  feliç, conservo una vital alegria
que em fa viure cada dia
com si fos el darrer, o com si fos el primer dia.

Després em desentendré de l'aquí escrit,
però un és canvi substancial,
fruit d'un atzar que tampoc importa massa...

El que importa, si es que importa alguna cosa en aquesta tan ficticia existència,
es trobar vida abans de palmar-lA.
I aquesta, a voltes, és una troballa gairebé impossible.

Però són les coses impossibles,
les úniques,
que valen la pena,

o no?



Dani T. D, 7/5/2018